viernes, 4 de julio de 2014

Cap a l'escola (VH)


Vicenç del Hoyo

No. No hi penso anar. Fés el favor de mirar on poses els peus i vigila no els posis dins de cap bassal. No veus que tot està ple d’aigua? Vols anar tot el dia amb els peus mullats? Atura’t un moment que passa aquesta miop malparida i encara ens atropellarà. Va, ara! Travessem ràpid. Però, per què carai hi vols anar? No veus que és un lloc per a nens petits o capats mentals? Tot el dia amunt i avall. Quina gràcia té? Pujar per baixar! On s’és vist tanta... Que no saps què és un capat? Què carai t’ensenyen a l’escola a part de fer figuretes de plastilina? Capat, capat... sóc jo. Un paio sense titola. Un paio que no és un paio, a qui li falta el més bàsic i que busqui per on busqui ja no ho podrà trobar. No passis tan a la vora de la farmàcia, que s’obre la porta. No té cap gràcia que quan passo pel davant la foca de la farmacèutica em miri com si fos un delinqüent. Guaita, els de la botiga de mobles ja han plegat. Ja deia jo que no podien resistir tant de temps sense que entrés mai ningú. El mal que han fet els malparits dels suecs. Aquests cabrons, amb el fred que passen, no tenen altre entreteniment que pensar. I mira si pensen! Pensen com fotre els clients de la resta de botigues del continent. Maleïts escandinaus! Fixa’t, acaben de fer la vorera nova, s’han gastat  una pila de diners a fer tot el carrer per a vianants i ja veus. Quatre gotes i has de fer salt de perxa per passar. Va, salta! Si us plau, posa el paraigües cap allà, que tinc tots els pantalons xops. No, no t’espero. Arribem tard i ens queda un bon tros. Mira, ja han arreglat tota la façana del mercat. Fa goig. Igual que fan aquesta merda de voreres, són capaços de fer que sembli nou un edifici de més de cent anys. Has vist aquesta taca negra? Saps de què és? Sí. Un contenidor d’escombraries que van cremar els okupes. Aquests sí que els tenen ben posats. No volen saber res de parlar ni negociar. Això està bé, ja els coneixem prou. Parles i t’enreden. Millor callar i tirar-los pedres. Això sí que ho entenen. Quan parlen les pedres els cauen els taps de les orelles. Que els donin pel sac a tots els llepaculs de l’ajuntament. S’han hagut de baixar els pantalons. Són així. Es pensaven que eren els amos de la ciutat. Que enganyats que estaven! Vigila, que la vorera és massa estreta i està plena de gent. Al forn sempre hi ha cua. Aixeca la cartera que quan agafis el llibre semblarà que has pescat un lluç. Va, corre, que el semàfor es posa vermell. Mira que és lletja aquesta escultura. S’ha de tenir imaginació per veure aquí un ciclista. Som així en aquest país, el que és bonic ens sembla provincià. Preferim les rareses perquè ens fan sentir moderns. Mira com ens deixem enredar. Ai, has vist? Aquest forn és nou. Quina llum més blanca. Fa que les barres de pa semblin més grogues. Deu ser una tècnica gavatxa per vendre més. Es diu “La Baguete du Jour”. Serà del jour però com les fleques d’abans que senties l’olor de pa d’un tros lluny, no hi ha res que s'hi pugui comparar. Aquestes barres de pa són per a anorèxiques. Què se’n deu haver fet d’aquells pans de pagès que duraven una setmana i cada dia eren més bons. Hòstia! Perdona, ja sé que no s’ha de dir. Però, és que no t’he preparat l’entrepà. Com ho farem? Espera un momentet que et compraré alguna cosa. Què? Com diu? No pot ser! Que avui és el primer dia i no hi ha res a la venda? Que tot el que es veu és de prova? No, no m’ho puc creure. Vivim en un món de ciència ficció. Crec que l’única part real de la meva vida són els somnis. És la realitat més real de totes les realitats. La resta és una punyetera pel·lícula. Va, anem de pressa. Sí! No miris! Té, guarda això a la cartera. Què passa? He agafat una pasta quan no miraven. Encara que sigui de ciència ficció sembla comestible. No serà pas de plàstic? Va, afanya’t que ja hi som. Mira, no queda ningú a la porta. Corre! Ep, però fés-me un petó. Carinyo, t’estimo. Que tinguis un bon dia! Adéu. D’acord. Em faré una lobotomia i anirem a Port Aventura. Has vist? Al final m’has convençut.

1 comentario:

  1. Compartir sin tamices los pensamientos a medida que se van produciendo, que el elegido oyente sea tu hijo pequeño mientras le acompañas al colegio, no es tarea fácil ni casual. Forma parte de la educación que todos deberíamos dar a los infantes.
    La visión social-urbana-política se mama desde pequeños.
    ¿Quién mejor que un padre indignado para amamantarnos?.
    Sobre todo si al final nos lleva a Port Aventura.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar