viernes, 28 de febrero de 2014

Dos temps (MG)


Maria Guilera

Tots els meus amics tenien bicicleta. Heretada del germà gran, aconseguida per haver tret bones notes o com a regal dels Reis. A l’Amèlia li va comprar el seu padrí després de l’operació d’apendicitis.
Jo no en tenia, de bicicleta, ni mai l’havia demanada.
Quan a l’estiu anava al poble m’enfilava a les dels meus cosins i allà, muntada a la barra, rebia els cops cada vegada que sortíem de la carretera i anàvem pel camí pedregós. Quan els demanava que m’ensenyessin a anar-hi, me la deixaven una estona per a mi sola. 
–Mira palante– em deien–. Si es muy fácil.
Mai no en vaig aprendre prou com per a córrer amb seguretat. Quan sentia el motor d’un cotxe que s’apropava pel darrera tremolava tota jo i ja em veia sota les rodes. Així que m’estimava més deixar l’esforç i l’equilibri per a un altre, sobretot si era el Celso, que no feia l’animal com els altres i quan estava a punt de frenar m’agafava per la cintura i feia, con cuidao, niña. 

Als matins la seva néta la portava al centre de dia. L’acompanyava fins a l’habitació dels armaris i allà l’ajudava a canviar-se de roba. 
On vols anar avui, àvia?
Podia triar tai-txi, aiguagim o la sala de màquines.
La piscina li agradava força. Amb la gorra i les ulleres tothom semblava igual, per això ella havia triat un banyador de colors, no negre ni blau fosc com la majoria. Somreia quan la monitora cridava el seu nom. 
Bravo, Teresa, molt bé! Així, així, pica amb força!
El profesor de tai-txi, en canvi, mai no deia res. Però la pressió lleu de les seves mans damunt l’espatlla quan li corregia una postura resultava molt plaent. Se sentia feliç si es recordava de lligar dos o tres moviments: la gasela, l’arquer, el tigre.
La sala de màquines, però, ni trepitjar-la.
Tant de temps mirant els aparadors de la casa Orbea tot imaginant-se damunt d’una bicicleta blava, amb un cistellet al davant i malles de tots colors cobrint les rodes per tal que les faldilles no se li enredessin. Tants anys imaginant la carretera, el vent a la cara, el trontollar del cos, la barra clavant-se dolorosament entre les cuixes. La mà del Celso.
Tot aquell enyor no podía acabar de cop, asseguda feixugament en una bicicleta estàtica.

10 comentarios:

  1. ¡Como siempre! una pintura estupenda de la realidad y los sentimientos. ¡Cuantas imágenes guardamos que nos llevan a un mundo de sensaciones!
    La "estática" no puede desplazar a la imaginación.

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  2. M'ha deixat amb la boca oberta... Bravo, Mariona!

    ResponderEliminar

  3. Mariona el teu relat és molt tendre. Segur que la Teresa acaba per comprar-se una bicicleta.
    Enyor d’allò que haguérem volgut tenir o fer, i que vàrem renunciar de bon grat o per nassos. Gràcies Mariona per recordar-nos els vells temps. Maria









    ResponderEliminar
  4. teresa serrami'à i samsó3 de marzo de 2014, 10:22

    molt dolç.....Molt real.....Molt tendre....molt delicat........Un retrat magistral de la visió de la vida des de la distància dels anys......Com es tanca el cercle i els somnis segueixen empenyent-nos..sempre endavant...en la bicicleta imparable del temps..felicitats...., de tot cor!!!

    ResponderEliminar
  5. Hi ha àvies que viuen molts anys perquè son plenes de vitalitat i energia. La nostre “abuela ye-ye” també es d’aquesta penya. I es que si un no vol envellir ha de deixar de costat dificultats i malalties i mirar el futur amb el cap ben alt acomodant-se al que un és capaç en cada moment.

    ResponderEliminar
  6. Dos tiempos:

    Adaptarse al presente sin olvidar y disfrutar del pasado.

    ¡Faltaría plus!

    ResponderEliminar
  7. Me ha encantado. Ni sobra ni falta. Has dado en el punto justo de la melancolía. Felicidades.

    ResponderEliminar
  8. Cuando se dispone de tiempo libre es muy importante saber distribuirlo en actividades saludables que mantengan nuestro cuerpo y espíritu.
    Tu Teresa lo sabe y se ha adaptado perfectamente a la etapa actual, con las mismas ganas e ilusión que antaño. Eso sí, sin renunciar a esas dosis de rebeldía que pretenden alinearla con el resto de sus coleguillas del Centro.
    Claro está que ellas nunca tuvieron un CELSO en su adolescencia ni sus recuerdos.

    ResponderEliminar
  9. Hauria de decidir-se! Ara és segur que no l'atraparà cap cotxe!

    ResponderEliminar
  10. Seguir pedaleando, eso es lo importante!
    Es muy bonito tu relato, lleno de mensajes y emociones...

    Abrazo

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar