jueves, 5 de junio de 2014

Reciclar (VH)

Vicenç del Hoyo 
No sabia com havia començat. Què havia estat primer, la síndrome de Diògenes, la feixuga incapacitat de desfer-se de res, la passió i amor per les coses o la voraç capacitat d’adaptació? Se’n va començar a adonar quan un matí es va fer un tall al llavi al prendre el cafè amb llet. Com a tassa estava utilitzant una llauna de cervesa d’importació que havia deixat a casa algun convidat a sopar. La llauna era tota negra amb lletres de color teula. Li va semblar massa bonica per llençar-la. Així que li va treure la tapa amb l'obrellaunes. Com que tenia infinitat de pots plens de llàpisos, de gerros per a les flors, va decidir que els colors austers de la llauna s’avenien per fer de got. No va pensar que l’alumini era transmissor de calor. Quan va aproximar els llavis a l’improvisat got per xarrupar el cafè amb llet, a banda de cremar-se’ls fent un gest violent apartant la boca de la font de calor, va tallar-se’ls al fregar-los amb el cantó mal tallat de la llauna.
Davant del mirall, mentre s’aguantava el cotó fluix ple d’alcohol sobre el tall de la boca, va prendre consciència del museu en què vivia. Totes els prestatges estaven plens de pots que havien contingut un sabó o una crema, i ara conservaven algun altre líquid, amb la finalitat de reutilitzar el recipient. Només es desfeia dels pots que contenien aerosols, per aquesta raó, els comprava eventualment.
Com a armariet utilitzava un antic microones que anys enrere s’havia espatllat. Li semblava molt ocurrent gaudir d’un armari que a l’obrir-lo s’encenia un llum. Amb els taps de suro de les ampolles consumides havia construït una catifa per a la dutxa. Amb un fil de pescar aparegut a casa seva de no sabia on, s’havia entretingut a travessar els suros d’una banda a l’altra. A vegades passava estones distretes mirant els suros i recordant els dies que havia pres els vins, amb quina companyia, quins plats s’havien menjat. Tot estava ple de records i se sentia incapaç de desfer-se res. Havia folrat les parets de casa amb bitllets de tren, de metro i d’autobús alguna vegada utilitzats, de mapes de les ciutats que havia visitat, de tiquets de restaurant on algun cop havia menjat, de les bosses de paper que algun dia havien embolcallat un regal. Se sentia afortunat que menjar consistís en ingerir i fer desaparèixer el menjar dins d’un mateix, perquè si alimentar-se consistís en mirar el menjar enlloc de devorar-lo,  mai se n'hauria desfet. Tindria la casa plena de plats cuinats.
Amb el cotó fluix als llavis va anar a vestir-se. A l’habitació hi havia una antiga nevera que ara feia d’armari. La va obrir i va sentir una descàrrega elèctrica. Va veure que un llampec encenia una camisa. La va mirar hipnotitzat. No va fer res. El foc s’escampava de l’armari-nevera a les cortines i d’aquestes a les parets. Va llençar el cotó fluix que duia a la boca i va sortir de casa. Al seu darrera sentia crepitar el fecund passat. Els records, com crispetes, rebotaven per les parets. Va pensar que ara tindria l’oportunitat de tornar a començar.

1 comentario:

  1. Tornar a començar? El que és acumulador ho és sempre, passi el que passi. Els humans no canviem d’actitud per res del mon i sempre ensopeguem amb la mateixa pedra com aquí queda palès i molt ben escrit. I què em dius de qui col•lecciona experiències amoroses amb promíscua seducció?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar