viernes, 28 de noviembre de 2014

Fer goig (VH)



Vicenç del Hoyo (Foto: Alberto García Alix)  

No crec haver estat mai una persona presumida ni mai he malgastat el temps comprant-me roba. Més aviat al contrari, anar de botigues és una expressió que em fatiga només escoltar-la. No té res d’excitant entrar en una botiga on les parets estan plenes de penjadors amb pantalons, camises, americanes i  al  mig hi ha taules farcides de piles de samarretes, bermudes i jerseis plegats segons la gama cromàtica. M’atabala tant que sempre que em veig en el tràngol d’haver de comprar alguna peça de roba, quan acabo de pagar-la i creuo la porta de la botiga, surto convençut que la roba que conté la bossa que vaig traginant no m’agradarà i que segur que no em serà còmoda, però que m’és igual. Ja me n’adono que és molt difícil trobar el que vull, en especial quan no estic disposat a buscar. Em fa vergonya abandonar una botiga sense carregar una bossa a les mans. Deu ser aquesta una de les raons per les quals evito d’entrar-hi: no podré deixar de comprar alguna cosa que sé que només faré servir comptades vegades. Em resulta incomprensible entendre per què no hi ha botigues per persones com jo, pels que vivim la roba, les sabates, els abrics des de dins. El millor d’unes sabates no és l’aspecte o l’aparença sinó calçar-les i que passin totalment desapercebudes, que no pensem en elles. I així totes les coses. Aquesta és la raó per la que em fa una ràbia indescriptible que es faci malbé tot allò que utilitzo i que, per exemple, quedi inservible una camisa gastada pel pas de les rentades però que estava totalment ajustada al meu cos, o descobrir un forat a la sola dels mocassins que m’han acompanyat els darrers deu o quinze anys. Són insubstituïbles. Res podrà reemplaçar el seu lloc. És com si ja no hi hagués possibilitat de trobar un parell de sabates amb les que poder establir una amistat tan íntima com els vells mocassins. Algun matí mentre remeno l’armari recordo malenconiós antigues americanes que van ocupar un lloc important a la meva vida però que fa temps van desaparèixer per culpa que el meu cos va decidir eixamplar-se. Res del que ara tinc és comparable al que ja ha desaparegut. Abans que tenia tan poques coses totes eren úniques, ara que els calaixos, armaris i altells estan plens de roba no n’hi ha cap que mereixi ser recordada. A vegades buscant alguna cosa per vestir-me descobreixo jerseis per estrenar, camises sense desplegar o capses que contenen sabates que només van tenir una nit de glòria i mai més he tornat a fer servir. Tenen un aspecte tan lluent que semblen acabades de sortir de la fàbrica si no fos perquè les modes les han fet envellir.

―Té molt bon aspecte i una expressió molt natural.
―Si, la veritat és que la cara li ha quedat amb una expressió molt seva.
―I està vestit com no se’l veia sovint. Molt elegant. Fins i tot les sabates!
―Mira que era destraler, però en canvi tenia els armaris farcits de roba per estrenar. No sé per què ho feia. Pensava que era per estalviar. Tal com va vestit fa goig. Més que en vida.
―Tot i això no et sembla que té una expressió com si li fessin mal els peus? 

3 comentarios:

  1. Anónimo dijo...
    Estar pegado a las cosas, sentirse parte de ellas, acomodarse a la envoltura. Ser refractario a lo nuevo, obligar a que las prendas se ganen día a día su posición en nuestra existencia.
    ¡Cómo le comprendo, señor! Y qué falta de sensibilidad tuvieron con el difunto calzándole esos nuevos y humillantes zapatos.

    12 de diciembre de 2014, 18:11

    ResponderEliminar
  2. Gracias por recordarme con reconocimiento.A mi también me dolió dejar su armario. Alguien me envió a un recipente color naranja del barrio de Sarriá, donde tuve que soportar a otras americanas presumidas que se daban aires por tener unas marcas exclusivas, aunque una de ellas al menos tuvo que admitir que fue confeccionada por niños en un país lejanísimo. Yo, como bien sabe, salí de las manos delicadas de un sastre de la calle Provenza. Y a medida. Ahora me encuentro muy lejos. Viajé en barco en un gran fardo apretada con miles de prendas y me revendieron en un mercadillo de sudamérica. Menos mal que mi nuevo dueño lee este blog de Karcom y así pude reencontrarme con usted. Yo también lamento esta separación. Soy su prenda.

    ResponderEliminar
  3. ,,,no hi ha res com unes sabates que s’amotllin als peus... salutacions

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar