jueves, 20 de marzo de 2014

Veus (MG)


Maria Guilera (Foto: Calee Allen) 

M’he decidit pel pis d’Horta perquè m’ha semblat el més tranquil de tots els que he vist. Un tercer amb dues portes per replà i, quina sort, amb una terrassa no gaire gran, però que pot acollir els testos que ja he col·locat i la taula amb un parell de cadires.
Instal·lar-m’hi ha estat fácil. He deixat a la casa antiga tots els mobles a canvi d’endur-me’n el cotxe, atrotinat però indispensable per a la meva feina. I també he aprofitat per fer neteja de papers i desfer-me de carpetes amb factures antigues i poemes horribles. Tot cap al contenidor del paper, només s’ha salvat la primera carta del Martí. Les altres no calia, deien totes el mateix.
La meva germana i el cunyat m’han donat el sofà antic. Hi dormiré fins que compri un llit. He posat unes estovalles a sobre perquè no tinc ni idea d’on deuen estar els llençols i són quarts de dotze, no començaré a buscar, ara.
Abans d’estirar-m’hi he obert la porta de la terrassa de bat a bat. Fa una temperatura molt agradable, és una d’aquelles nits que anuncien l’estiu i que encara no castiguen amb la xafogor. Estic molt cansada, però sé que em costarà adormir-me sense la ràdio petita, que deu ser dins qualsevol capsa barrejada amb altres restes del naufragi.
És dur, el sofà. I no puc estirar del tot les cames. Miro el sostre i penso què hi posaré, un aplic o un llum penjant? Ara sento la veu d’una dona, deu ser la veïna del costat. 
Vine -diu-, ja tens el sopar, paté de salmó. El que t’agrada tant.
Sí que van tard, penso. Paro l’orella per escoltar la resposta, però no sento res. 
Que vinguis, rei. No m’ho facis dir dues vegades.
Res, no contesta. Un paio d’aquells que fan com si sentissin ploure. 
Compro el que més t’agrada i així m’ho agraeixes.
Ja la sé jo, aquesta història. S’ha de fer tot amb il·lusió, senyora. Per amor. Si esperes gratitud, vas llesta.
–Me’n vaig al llit, tu mateix. Després no vinguis a picar a la porta.
Ah, la cosa ja va així… Amenaces directes, pensaments funestos, “només serveixo per una cosa. Doncs no, què s’ha cregut...”

M’apropo a la terrassa. Potser ell li respon més baix i per això no el sento. Surto de puntetes, descalça damunt les rajoles, amb molt de compte. Uns ulls brillen en la foscor, entremig dels geranis i m’espanta la veu de la veïna a l’altra banda de la barana. 
Perdoni, és un gat molt tafaner… Li fa res si el passo a buscar?

10 comentarios:

  1. teresa serramià i samsó21 de marzo de 2014, 7:32

    un deixa un camí per agafar-ne un altre...Un fuig d'allò que el destrueix.....i cerca el perfum d'un jardí que no li negui l'esclat de noves roses...Mariona, m'ha agradat el teu relat....Íntim, sincer, valent....
    La rebel·lia davant les grisors i la indiferència són fruit d'un esperit lluitador que no es rendeix fàcilment......Bravo!!!
    gràcies per seguir apropant-te a nosaltres amb els teus delicats i alhora incisius relats....Gràcies, guapa!!!

    ResponderEliminar
  2. Ja-ja-ja. Un final que no t’esperes! El miní xafarder que es delecta més tafanejant el nouvingut, també escorcollador, que gaudint del seu paté. Tot o res pot ser el que aparenta. El que sembla inqüestionable és que si un actua per amor, sense esperar gratitud, les decepcions el feriran menys. Hi ha molt contingut en tan poques frases.

    ResponderEliminar
  3. El aragonés errante21 de marzo de 2014, 9:33

    Dentro de esas cajas con contenido incierto que esperan ser abiertas,un futuro que la mujer, a buen seguro, compartirá con un gato curioso.
    Aprenderá a dar a cada voz su rostro, pero seguirá imaginando y equivocándose, ahí está el reto de lo nuevo.

    ResponderEliminar
  4. María,me ha gustado mucho el relato.
    Me encantan estos relatos tan cortos y que dicen tanto de la vida anterior (que te la imaginas) con cuatro palabras. Y también del futuro de la protagonista (libre y relajada)
    Tambien he percibido la soledad de la vecina(que es la soledad que todos tenemos).

    ResponderEliminar
  5. Bien! en poquitas líneas toda una historia, que además tiene un aire fresco y que, como siempre, "es la vida de cada día".

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  6. Mariona, el teu enginy és rellevant. M’ha agradat molt. No paris d’escriure. Gràcies. Maria

    ResponderEliminar
  7. Que maravilla poder describir tanto con tan poco. Una sola escena, una sola estancia y un final "guileriano" total.
    Estilo propio !!!!

    Una vez más tu protagonista es una mujer. Una mujer sola, enfrentándose a nueva etapa de su vida.
    Ella está convencida de que ha hecho bastante "limpieza", pero... mientras trata de adaptarse al sofá, escucha la voz de su vecina. Su mente no puede evitar hacer paralelismos.

    Pronto descubre que en esta ocasión, el silencio del interlocutor no depende de la voluntad del mismo.

    ResponderEliminar

  8. Me ha gustado mucho. Siempre he admirado tu facilidad para explicar cosas sencillas de una manera que atrapa al lector... por eso siempre te digo que me quedo con ganas de saber más de esos personajes que te inventas.
    ¡Escribe, escribe, no lo dejes nunca!

    ResponderEliminar
  9. Com sempre, ens regales un somriure que pot fer-se ganyota, però no, es un somriure per que sempre són valentes...

    ResponderEliminar
  10. Te asomo esta noche a mi ventana.
    Mil besos, desde el Sur.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar