jueves, 24 de abril de 2014

Identitat (VH)


Vicenç del Hoyo

―No, no és veritat. Tots som responsables del que fem i del que pensem, i sobretot del que diem. És massa fàcil excusar-se amb les circumstàncies ―afirma la Carla mentre agafa una oliva farcida d’un plat que hi ha sobre la taula i se la posa a la boca―. És sospitosament infantil dir, ara, que no pensaves que compraríem els bitllets tan ràpid. Jo vaig donar el meu número de tarja i ja me’ls han cobrat ―La Carla mira la resta del grup buscant confirmació i assentiment a la seva intervenció.
―Mira, Carla, una cosa sí que és certa ―diu l’Andreu aixecant l’ampolla de cervesa per beure a morro―. Ets molt ràpida. Un divendres al vespre vaig portar el retall de diari on es parlava de l’exposició que faran al Reina Sofia i vam comentar que podria estar bé anar-hi a veure-la. Mirant l’agenda, tots nosaltres vam descobrir que teníem lliure el primer cap de setmana de febrer, i tu, el dissabte al migdia ens envies un correu dient que ja tens els bitllets de tren. Has trobat una oferta que no podia esperar.
El grup de joves s’inquieta. Són, més que una bona colla, una colla bona. Fa temps que es coneixen i s’aprecien. Han viscut circumstàncies difícils i el grup ha servit de punt de referència i de consol per les patacades de la vida. Ara tenen un entrebanc que sabran resoldre.
―Escolta, Carla, si el Genís no pot venir, prova de retornar el seu bitllet i el que et cobrin de l’anul·lació ho repartim entre la resta. Què et sembla? ―diu la Sílvia―. No seran molts diners, oi?
És l’hora del vermut i les taules del bar s’omplen. La barra està atapeïda de persones que aguanten gots amb una mà i amb l’altra sostenen alguna cosa per posar-se a la boca. Una olor a peixet fregit i a sípia a la planxa sura pel local. El soroll i la fressa de les converses pugen de to. El cambrer jove i prim, amb el braç tatuat, esquiva els clients i arriba a les taules per descarregar la safata plena de gots amb líquids de colors i amb bols que contenen coses per menjar. El Genís està incòmode. Sap que li costa prendre decisions, per això està segur que ell mai va consentir tan precipitadament anar de viatge a Madrid. N’està convençut.
―Ho sento per tu, Carla, i per tots vosaltres, però és que ara no és un bon moment per  a mi marxar i deixar a mitges el que estic fent. És important per a mi. Massa temps he esperat i ara que he començat, he de concentrar-me ―diu el Genís amb un to de culpabilitat però decidit, com si fos molt difícil que canviés d’opinió―. Ja sabeu que no em va massa bé, però si he de pagar alguna cosa, ja et donaré els diners.
El Genís és dels que mai piquen res de menjar perquè després, a l’hora de pagar, ell només donarà diners per la seva cervesa.
―Va Genís, no t’ho prenguis així. Sobreviurem a la despesa ―diu la Sílvia. ―Però, què estàs fent que no pot esperar?
El volum de les converses ha pujat molt i això els obliga a parlar més fort per entendre’s, però la mena de conversa que mantenen demana un to més aviat íntim.
―Ja sabeu que des que el meu pare va morir a casa tot està desgavellat. La mare només sap cuinar i els que quedem allà hem perdut la gana ―el Genís s’atansa la cervesa als llavis i fa un glop amb els ulls tancats―. Cadascú ha buscat refugi on ha pogut. I a mi, com ja sabeu alguns de vosaltres, m’ha donat per escriure.
La Carla, impacient, no pot contenir-se més.
―No vindrà de dos dies! Si tens tota la setmana per escriure. No treballes.
La intervenció de la Carla no molesta tant al Genís com la resta del grup, que la percep com un atac molt directe.
―Sí, tens raó. Però el que estic fent no sap d’horaris ni de dies de la setmana ―el Genís no pot cridar i per això el grup d’amics ha fet el gest d’aproximar-se amb el cap per sentir-lo millor-. Us ho confessaré: no tinc sinó una sola identitat, l’escriptura.
―Està molt bé que et dediquis a escriure. És una activitat que fa molt per a tu ―diu la Sílvia―. Quan un troba la veta no l’ha de deixar. Jo ho entenc perfectament.
Tots, excepte la Carla, semblen estar d’acord. El Genís està inspirat, es deixa anar.
―Sóc una identitat que s’escriu a si mateixa ―el Genís puja el to perquè tots el puguin sentir-. ¿Què més, què més sóc jo?  ¿Qui ho deu saber...?
En aquell moment, el braç tatuat del cambrer rep una empenta i la safata plena de begudes i aperitius van a parar sobre l’inspirat Genís. Queda xop de dalt a baix. La Sílvia xiscla i en el bar es fa un expectant silenci. El grup de caps que tenia al voltant se separa instintivament. Tothom els mira. La Carla riallera repeteix:
―Una identitat que s’escriu a si mateixa.

lunes, 7 de abril de 2014

Cucarachas (VA)


Vicente Aparicio
Volvía yo del hospital de visitar a mi amiga Pili cuando me encontré con mi vecino. Hacía mala cara. Qué te pasa, Mariano, le pregunté. No sé, chico, contestó, tengo un dolor aquí en el costado que me tiene negro. Vaya por dios, le dije, a ver si se te pasa pronto. Salí del ascensor y entré en casa. Me fui a la cama sin cenar.
Había sido un día duro. A Pili la habían ingresado de urgencias y la cosa no pintaba nada bien. Por la noche apenas dormí. Tuve una pesadilla. Había cucarachas por todas partes, unas cucarachas enormes, gordas y satisfechas. Por la mañana temprano sonó el teléfono. Pili había muerto de madrugada.
De regreso del entierro volví a coincidir con el señor Mariano, que salía a dar un paseo con su hija. Hablamos del gestor de la finca, que es un tipejo repugnante. ¿Y ese dolor, qué, se va pasando?, pregunté. Qué va, qué va, respondió, el condenado no se acaba de ir. Y, do, la verdad, le vi mejor cara que el día antes.
Agradecí como nunca llegar a casa. Pili era una buena amiga, una muy buena amiga. La tensión de aquellos dos días me había dejado para el arrastre. Tenía hambre. Me puse el pijama y preparé unas tostadas. Con tomate del bueno, aceite de oliva y jamón. Encendí la tele. Estaban dando un documental sobre cucarachas. No pude evitar quedarme a verlo. Dijeron que las cucarachas de hoy en día son casi iguales que las de hace 300 millones de años. También dijeron que por lo general mueren boca arriba. Con el rigor mortis sus patitas se contraen y eso las hace perder el equilibrio y volcar. Menuda fricada. No sé que hacía yo viendo un documental sobre cucarachas aquella noche, precisamente. De todos modos, dormí como un bendito, más de doce horas. El cuerpo es sabio.
A mediodía me encontré con Tomás, el vecino de arriba, que venía de comprar el pan. No me gustó la cara que puso al verme. ¿Te has enterado?, me dijo. Y al ver que yo no tenía ni idea añadió: El señor Marianao, que se ha muerto, anoche se acostó como si tal cosa y esta mañana la señora Lola se lo ha encontrado frito en la cama. Así, sin más.
Jamas me había pasado nada igual, dos en tan poco tiempo. Una idea absurda cruzó por mi cabeza. Nunca, nunca, me dije, creerás en esas gilipolleces. Nunca. ¿Te queda claro?
Putas cucarachas.