Entradas

Mostrando entradas de octubre, 2014

Homenaje muy particular (Milan Kundera) (LE)

Imagen
Lola Encinas (Foto: Raphael Guarino)

Hace muchos años, a través de una persona muy importante para mí, conocí LA IDENTIDAD de Milán Kundera y de su obra. Fue UN ENCUENTRO impactante ya que en aquella época vivía sumida en LA IGNORANCIA y me limitaba a mantener esporádicos MONÓLOGOS o a releer y saborear EL LIBRO DE LOS AMORES RIDÍCULOS. LA LENTITUD con la que transcurría mi existencia hacía que LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER me inundara. Pensaba que lo que me acontecía formaba parte de una BROMA. Hasta que un día, harta ya de delegar responsabilidad al destino, llegué a la conclusión de que sufría un castigo por mi sumisión y por no aceptar que LOS TESTAMENTOS TRAICIONADOS no existen, que en realidad todos formamos parte de EL ARTE DE LA NOVELA y la lucha que mantenemos a lo largo de la vida para desmasificarnos y alcanzar LA INMORTALIDAD es una batalla perdida: LA VIDA ESTÁ EN OTRA PARTE. El tiempo pasa, también las personas amadas. Los sentimientos cambian o se desvanecen en LA FIES…

Entreson (MG)

Imagen
Maria Guilera (Imagen: José Manuel Navia)

Aviat anirem a collir castanyes tot i que, com els darrers anys, el fred es fa pregar. Dormo encara amb la finestra oberta i al matí el cobrellit apareix a terra. Em desperto sovint i provo de tornar a agafar el son mantenint-me immòbil, acomboiada per la llum dels fars que s’escola pel balcó, però no ho aconsegueixo. Amb compte, apropo la mà al teu coixí i busco la teva, càlida i amagada a sota. Inconscient, obres els dits i els enllaces amb els meus amb un gest idèntic al de cada nit. Llavors arriba suau la son, com un tel que ens cobreix alhora i m’adormo, ara sí, però amb la por que el caminar lent del veí de dalt que arrossega les sabatilles o el plor d’un nen des del celobert em desvetlli de nou i comprovi, amb un bri de tristesa, que no hi ets, que la mà acollidora pertany al temps en que dormíem junts, ens tombàvem alhora, encaixava el meu cos, esquena, natges, cames, en el teu, i sentia un alè tranquil que em travessava els cabells fin…

No te puedo llevar al parque (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Imagen: Anita Dominoni)
Desde las pruebas, Albert no es el mismo. Ha adquirido un hábito preocupante. Cuando llega del trabajo, se desviste, deja el traje y la corbata encima de la silla y se queda, ya para todo lo que queda del día, en calzoncillos y chancletas. No sé de dónde ha sacado ese tronco. Lo coge en brazos con mucho mimo y lo acuna mientras camina por la casa pasillo abajo, pasillo arriba y llora desconsoladamente. -Te he dicho muchas veces -le riñe en voz baja- que no te puedo llevar al parque. Por favor, no insistas, ¿no ves que no lo puedo soportar? Pero yo no veo que el tronco diga ni haga nada, ni que dé la más mínima señal de vida. Por las noches lo guarda en el armario. 
Otros años, en verano, mis sobrinas venían al pueblo a pasar las fiestas. Este año Albert no ha querido siquiera que se lo mencionara a mi hermano. Así que aquí estamos, solos, atrapados en ese paseo absorto del que no he podido apartarlo ni siquiera con mis súplicas. A diferencia de antes…

Flors (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo

Unes flors granatoses dins del gerro. El gerro sobre la taula. És un gerro transparent, amb aigua fins a la meitat que deixa veure el teixit de tiges verdes i blanquinoses. No m’arriba cap olor però noto que la presència de les flors domina la sala.
―No renunciïs als teus desitjos!
A la pantalla de la TV parpellegen les imatges a un ritme endimoniat. Potser volen imitar la urgència dels nostres volers. Una noia passeja entre flors. N’hi ha de molts colors. Cap com les del gerro. No vull continuar escoltant. A vegades les paraules m’assetgen i m’empresonen. Per fugir cal cavar un túnnel de silenci.
―Vols ser un passerell tota la vida?
És el meu pare qui em parla, però ho fa des de l’interior de la TV. Ha adoptat un aspecte jove que mai va tenir. Està dret, en mànigues de camisa, i al seu darrere hi ha un ramat de dòcils electrodomèstics blancs que s’ofereixen en adopció. Potser les frases són com els còdols que van rodolant món avall. Ara en boca d’uns, ara dins de les …

Bon Nadal (NL)

Imagen
Natàlia Linares 
En la petita cafeteria del carrer Raurich, la Mercè explicava a la Núria com va ser acomiadada de la feina. La força de l‘empresari sobre els drets del proletari/ària, deia. La noia que servia les taules posava atenció i, a cua d’ull, se les mirava. Doncs em van dir que prescindien dels meus serveis. I va ser en el moment que estava de baixa. La Mercè seguia explicant que estava de baixa per un càncer d`úter. Després, quan es va incorporar, massa aviat, segons es queixava, les baixes es van repetir intermitentment per recaigudes. No s’acabava de trobar bé, deia. Davant la notícia de l'acomiadament, va denunciar l’empresa. El fet va ser desagradable, explicava. Després del judici el jutge va resoldre al seu favor. Feia 22 anys que hi treballava. Durant aquell temps es va casar, va tenir fills i s’escolaven els anys dins la família. Una família de compromís i empresària. Una família que mantenia un negoci mil·lenari amb sacrifici i orgull. Ara ni aniversaris ni hòs…