jueves, 22 de enero de 2015

Plou (VH)


Vicenç del Hoyo 

Quin hivern més sec que he passat! Ni una trista gota durant mesos. Un horror! Com m’agraden els dies rúfols plens de núvols amenaçadors en els quals espeteguen trons llunyans que ressonen durant molta estona com si fossin roques que s’ensorren per un barranc avall. La pluja és vida. Fa reviure les plantes pansides, el polsós sòl inestable esdevé a causa de l’aigua un sediment dur i transitable. Per tot arreu brolla l’alegria verda gràcies a les gotes de la pluja. A mi l’aigua em fa venir ganes de caminar, de recórrer el món, d’enfilar-me per qualsevol lloc. I sobretot, la pluja em provoca una gana que mai no s’acaba, això sí, una gana de menjar verd. No tinc pressa, tot ho faig lentament, podríem dir que gaudeixo de la lentitud. D’aquesta manera mai m’afarto de res. Allà on sóc hi estic plenament, hi sóc tot jo, mai queda res de mi a cap altre lloc, a no ser un petit rastre llefiscós... Crash!!
―Atura’t, Joan! Que no te n’adones? Has esclafat aquest cargol i l’has desnonat! Pobret!

2 comentarios:

  1. El cargol filósofo ha sido aplastado por la precipitación ignorante. Así acaban los pensadores.

    ResponderEliminar
  2. Una vez más se cumple la sabiduría de los refranes:
    NUNCA LLUEVE A GUSTO DE TODOS...
    Quién le iba a decir a nuestro protagonista, el que se las prometía tan felices... que la vida y la muerte van de la mano.
    ¡Pobret!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar