Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2014

Veus (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Calee Allen) 

M’he decidit pel pis d’Horta perquè m’ha semblat el més tranquil de tots els que he vist. Un tercer amb dues portes per replà i, quina sort, amb una terrassa no gaire gran, però que pot acollir els testos que ja he col·locat i la taula amb un parell de cadires. Instal·lar-m’hi ha estat fácil. He deixat a la casa antiga tots els mobles a canvi d’endur-me’n el cotxe, atrotinat però indispensable per a la meva feina. I també he aprofitat per fer neteja de papers i desfer-me de carpetes amb factures antigues i poemes horribles. Tot cap al contenidor del paper, només s’ha salvat la primera carta del Martí. Les altres no calia, deien totes el mateix. La meva germana i el cunyat m’han donat el sofà antic. Hi dormiré fins que compri un llit. He posat unes estovalles a sobre perquè no tinc ni idea d’on deuen estar els llençols i són quarts de dotze, no començaré a buscar, ara. Abans d’estirar-m’hi he obert la porta de la terrassa de bat a bat. Fa una temperatur…

La metáfora (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Lukas Ptacek)
Érase una vez una metáfora. Una metáfora que vivía dentro de una novela de cuyo nombre no es necesario acordarse. Desde el feliz día en que el autor la concibió, la metáfora había abrigado grandes esperanzas, más aún cuando toda una serie de circunstancias habían desembocado, meses después, en la publicación de la obra que era su continente. Ver la luz había sido sin duda un gran regalo de la fortuna. Qué tremenda emoción contar, además, con la oportunidad de gozar de una vida plena del sentido que sobre ella proyectarían los ojos ávidos y la mente enfebrecida de cada uno de los lectores.
Pero las cosas no ocurrieron, para su desgracia, tal como ella había anticipado.
Nadie la privó, es cierto, del calor momentáneo de cientos y cientos de miradas ajenas. Recorriendo obedientemente el curso de las líneas de la novela, todas esas miradas acababan transitando tarde o temprano por el conjunto de palabras (dos conjuntos, para ser exactos) que constituían su…

Xiular (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Adrian Sommeling)

−Els morts parlen?
−Parlar, parlar, no. Però diuen coses. −I com poden dir coses si no parlen? −Ja saps que hi ha moltes maneres de dir, i només una d’elles consisteix en dir paraules. −Jo pensava que parlar i dir era el mateix. No sé què és dir. −Molt fàcil. Què fas quan estem sopant i tu mires els dibuixos a la televisió i vols beure aigua i te n’adones que el got és buit? −No ho sé. Dic, pare em poses aigua. −No, t’equivoques. Això és el que t’han ensenyat que has de fer quan vols que t’omplin el got. No és el que fas. Pensa una mica. −Ja ho sé. Moc el got i el poso al revés, cap per avall. −Exacte. Sense treure els ulls de la pantalla de la televisió, alces el braç cap a mi i gires el got, i jo entenc que tens set. Aleshores, t’omplo el got d’aigua. Podem dir que has parlat? −No. No he dit res. −No és veritat. Has dit sense paraules. −Els morts mouen els gots? −No ho crec. Els pobres no tenen força per desplaçar coses. Ells diuen d’una altra manera. −I co…