viernes, 12 de diciembre de 2014

Conversa d'amigues (MG)


Maria Guilera (Foto: Alejandra Baci)

Saps quan et diuen, quedem aquesta tarda, i ho fan amb uns ulls que hi estan afegint per favor, per favor no em diguis que no.
Saps quan penses, però si ja he quedat amb el Pere i no no pot ser. Li he de dir al Pau que no puc, no cal que expliqui res, que no puc i prou. I llavors, sense saber com, el que et surt de la boca són unes paraules que no sabies que hi eren, però hi eren. I el que dius és sí, i tant, on quedem.
Saps quan t’abracen i sents un calfred des del cor fins a l’estómac i no pots pensar en res, però just quan et desfàs del cos de l’altre i te’n vas, una veu et diu que has de ser honesta i et preguntes, honesta amb qui, amb l’un, amb l’altre, amb tots dos, amb mi mateixa, amb tots tres. No pot ser dir la veritat si no saps on és la mentida.
Saps quan arribes a casa i no vols ser a casa perque et molesta tothom, la mare que com és que arribes tan tard, si és dijous i passen de les dues i ja saps que l’arròs es cova. I engegaries la família a la merda i ells va, a dinar, que ja hem començat, vine, seu.
Saps quan passa tota la tarda i altra vegada has d’anar al menjador, et costa empassar el sopar i només tens ganes de tornar a la teva habitació i posar-te el disc de Chicago, if you live me now, oh, if you live me now, sentir la pena que et forada molt endins i només t’entén el gos que s’apropa al llit, et llepa els peus i llavors penses tant de bo jo fos un gos amb cervell de gos i llengua de gos i comences a plorar, perque encara no has pogut plorar ni podràs fer-ho a gust per por que entri la teva germana en qualsevol moment.
Saps quan ho veus tot fosc i l’única sortida és fugir, i que dius doncs ni l’un, ni l’altre, ni jo ni ningú. Diré que estic malalta, covardament malalta. I llavors, el Pere l’imagines esperant a la porta del Memory’s com cada dia i el Pau mirant carrer amunt i carrer avall, patint i creient que no arribaràs.
Saps quan t’adorms i somies que ets una nena, que tens deu anys i tot està per començar i no has anat mai a la reunió del sindicat, ni has conegut cap Pere, ni fa un any que hi surts. Ni has pujat a Sant Miquel del Fai, ni t’has torçat el turmell, ni s’ha quedat amb tu l’amic d’un amic que és la primera vegada que va d’excursió amb vosaltres. Ni heu començat a parlar mentre et fa un massatge amb Trombocid, el teu peu damunt la seva cuixa; ni ha existit mai el segon en que es transformava la pressió dels seus dits; ni, en aquell precís moment, ha alçat el cap i us heu mirat.
Saps quan, de sobte, et despertes i és com si s’hagués obert una finestra o s’encengués un llum i ho veus tot clar i l’olor del tub de pomada et commou, tornes a sentir-la igual que el dia de l’excursió. Només un segon, però la sents al coixí i llavors et lleves i saps que trucaràs al Pere i li diràs que no pots anar al Memory’s com cada tarda. No pot ser, li diràs, avui no, però demà sí, ens trobarem i t’explicaré el que passa. Ell et demanarà que li diguis què passa, que li diguis ara, i tu que no, que t’ho diré demà. I estàs segura que quan us trobeu l’endemà l'hi diràs tot i ell s’enfadarà, o pitjor, es posarà molt trist. Però tu erra que erra, que no, que no podeu seguir. I marxaràs de seguida per no sentir llàstima.
Saps quan comences a marcar els números de telèfon per deixar-ho anar tot i fas el cor fort i penses que és una sort que no siguis un gos, amb cervell de gos i llengua de gos. Saps?

14 comentarios:

  1. Confidències entre amics o amigues... Quanta nostàlgia porten aquestes frases! Com si fos avui, semblen extretes d’una conversa entre adolescents. Seria el mateix, però potser ara ho farien a través del WhatsApp i no tindrien el calor humà, el sabor d’abans...

    ResponderEliminar
  2. Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

    ResponderEliminar
  3. Reina de corazones, sensibilidades, sensaciones y precisión. Lo sé, claro que lo sé, lo sentí tantas veces en aquella vida, lo sufrí y lo gocé en piel de toro negra, aplastada y gris, en cuevas tónicas y colinas y vivacs trémulos. Aunque los chicos somos más atrasadillos. Lo sé cuando aún trato en vano de ser como un perro: ves los problemas, los hueles y si no te los puedes comer te meas y te vas. Saps, però, la ginesta ha florit… (malgrat que. p.e., a Retamoso de la Jara ni el vells saben ja que vol dir el nom del seu poble) La ginesta era la libertad de la montaña. Cantábamos y el roce era, siempre más, más estremecedor que el amor que no pudo ser. Fuera del perro, un libro es probablemente el mejor amigo del hombre. Y dentro del perro probablemente está demasiado oscuro para leer (Groucho) Les recomiendo releer Los versos del capitán, que Pablo Neruda escribió oculto con el amor, y escucharlos cantados por Olga Manzano y Manuel Picón. Sólo, sobre el tema que María toca desde la adolescencia –Deus ser molt jove tú, no, nena?-- La noche en la isla, Tus manos y Tu cuerpo.

    ResponderEliminar
  4. Saps que, ja d'adulta, una gran decisió que has pres és dedicar part del teu temps al relat.
    Un dia també ho sabrà la literatura del país.
    És de lo milloret que has escrit!

    ResponderEliminar
  5. teresa serramià i samsó13 de diciembre de 2014, 6:54

    vols que et digui una cosa?????
    de tots els que t'he llegit, aquest és...GENIAL. és un poema en prosa. Una passada!!!el millor de tots!!!
    Per a mi, és...una obra MESTRE....
    guarda'l a part, si vols....en un lloc preeminent...S'HO VAL....Felicitacions amb tot el meu AMOR....ENDAVANT......

    ResponderEliminar
  6. Saps quan escrius un conte i el conte que escrius mola?

    ResponderEliminar
  7. Que puedo decir que tú no sepas y que no te haya dicho...
    Eres genial !!!
    Como escritora, cuentista, relatista y muchas más cosas.
    ¿Quién se atreve a decir que ¨no tens cor i tens una pedra¨ ?
    Una piedra no puede transmitir tanta sensibilidad y llegar a contagiar sentimientos hasta hacerlos propios.
    Tus relatos nos hacen viajar, conocer lugares y personas, nos transportan a través del tiempo, nos desnudan de una forma natural, sin vergüenza.
    Tienes la virtud de volver la vista al pasado sin acritud ni nostalgia. Simplemente preservándolo como una parte de un TODO.
    Bravo artista!!!

    ResponderEliminar
  8. Mariona, no tinc paraules. M’ha agradat molt. Em fascina que sàpigues fàcilmente endinsar-te a través dels teus personatges en posibles vivències de nosaltres els éssers humans. Preciós. Felicitats bonica.
    13 de diciembre de 2014, 15:03

    ResponderEliminar
  9. he intentat seguir amb sentit llògic l'estat relacional dels quatre personatges ... però oblidava que està escrit en "adolescent" i es massa difícil. Per descomptat que està ben escrit, com sempre, i realment la trama es molt d'aquella època; quasi perfecte !

    ResponderEliminar
  10. Mariona, magnífic! Jo també hi sóc, en aquest relat (per sort o per desgràcia, però, aquest meu "jo" és a punt de caducar _ Tempus fugit irreparabile...).

    Un "però", però (el "però" no caduca tan fàcilment!): jo, si fos de tu, em repensaria el darrer paràgraf.

    Petons!

    ResponderEliminar
  11. Quin fart de patir quan tot es fa actuant amb el cor però el cor és inexpert i covard i vol pujar a tots els trens!

    ResponderEliminar
  12. ¿Ya sabes María que me encanta todo lo que escribes, no? Pero sobre todo cuando rondas esa edad de los despertares sentimentales, lo sabes. Son escritos particularmente sinceros, ajustados, íntimos. Precioso, te felicito piba querida¡

    ResponderEliminar
  13. ...saps quan llegeixes un text i et sona que ja l'has llegit i que et va agradar i que després recordes que no, que no el vas llegir, si no que te'l va llegir la mateixa persona que l'ha escrit. Saps quan després de rellegir-lo et queda marcat el ritme, i el to del text per que t’ha entrat amb els ulls, l’ oïda i l'estomac.? Petons

    ResponderEliminar
  14. tienes muchos seguidores, supongo que seran amigos porque lo que escribes es de lo mas ñoño y anticuado, es un aburrimiento. supongo eres de edad prehistorica.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar