Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2014

Fer goig (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Alberto García Alix)  

No crec haver estat mai una persona presumida ni mai he malgastat el temps comprant-me roba. Més aviat al contrari, anar de botigues és una expressió que em fatiga només escoltar-la. No té res d’excitant entrar en una botiga on les parets estan plenes de penjadors amb pantalons, camises, americanes i al mig hi ha taules farcides de piles de samarretes, bermudes i jerseis plegats segons la gama cromàtica. M’atabala tant que sempre que em veig en el tràngol d’haver de comprar alguna peça de roba, quan acabo de pagar-la i creuo la porta de la botiga, surto convençut que la roba que conté la bossa que vaig traginant no m’agradarà i que segur que no em serà còmoda, però que m’és igual. Ja me n’adono que és molt difícil trobar el que vull, en especial quan no estic disposat a buscar. Em fa vergonya abandonar una botiga sense carregar una bossa a les mans. Deu ser aquestauna de les raons per les quals evito d’entrar-hi: no podré deixar de comprar…

Aplauso (VA)

Imagen
Vicente Aparicio

Tras escribir una línea, arrugas la nariz. Mierda de línea.
Cuando estás a punto de borrarla, suena un aplauso. Coño, un aplauso, te dices. Y la línea se salva, como el estribillo ignorado que alguien rescató para la música de un anuncio.
Un aplauso. Otro aplauso. Más aplausos.
El país entero tararea tu línea, chaval.
Aplausos que escriben solos, aplausos como procesadores de texto, aliados de tus dedos.
Te dices: "Qué bien escribe el Word".
Y tu rostro es todo gratitud, todo felicidad, todo modestia.
Todo páginas y páginas que sonríen entre tus orejas. El escritor que estuvo a punto de destruir su estribillo. El país entero moviendo los pies, joder, la música que casi fue definitivo silencio.
Un aplauso, un frenazo, décimas de segundo.
Una literatura.

El collaret de perles (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Katerina Lomonosov)

Busco el collaret que vaig comprar a la botiga de Perlas Majorica i no el trobo. Estic segura d’haver-lo guardat a la capsa de sabates que la meva néta em va regalar pel sant, tota folrada amb fotografies seves i que em va fer tanta il·lusió. És molt traçuda, l’Emma, no com sa mare, que de petita semblava tenir peus en lloc de mans. O com jo mateixa, que no vaig ser mai capaç d’acabar aquells draps amb diferents punts de costura que ens feien fer les monges: vainica, vainica doble, festón, punto de incrustación, de cruz, de cadeneta, pespunte. Els sé en castellà perquè la hermana Devoción era de Sòria. Doncs això, que per les manualitats a casa hem estat sempre un desastre. El meu home, otro que tal. Si li demanava que em pugés la cremallera sempre se li encallava i el sentia rondinar-me al clatell, casumcony de vestits, per què no els posen botons. Jo li deia deixa, deixa, i ell llavors tibava fort amunt i podien passar dues coses, les dues d…

Núvols (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo


―Mira, un xai ―diu el pare estirat a l’herba. Uns núvols blancs corren a càmera lenta pel cel, expandint-se i contraient-se.
―No, és un ordinador que li està penjant el cable! ―diu el nen que també està estiratsobre l’herba però té les mans col·locades davant dels ulls fent de llargavistes. ―Ara ja no veig el xai! ―es queixa el pare―. Ha desaparegut. ―Clar, el xai sortia a la pantalla de l’ordinador però el cable s’ha desendollat i la imatge ha desaparegut ―explica el nen carregant-se de paciència. ―Mira, mira! Veus aquestes boletes rodones i blanques? Són un collaret ―assenyala el pare. ―Si fóssim gegants passaríem el cap pel mig i ens el posaríem. El nen enfoca el seu llargavistescap als núvols on assenyala el pare. ―Si fóssim gegants sentiríem pudor ―afirma convençut el nen. ―Pudor? A què? ―pregunta ingènuament el pare. ―A merda. Allò no és cap collaret. Són els cagallons del xai que ha desaparegut a l’ordinador. El pare deixa de mirar els núvols i es mira el nen. Ell seguei…