jueves, 13 de noviembre de 2014

El collaret de perles (MG)


Maria Guilera (Foto: Katerina Lomonosov)

Busco el collaret que vaig comprar a la botiga de Perlas Majorica i no el trobo. Estic segura d’haver-lo guardat a la capsa de sabates que la meva néta em va regalar pel sant, tota folrada amb fotografies seves i que em va fer tanta il·lusió. És molt traçuda, l’Emma, no com sa mare, que de petita semblava tenir peus en lloc de mans. O com jo mateixa, que no vaig ser mai capaç d’acabar aquells draps amb diferents punts de costura que ens feien fer les monges: vainica, vainica doble, festón, punto de incrustación, de cruz, de cadeneta, pespunte. Els sé en castellà perquè la hermana Devoción era de Sòria.
Doncs això, que per les manualitats a casa hem estat sempre un desastre. El meu home, otro que tal. Si li demanava que em pugés la cremallera sempre se li encallava i el sentia rondinar-me al clatell, casumcony de vestits, per què no els posen botons. Jo li deia deixa, deixa, i ell llavors tibava fort amunt i podien passar dues coses, les dues dolentes: o em pessigava l’esquena i jo feia un xiscle segons ell exagerat, o trencava la cremallera amb aquells dits tan maldestres que tenia, el pobre.
Si no està a la capsa de l’Emma no sé on el puc haver guardat, el collaret. Ara sí que no puc culpar l’Evangelina, que des que netejo jo soleta, a casa no hi entra ningú. No sé si va ser bona idea això de dir-li que no vingués més. Ara cada dos per tres tinc un mal d’esquena de passar l’aspiradora, que el que m’estalvio de la noia m’ho he de gastar amb l’osteòpata, que em sembla que m’enreda. Té molta labia, això sí. Sempre em diu el mateix, uiiiii…. senyora Mercè, això ho té com una pedra, co-mu-na pe-dra! Relaxi, relaxi, quines contractures!
M’agafa per tot arreu, catacroc per aquí i mastegot per allà. I m’encoloma uns pots de píndoles que quan no són de magnesi són d’alguna cosa xina que m’ha de curar els ossos i els músculs i potser sí que me’ls curaria si me’n recordés de prendre-les, però no hi tinc fe, i com que no hi tinc fe, me’n descuido.
Llavors, quan la meva filla obre el calaix dels medicaments, es posa com una fera. Però mama, què és això, mira que t’ho he dit de vegades que no t’automediquis, que qualsevol dia m’avisaran de l’hospital, que no ho veus que són drogues això, que no ho sents per la ràdio. Està histèrica, la meva filla. Des que el Roberto se’n va anar amb una violinista, que no se li pot dir res, s’enfila per les parets amb qualsevol tonteria. Ella sí que necessitaria un transilium, però no en vol, i mira que jo li explico que són oli en un llum, però no posa els peus a la farmàcia i això la perjudica molt. Jo crec que està influenciada per una monja que surt a la televisió i que diu que tots ens volen enverinar. Deu ser d’alguna secta, la monja.
No res, que no el trobo, el collaret. La meva néta diu que quan em passi això de perdre coses, de no saber on són, he de reconstruir el que he fet. És llesta, l’Emma. Quan vaig arribar de Mallorca el vaig treure de la maleta i de seguida vaig pensar que el guardaria a la capsa, la tinc damunt la calaixera. Me’l vaig emprovar davant el mirall del lavabo. Amb la llum directa ja es veia que no eren bones, les perles. És clar que em van costar tan poc. Sempre faig igual, gasto per als altres i per mi em raca. Sóc burra, vaig pensar. Llavors van trucar a la porta i eren els de l’associació de veïns que volien saber si baixaria a ajudar-los amb els guarniments del carrer per la festa major. Hi havia l’Arturo, que de jove m’havia anat molt al darrere, però jo llavors només tenia ulls pel meu marit, que encara no ho era, però jo m’havia posat entre cella i cella que ell o ningú. L’Arturo m’havia dit, precisament al ball del carrer Verdi de la Festa Major de l’any 61, que m’esperaria sempre. Pobret, no crec que estigués tota la vida esperant, però el cert és que no es va casar, no. Això són coses d’abans, tan lluny no he d’anar.
Aquell dia que els vaig obrir la porta, d’això només fa un mes, l’Arturo va dir-me, estàs preciosa amb aquestes perles, Mercè. Em va fer tanta vergonya, vés quina cosa, que me’l vaig treure allà mateix, el collaret. I sí, me’l vaig guardar a la butxaca del davantal, com si ho estigués veient. Allà deu ser, darrera la porta del safareig, que sempre el penjo allà.
Ja l’he trobat. Me’l poso altra vegada i trobo que les perles m’afavoreixen, encara que siguin de pacotilla. Baixaré al principal, al pis de l’Arturo, que és el president de l’associació. Ja no me’n recordava que esperaven que els digués alguna cosa de la festa major. Sí que els ajudaré aquest any. Encara que no sigui manyosa, de retallar ampolles de plàstic me’n sortiré. És curiós tot el que es pot fer amb les ampolles. Aquest estiu el nostre carrer serà una illa i les tires de plàstic, pintades de blau i de verd, l’escuma de les onades.

7 comentarios:

  1. teresa serramià i samsó13 de noviembre de 2014, 10:25

    genial, divertidíssim....Certament, reviscola cosa de no dir...
    fas un retrat magistral!!
    felicitats...has descrit una àvia "quatre estrelles"..Superdolça, simpàtica, marxosa,,,Felicitats...

    ResponderEliminar
  2. Cada frase sembla extreta de la vida de qualsevol de nosaltres. Em recordava de la meva mare, que és àvia i parla així, passant d’un tema a un altre. Per sort el fil conductor –el collaret de perles- no es perd i apareix al safareig, i a les acaballes de l’escrit. Em temo que l’Arturo, una vegada més, es quedarà sense lligar.

    ResponderEliminar
  3. Fantástico. Como siempre tus retratos de trocitos de vida, de cotidianidad, son tan naturales y tan internos que todos los hemos "vivido". No pares.

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  4. Hom pensa que els gestos són universals i de sempre però en realitat són només d'una època. Gestos humils com el de lligar-se un davantal a la cintura, com de guardar-hi coses dins de les butxaques, com de penjar-lo d'un ganxo i oblidar-se d'ell. Tots ells ens parlen d'un temps que no ha de tornar.

    ResponderEliminar
  5. Molts trossets de vida passada i molta vida per davant, amb aquesta recerca del collaret, la il·lusió, i més Arturo ...

    Oda a la bellesa de la tardor

    molt bonic!

    ResponderEliminar
  6. Mariona, en aquesta narrativa aconsegueixes novament, donar forma a trossets de vida quotidiana on el joc de la memòria pertorba la vellesa dels anys. Molt tendre el detall on guarda el collaret l'àvia regal que la neta ha elaborat per a ella. És un text curt i viu. Felicitats maca. Maria Lorente

    ResponderEliminar
  7. Molt maco: alegre i entretingut! M'agraden les velletes simpàtiques als contes, les imagines i ja voldries estar menjant els seus guisats!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar