viernes, 7 de marzo de 2014

Xiular (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Adrian Sommeling)

−Els morts parlen?
−Parlar, parlar, no. Però diuen coses.
−I com poden dir coses si no parlen?
−Ja saps que hi ha moltes maneres de dir, i només una d’elles consisteix en dir paraules.
−Jo pensava que parlar i dir era el mateix. No sé què és dir.
−Molt fàcil. Què fas quan estem sopant i tu mires els dibuixos a la televisió i vols beure aigua i te n’adones que el got és buit?
−No ho sé. Dic, pare em poses aigua.
−No, t’equivoques. Això és el que t’han ensenyat que has de fer quan vols que t’omplin el got. No és el que fas. Pensa una mica.
−Ja ho sé. Moc el got i el poso al revés, cap per avall.
−Exacte. Sense treure els ulls de la pantalla de la televisió, alces el braç cap a mi i gires el got, i jo entenc que tens set. Aleshores, t’omplo el got d’aigua. Podem dir que has parlat?
−No. No he dit res.
−No és veritat. Has dit sense paraules.
−Els morts mouen els gots?
−No ho crec. Els pobres no tenen força per desplaçar coses. Ells diuen d’una altra manera.
−I com diuen?
−S’assembla a la manera com diuen coses el Sol, la pluja o el vent.
−També parlen, perdó, diuen?
−Fan que quan ells hi són notem alguna cosa. Ja saps que a vegades el Sol ens pot cremar de manera inclement o d’altres ens pot acariciar suaument. Així ens parlen els que no hi són.
−Però els morts, quan hi són? Jo no els veig mai.
−Hi són quan els recordem. És la manera que tenen d’estar amb nosaltres. A vegades ens posen alguna cosa al nostre abast perquè ens recordem d’ells. Una fotografia, una peça de roba o una olor. Si no els recordéssim no podrien retornar.
−Però és que jo, a vegades, ja quasi ni me’n recordo. M’esforço a saber com era, quines mans tenia, com sonava la seva veu, però és com si només la pogués veure callada i per darrera.
−Això passa a vegades. És com si no s’atrevís a molestar-nos i només volgués mirar sense destorbar. A mi, fill meu, em parla amb la música. Són cançons d’una altra època que m’entren dins, no del cap sinó de tot el cos, i estan tot el dia ressonant dins meu. Sé que és ella que m’acompanya i viu dins del petit forat que fan els llavis quan xiulo la cançó que viu dins meu.
−I s’escapa?
−Moltes vegades, però sempre torna. Tu no notes res?
−A vegades quan corro i salto em sembla que és ella la que fa que no noti el terra. Per això no em canso mai de córrer.
−Ja m’imaginava que era ella la que et feia volar entre salt i salt. Però ara és molt tard i has de dormir. Sinó no podràs notar com et diu les coses.

4 comentarios:

  1. Molt tendre! No sé si era a la Historia Interminable on es deia que un no acabava de morir mentre algú hi pensés en ell. Aquí li has donat una volta de caragol amb poesia i amb la dolçor que dediquem als infants. Molt bonic.

    ResponderEliminar
  2. "Sé que és ella que m’acompanya i viu dins del petit forat que fan els llavis quan xiulo la cançó que viu dins meu."
    Poder expressar així un sentiment: això és estar tocat per la màgia dels divendres.

    ResponderEliminar
  3. ¿Cómo se puede mitigar la ausencia si no es a base del un excelente cocktail como el de tu protagonista?

    Un poco de fantasía, un buen chorro de ternura, una pizca de cotidianidad y mucho, mucho amor.

    Agitadlo y beber a pequeñas dosis saboreándolo, cuando la nostalgia lo reclame...

    (Me emociona)

    ResponderEliminar
  4. Ternura, poesía, realidad...
    ¡Precioso!
    El Trasgu

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar