sábado, 31 de enero de 2015

Temps de joventut (NL)


Natàlia Linares (Foto: Sergio Smiriglio)

Aquell agost del 94, els insectes cantaven més de l'habitual. Pel poble deien que hi havia una plaga de cigales.
Ens havíem instal·lat en un poble petit rodejat de natura, en un carrer estret i curt i dins d’un pis de proporcions reduïdes. Vivíem en un estat d’immensa felicitat, ens sentíem poderosos, lliures i joiosos. A Ca l’Antonieta compràvem el diari i el pa, a Cal Agustinet el pollastre i altres queviures, a la peixateria de la Roser hi anàvem quan arribava el peix, a Cal Climent de tant en tant, a llogar pel·lícules que vèiem els dissabtes.
En un principi érem els forasters, encara que ens anàvem fent presents a les festes populars i ens integràvem a poco a poc en el bucòlic paradís ple de gent reservada i de forta identitat que a ulls externs els classificava de seguida. En poc temps érem ja uns més de la colla i qualsevol que vingués un diumenge de visita era vist com un forani per nosaltres mateixos.
Havíem organitzat un dia de picnic amb els amics de la universitat. Nosaltres oferíem la descoberta dels espais naturals del poble fent de guies rurals dels millors racons, que mesos enrere havíem descobert bocabadats i en un estat d’enamorament excels. Teníem el cap ple de projectes. Dia a dia ens menjàvem la vida amb totes les nostres ganes. Sense adonar-nos presumíem d’una exultant joventut que exhibíem amb gran dosis de felicitat i sense pudor ens entregàvem l’un a l’altre amb la confiança i la innocència que se senten quan et llences sobre un matalàs de dolces plomes d’oca i t’enfonses tendrement i suaument en un flassada de llana esponjosa.
Vam conduir els amics fins a l’ermita del Roser, ben bé a una hora de camí amb motxilles plenes de menjar i begudes refrescants dins de termos isotèrmics. En Siscu va venir sol, com ja ens tenia acostumats. Aquest cop portava la guitarra. Resguardades sota l’ombra d’uns pinars les cigales que cridaven com mai, van quedar en segon terme davant dels nostres càntics i les estrepitoses rialles. El repertori amb la guitarra era impagable. Va ser aquell estiu xafogós, a l’esplanada de l'ermita del Roser, que en Siscu va cridar: "Sóc lliure, sóc lliure". Havia decidit en aquell mateix moment que la relació de quatre anys amb la seva dona havia acabat. Li faltava l'energia suficient per creure’s que era capaç de trencar una relació que feia temps que havia acabat, duia en ella una gran frustració plena de convencionalismes que l’oprimien l’esperit salvatge, amb un cor que volia recomençar virginal sense malmetre el temps de joventut.












resumen aqui

jueves, 22 de enero de 2015

Plou (VH)


Vicenç del Hoyo 

Quin hivern més sec que he passat! Ni una trista gota durant mesos. Un horror! Com m’agraden els dies rúfols plens de núvols amenaçadors en els quals espeteguen trons llunyans que ressonen durant molta estona com si fossin roques que s’ensorren per un barranc avall. La pluja és vida. Fa reviure les plantes pansides, el polsós sòl inestable esdevé a causa de l’aigua un sediment dur i transitable. Per tot arreu brolla l’alegria verda gràcies a les gotes de la pluja. A mi l’aigua em fa venir ganes de caminar, de recórrer el món, d’enfilar-me per qualsevol lloc. I sobretot, la pluja em provoca una gana que mai no s’acaba, això sí, una gana de menjar verd. No tinc pressa, tot ho faig lentament, podríem dir que gaudeixo de la lentitud. D’aquesta manera mai m’afarto de res. Allà on sóc hi estic plenament, hi sóc tot jo, mai queda res de mi a cap altre lloc, a no ser un petit rastre llefiscós... Crash!!
―Atura’t, Joan! Que no te n’adones? Has esclafat aquest cargol i l’has desnonat! Pobret!

viernes, 16 de enero de 2015

Hey (VA)



Vicente Aparicio
Susana había preparado unos bocatas. Yo llevaba el iPod Nano que me regaló, con el adaptador de doble entrada para los auriculares.
El asfalto brillaba. Sacamos uno de esos paños grandes con los que nos tapábamos mientras veíamos la tele. El de color marrón.
De vez en cuando se oía a algún pájaro, y el chirrido de los insectos.
Nos tumbamos boca arriba. Lo primero que sonó fue Hey, de los Pixies. Después I wanna be sedated, de Ramones, y una de B-52.
Susana apagó la música y dijo que no tenía hambre. Arrancó a correr. La vi avanzar, cada vez más deprisa, siguiendo la línea discontinua que separa los dos carriles de la pista de aterrizaje.
Mi bocata era de butifarra blanca. Miré hacia la torre de control y admiré su belleza posmoderna.
De regreso se tendió a mi lado. Jadeaba. Hice una bola con el papel de plata y la lancé hacia las nubes. Cayó unos metros delante de nosotros.
"¿Sabes?", le dije, "dicen que en un par de meses ya llegarán aviones, y en quince años, no te lo pierdas, un millón de pasajeros". Es lo que había leído en el periódico.
La vi calcular mentalmente. "180 personas al día, ya ves tú.". 
Nos hicimos unos selfies. Luego me cogió de la mano y cerró los ojos. 
"¿Sabes, cariño?", me dijo después de abrirlos, "antes todo esto era campo".