sábado, 31 de enero de 2015

Temps de joventut (NL)


Natàlia Linares (Foto: Sergio Smiriglio)

Aquell agost del 94, els insectes cantaven més de l'habitual. Pel poble deien que hi havia una plaga de cigales.
Ens havíem instal·lat en un poble petit rodejat de natura, en un carrer estret i curt i dins d’un pis de proporcions reduïdes. Vivíem en un estat d’immensa felicitat, ens sentíem poderosos, lliures i joiosos. A Ca l’Antonieta compràvem el diari i el pa, a Cal Agustinet el pollastre i altres queviures, a la peixateria de la Roser hi anàvem quan arribava el peix, a Cal Climent de tant en tant, a llogar pel·lícules que vèiem els dissabtes.
En un principi érem els forasters, encara que ens anàvem fent presents a les festes populars i ens integràvem a poco a poc en el bucòlic paradís ple de gent reservada i de forta identitat que a ulls externs els classificava de seguida. En poc temps érem ja uns més de la colla i qualsevol que vingués un diumenge de visita era vist com un forani per nosaltres mateixos.
Havíem organitzat un dia de picnic amb els amics de la universitat. Nosaltres oferíem la descoberta dels espais naturals del poble fent de guies rurals dels millors racons, que mesos enrere havíem descobert bocabadats i en un estat d’enamorament excels. Teníem el cap ple de projectes. Dia a dia ens menjàvem la vida amb totes les nostres ganes. Sense adonar-nos presumíem d’una exultant joventut que exhibíem amb gran dosis de felicitat i sense pudor ens entregàvem l’un a l’altre amb la confiança i la innocència que se senten quan et llences sobre un matalàs de dolces plomes d’oca i t’enfonses tendrement i suaument en un flassada de llana esponjosa.
Vam conduir els amics fins a l’ermita del Roser, ben bé a una hora de camí amb motxilles plenes de menjar i begudes refrescants dins de termos isotèrmics. En Siscu va venir sol, com ja ens tenia acostumats. Aquest cop portava la guitarra. Resguardades sota l’ombra d’uns pinars les cigales que cridaven com mai, van quedar en segon terme davant dels nostres càntics i les estrepitoses rialles. El repertori amb la guitarra era impagable. Va ser aquell estiu xafogós, a l’esplanada de l'ermita del Roser, que en Siscu va cridar: "Sóc lliure, sóc lliure". Havia decidit en aquell mateix moment que la relació de quatre anys amb la seva dona havia acabat. Li faltava l'energia suficient per creure’s que era capaç de trencar una relació que feia temps que havia acabat, duia en ella una gran frustració plena de convencionalismes que l’oprimien l’esperit salvatge, amb un cor que volia recomençar virginal sense malmetre el temps de joventut.












resumen aqui

3 comentarios:

  1. Me ha encantado. Natalia escribes genial. Por favor!!! Y pensar que apenas te lo crees. Este relato, este fragmento de vida, es espléndido.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha un moment on un pren la decisió que semblava impossible que pogués prendre. La companyia l'ajuda sense saber-ho a prendre-la.
    No tot és nostàlgia.

    ResponderEliminar
  3. La felicitat també pot ser atacada per les cigales. Però ho tenen tot perdut, no són més que la constatació d'un món exterior que haurà d'esperar un moment més propici.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar