sábado, 20 de diciembre de 2014

Versemblances (NL)


Natàlia Linares 

Aquesta tarda els meus germans i jo estem esverats: marxem uns dies a casa dels avis. L’avi, sobretot, ens té el cor robat amb l’hort, i amb les històries que ens explica de la guerra.
La casa dels avis és molt gran i té un graner, ara buit, on guarden una moto trencada, un tractor vell i les nostres bicicletes. L’avi explica que ell va salvar moltes vides durant la guerra, com un heroi, i que aquí mateix al graner hi va amagar molta gent protegint-los dels enemics. Explica que durant la guerra civil hi havia nois de setze anys lluitant al front i que un dia un noiet li va demanar a l’avi que el substituís en la trinxera, que sortia un moment a fumar; a l'instant es va sentir el xiulet d’una bomba que va esclatar al bell mig del lloc on es trobava el noiet. Només hi va quedar el cigarret encès. 
L’avi explica que aleshores ell va lluitar pels dos, que va duplicar les forces i que es va convertit en invencible. No queia ferit en cap batalla. Sempre li demanem que ens ensenyi les condecoracions que li van donar, però mai aconseguim que les trobi.
L’avi, de jove, de ben segur que havia de ser molt fort i alt, perquè explica que va construir la casa ell sol amb les seves mans. Mentre estem embadalits amb les seves històries l’àvia se’l mira i el reganya dient-li que millor estaria callat, que si les parets parlessin no hauria de explicar tantes historietes.
No acabem d’entendre què vol dir l’àvia, ni perquè sempre està remugant, però tot se’ns passa parant la taula per sopar els fideus a la cassola de l’àvia.

viernes, 12 de diciembre de 2014

Conversa d'amigues (MG)


Maria Guilera (Foto: Alejandra Baci)

Saps quan et diuen, quedem aquesta tarda, i ho fan amb uns ulls que hi estan afegint per favor, per favor no em diguis que no.
Saps quan penses, però si ja he quedat amb el Pere i no no pot ser. Li he de dir al Pau que no puc, no cal que expliqui res, que no puc i prou. I llavors, sense saber com, el que et surt de la boca són unes paraules que no sabies que hi eren, però hi eren. I el que dius és sí, i tant, on quedem.
Saps quan t’abracen i sents un calfred des del cor fins a l’estómac i no pots pensar en res, però just quan et desfàs del cos de l’altre i te’n vas, una veu et diu que has de ser honesta i et preguntes, honesta amb qui, amb l’un, amb l’altre, amb tots dos, amb mi mateixa, amb tots tres. No pot ser dir la veritat si no saps on és la mentida.
Saps quan arribes a casa i no vols ser a casa perque et molesta tothom, la mare que com és que arribes tan tard, si és dijous i passen de les dues i ja saps que l’arròs es cova. I engegaries la família a la merda i ells va, a dinar, que ja hem començat, vine, seu.
Saps quan passa tota la tarda i altra vegada has d’anar al menjador, et costa empassar el sopar i només tens ganes de tornar a la teva habitació i posar-te el disc de Chicago, if you live me now, oh, if you live me now, sentir la pena que et forada molt endins i només t’entén el gos que s’apropa al llit, et llepa els peus i llavors penses tant de bo jo fos un gos amb cervell de gos i llengua de gos i comences a plorar, perque encara no has pogut plorar ni podràs fer-ho a gust per por que entri la teva germana en qualsevol moment.
Saps quan ho veus tot fosc i l’única sortida és fugir, i que dius doncs ni l’un, ni l’altre, ni jo ni ningú. Diré que estic malalta, covardament malalta. I llavors, el Pere l’imagines esperant a la porta del Memory’s com cada dia i el Pau mirant carrer amunt i carrer avall, patint i creient que no arribaràs.
Saps quan t’adorms i somies que ets una nena, que tens deu anys i tot està per començar i no has anat mai a la reunió del sindicat, ni has conegut cap Pere, ni fa un any que hi surts. Ni has pujat a Sant Miquel del Fai, ni t’has torçat el turmell, ni s’ha quedat amb tu l’amic d’un amic que és la primera vegada que va d’excursió amb vosaltres. Ni heu començat a parlar mentre et fa un massatge amb Trombocid, el teu peu damunt la seva cuixa; ni ha existit mai el segon en que es transformava la pressió dels seus dits; ni, en aquell precís moment, ha alçat el cap i us heu mirat.
Saps quan, de sobte, et despertes i és com si s’hagués obert una finestra o s’encengués un llum i ho veus tot clar i l’olor del tub de pomada et commou, tornes a sentir-la igual que el dia de l’excursió. Només un segon, però la sents al coixí i llavors et lleves i saps que trucaràs al Pere i li diràs que no pots anar al Memory’s com cada tarda. No pot ser, li diràs, avui no, però demà sí, ens trobarem i t’explicaré el que passa. Ell et demanarà que li diguis què passa, que li diguis ara, i tu que no, que t’ho diré demà. I estàs segura que quan us trobeu l’endemà l'hi diràs tot i ell s’enfadarà, o pitjor, es posarà molt trist. Però tu erra que erra, que no, que no podeu seguir. I marxaràs de seguida per no sentir llàstima.
Saps quan comences a marcar els números de telèfon per deixar-ho anar tot i fas el cor fort i penses que és una sort que no siguis un gos, amb cervell de gos i llengua de gos. Saps?