jueves, 23 de octubre de 2014

Entreson (MG)


Maria Guilera (Imagen: José Manuel Navia)

Aviat anirem a collir castanyes tot i que, com els darrers anys, el fred es fa pregar. Dormo encara amb la finestra oberta i al matí el cobrellit apareix a terra. Em desperto sovint i provo de tornar a agafar el son mantenint-me immòbil, acomboiada per la llum dels fars que s’escola pel balcó, però no ho aconsegueixo. Amb compte, apropo la mà al teu coixí i busco la teva, càlida i amagada a sota. Inconscient, obres els dits i els enllaces amb els meus amb un gest idèntic al de cada nit. Llavors arriba suau la son, com un tel que ens cobreix alhora i m’adormo, ara sí, però amb la por que el caminar lent del veí de dalt que arrossega les sabatilles o el plor d’un nen des del celobert em desvetlli de nou i comprovi, amb un bri de tristesa, que no hi ets, que la mà acollidora pertany al temps en que dormíem junts, ens tombàvem alhora, encaixava el meu cos, esquena, natges, cames, en el teu, i sentia un alè tranquil que em travessava els cabells fins que la llum del dia em despertava.

9 comentarios:

  1. ¡Qué precioso Maria! Delicioso, exactamente, y melancólico, exquisito.

    ResponderEliminar
  2. He assaborit la presència i m'ha desolat l'absència,
    perquè tot m'ho has fet viure amb intensitat.

    Quin petit-gran relat Maria,
    preciós!

    ResponderEliminar
  3. Tendre, nostàlgica que acomboia al lector al quimèric mon on la bondat presideix el tarannà de l’Home. Tant de bo aquesta pau i amor que insufles calés en l’epidermis de l’espècie.
    El que no sap la nostre amiga és que, en algun lloc i en el mateix moment, hi ha algú que també espera aquella càlida i màgica ma que de dos feia un.

    ResponderEliminar
  4. teresa serramià i samsó24 de octubre de 2014, 8:35

    molt delicat..Fet amb gran mestria....Pintes les imatges amb un color suau, somort que s'adiu amb el relat..Ple de melangia i enyor...Una avocació d'allò perdut i que et du el record amb mà enguantada de somnis..
    Felicitats per aquest excepcional regal de tardor...

    ResponderEliminar
  5. Et posen uns adjectius tant escaients que m'han deixat mut.
    Molt i molt bonic

    ResponderEliminar

  6. Mariona, en aquest curt relat com sempre, el tractes amb molta delicadesa. Les vivències s'aferren a nosaltres i suren.
    La sort és haver-les viscut. Poder n'hi ha que no les has sentit mai. Felicitats. Maria Lorente

    ResponderEliminar
  7. Crec que aviat seràs la musa del moviment "emo".
    És molt maco però fa tanta pena.

    ResponderEliminar
  8. En este relato la has clavado, Marieta.
    Lo encuentro precioso, delicado, de una sensibilidad exquisita. Escrito de un modo que te conduce a ver cada movimiento, cada acción, cuanto sucede entorno a aquel dormitorio.
    Sensacional Maria y como para quitarse el sombrero la riqueza del vocabulario que manejas.

    ResponderEliminar
  9. Uhm... m'és familiar...

    Menys de mil paraules descriuen completament aquesta fantàstica imatge del Navia...
    Però, què va ser primer, el relat o la foto?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar