jueves, 15 de mayo de 2014

Pare (MG)


Maria Guilera

Amb un ram de flors silvestres que li semblen un xic marcides, la Maria demana que li facin una foto al costat del bust de l’escriptor Sándor Márai. El cor li batega una mica més ràpid del que seria normal. Només una mica.
Ha arribat fins aquí amb l’autobús 112, tal i com li ha indicat la recepcionista de l’hotel en veure el paper amb l’adreça 2, Mikó utca. Utca deu voler dir carrer en hongarès, aquesta llengua incomprensible que s’esforça en pronunciar.
Budapest és més gran del que s’imaginava quan, en un rampell, va comprar el vol i va fer la reserva d’una habitació a Buda. D’això en fa només un parell de setmanes, quan va tancar definitivament el pis dels pares. Es recorda asseguda a terra, davant la petita prestatgeria del passadís, ficant llibres dins una capsa que pensava dur al mercat de Sant Antoni i fent una pila amb els altres, els que no es deixaven arraconar. El vell i la mar, Guerra i pau, Carta d’una desconeguda. Es veu obrint-ne un amb parsimònia, L’última trobada, de Sándor Marái i li sembla escoltar la veu del seu pare fa molts anys, mentre es treia les ulleres de vidres gruixuts i es refregava les parpelles.
Aquí, li deia, hi ha la historia d’amistat més ben contada que mai puguis llegir.
Encara el veu, amb el batí de llana ben lligat a la cintura i les mans damunt el llibre. Quan siguis més gran, va afegir, em donaràs la raó.
Però no va esperar a créixer. Aquella mateixa tarda es va endinsar a la vida dels dos ancians, va respirar l’aire dels boscos al peu dels Càrpats i es va escalfar amb el foc de la llar del petit castell de caça. Sense entendre massa el que llegia, va recórrer el camí del secret, del desengany, de la impotencia i del perdó. I quan va tancar el llum de la tauleta de nit, es va endur la tristesa sota els llençols.
Tot això li ve al cap al vespre, quan ha deixat la capsa al rebedor. Demà dissabte, la durà al mercat del llibre vell. A la taula del seu estudi, hi ha deixat Hemingway, Tolstoi, Zweig. I Márai. Sense rumiar-s’ho gens obre l’ordinador, busca un vol barat a Budapest i reserva l’habitació a l’hotel.
Ara és aquí, amb el ram de flors silvestres una mica marcides, el cap inclinat cap el bust de l’escriptor i el cor bategant una mica més ràpid del que seria normal. Només una mica.

7 comentarios:

  1. Diuen que el tràmit de la mort té les seves etapes; passa a ser definitiu quan un ha caigut en l’oblit de tothom, ja que fins a les hores, el traspàs només és corporal i no estàs mort del tot. Content pot estar l’antic resident del carrer Mikó en tenir la fidelitat del lector que el recorda i a més recomana el seguiment de la seva obra. Què més pot un desitjar?

    ResponderEliminar
  2. Precioso María, cuanta sabiduría en tan pocos párrafos!
    Entrañable y redondito, como a mí me gustan jeje.
    Un beso

    ResponderEliminar
  3. Otra pincelada, tan bien dada como siempre, de vida y sentimientos. Confieso que no he leído nada de Màrai, pero quedo con ganas... y voy a por él.

    Sigue!!

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  4. Feia dies que no et llegia, però només ha estat tornar-ho a fer i veure't darrera aquestes paraules. Un petó!

    ResponderEliminar
  5. teresa serranià i samsó16 de mayo de 2014, 8:19

    escriure com tu fas, és fer-se etern en el lector que s'apropa a tu....Quina màgia, trobar, sentir les veus dels escriptors com jo ara sento la teva sense estar al teu costat...Amb el teu relat es fa evident la comunicació. l'enllaç, la trobada amb pesadors, creadors
    que et surten al pas enllà dels temps i com ara, tu, us trobem, us sentim presents, vius, respirant, seduint, ben a prop nostre......gràcies, guapa!!! i per a mooooolts anys!!!

    ResponderEliminar
  6. Excelent barrega de realitat i ficció. M'ha agradat molt.

    ResponderEliminar
  7. Barrega amb jota !!
    O sigui: barreja

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar