sábado, 15 de febrero de 2014

Escriure a les fosques (NL)


Natàlia Linares (Foto: Menovsky)

Recordo quan l’àvia, a poc a poc, va anar perdent el sentit de la vista. Ella que apreciava tant les puntes fetes al coixí, i que havia omplert armaris de peces de ganxet, i que reunia tota la família al voltant de la taula degustant els suculents plats que cuinava sense esperar cap recompensa més que tothom mengés el que se li havia posat al plat, i que algú demanés repetir. Lentament va deixar les aficions perquè es punxava o es cremava els dits massa sovint, afegint dolor innecessari a l’artritis que arrossegava.
Un tel blanc va omplir-li els ulls llagrimosos. La recordo sempre amb un mocador de paper entre els dits per anar eixugant-se la humitat que li lliscava pel llagrimall. -És com si estigués a les fosques-deia. Aleshores tancava els ulls perquè deia que hi veia el mateix. I crec que en aquells moments pensava en quan jugava al mas on son pare era masover i de quan s'encarregava de l'aviram, i de munyir les vaques, i de fer el dinar del pare i els  germans, tots orfes de mare. I de quan va conèixer l’avi, i s’hi va enamorar, i de com per uns metres no es quedà vídua abans de casar-se, quan una bomba va ferir-lo a la guerra deixant-li la cama plena de metralla, i de com va lluitar buscant favors perquè els metges el salvessin d’una gangrena segura, sent com era un soldat dels rojos i, per tant, amb les cures limitades.
I no és que l’àvia es quedés sense visió, sinó que al llarg de la vida la va anar gastant, i ara amb els ulls clucs la mantenia guardada a la retina i la tornava a reviure amb serenor i un cert plaer. En el racó de l`habitació, asseguda al costat de la finestra feia un viatge a través del temps que havia viscut durant noranta nou anys, i era difícil que volgués viure el dia a dia en què ens trobàvem nosaltres. Escriure, per a l’àvia, no era una tasca impossible, el traç sobre paper el continuava tenint com per poder signar les últimes voluntats, que van donar l’oportunitat als pares perquè es malvenguessin les terres. On hi havia hagut els records de l’àvia, s'hi van construir carreteres, i així van quedar oblidades les històries viscudes en aquells indrets.

1 comentario:

  1. "Aleshores tancava els ulls perquè deia que hi veia el mateix".
    "I no és que l’àvia es quedés sense visió, sinó que al llarg de la vida la va anar gastant"
    "On hi havia hagut els records de l’àvia, s'hi van construir carreteres".

    Has aconseguit que les paraules s'obrissin camí entremig de la foscor. Gràcies, Natàlia.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar