sábado, 25 de enero de 2014

Escriure a les fosques (VH)


Vicenç del Hoyo

El que em va resultar més complicat va ser saber si escrivia realment. No tenia cap certesa de si en veritat quedaven escrits els nombres. Jo feia el gest una única vegada amb totes les forces que podia per deixar el senyal el màxim de profund. De seguida em vaig adonar que havia de renunciar a repassar el traç perquè mai sabria si realment el repassava o feia un nou traç al costat que emborronava el primer. Ho havia de fer dissimuladament perquè no estava gens segur que em vigilessin amb deteniment. Eren dos individus alts i cepats que havien irromput al despatx. Tot havia anat molt ràpid, tant que no havia pogut observar els detalls. Duien la cara tapada amb passamuntanyes i un d'ells agafava dins de la seva immensa mà un objecte que m'havia semblat una pistola menuda. M'havien cobert el cap amb una opaca caputxa negra i m'havien dit que si em portava bé no prendria mal. El meu despatx està a la planta vint-i-set de la Torre Agbar. Em costava entendre com havien pogut passar totes les mesures de control. Entre tots dos em van arrossegar fora del despatx. Després, només un d'ells m'agafava del braç. Sabia que a aquelles hores la majoria de les oficines es començaven a buidar, però sempre hi ha d'haver el personal de seguretat. No vam agafar l'ascensor, vam baixar per les escales. No gaires pisos. No caminàvem regularment. Fèiem ziga-zagues, ens aturàvem en silenci i després continuàvem. Va ser aleshores que se'm va ocórrer la idea d'escriure. Amb la punta de la clau del meu Volvo vaig guixar a la paret un número. No tenia les mans lligades. Només el cap tapat. Aprofitava les parades per fer un senyal i així poder identificar, si hi havia ocasió, els llocs per on havia passat. Cada cop feia un número més per saber l'ordre. Vaig arribar a escriure fins al cinquanta-tres. Quan tenia la clau a sobre del guix de la paret per dibuixar el cinquanta-quatre em van treure la caputxa. La claror em va enlluernar. Hi era tothom. Els germans, les cunyades, els amics i la gent de l'oficina. Em va semblar reconèixer alguns companys de l'institut. Entre dos nebots aguantaven una pancarta: "Moltes Felicitats!" Vaig mirar la caputxa que tenia a la mà. Hi havia escrit en lletres fosforecents: "Sóc un imbècil que fa quaranta anys". M'havien passejat per tots els despatxos. Vaig saber que era cinquanta-quatre vegades imbècil.

1 comentario:

  1. Hay sorpresas que podrían guardarse en un baúl hermético y tirar la llave al mar para que nadie pudiera abrirlo jamás.

    No obstante... el cumpleañero que no se sienta IMBÉCIL sino uno más de los que están a su alrededor homenajeándole.
    Somos tantos !!!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar