jueves, 30 de enero de 2014

Escriure a les fosques (MG)


Maria Guilera (Foto: Letizia Batagglia) 

Sí que en sabia, d’escriure a les fosques. Tot era qüestió de tècnica, de no alçar el puny del full i mantenir la mà ferma. Quan tocava l’extrem del full, es desplaçava una mica per iniciar la ratlla següent. Tècnica i pràctica.
Altra cosa era la foscor que s’esmunyia entre el cervell i el cor, la que li impedia veure les històries que abans trobava pels racons amagats del seu interior. Va començar sent una boira cada cop més inquietant i més espessa i, poc temps després, la negritud.
Ja només pot escriure el que és evident i obvi amb paraules que descriuen o expliquen, però que no commouen ni emocionen. Per això, de vegades, deixa damunt del paper la relació dels amors i la dels desenganys amb noms i cognoms, dates de naixements i defuncions, com si la seva vida amorosa fos un passeig entre les làpides del cementiri de Montjuïc. Altres vegades, escriu llistes per comprar el que es menjarà la propera setmana sense que, en cap moment, la saliva li ompli la boca. O mesura les síl·labes d’un poema i no n’erra ni un vers, però no sent el trasbals inquietant que arriba quan es desperta el sentiment adormit.
És possible escriure a les fosques. Però quan és la foscor la que omple cada plec de la pell, la que acluca els ulls i segella els llavis, és quan s’adona que tot ha acabat. Llavors obre la mà i deixa caure el llapis.

sábado, 25 de enero de 2014

Escriure a les fosques (VH)


Vicenç del Hoyo

El que em va resultar més complicat va ser saber si escrivia realment. No tenia cap certesa de si en veritat quedaven escrits els nombres. Jo feia el gest una única vegada amb totes les forces que podia per deixar el senyal el màxim de profund. De seguida em vaig adonar que havia de renunciar a repassar el traç perquè mai sabria si realment el repassava o feia un nou traç al costat que emborronava el primer. Ho havia de fer dissimuladament perquè no estava gens segur que em vigilessin amb deteniment. Eren dos individus alts i cepats que havien irromput al despatx. Tot havia anat molt ràpid, tant que no havia pogut observar els detalls. Duien la cara tapada amb passamuntanyes i un d'ells agafava dins de la seva immensa mà un objecte que m'havia semblat una pistola menuda. M'havien cobert el cap amb una opaca caputxa negra i m'havien dit que si em portava bé no prendria mal. El meu despatx està a la planta vint-i-set de la Torre Agbar. Em costava entendre com havien pogut passar totes les mesures de control. Entre tots dos em van arrossegar fora del despatx. Després, només un d'ells m'agafava del braç. Sabia que a aquelles hores la majoria de les oficines es començaven a buidar, però sempre hi ha d'haver el personal de seguretat. No vam agafar l'ascensor, vam baixar per les escales. No gaires pisos. No caminàvem regularment. Fèiem ziga-zagues, ens aturàvem en silenci i després continuàvem. Va ser aleshores que se'm va ocórrer la idea d'escriure. Amb la punta de la clau del meu Volvo vaig guixar a la paret un número. No tenia les mans lligades. Només el cap tapat. Aprofitava les parades per fer un senyal i així poder identificar, si hi havia ocasió, els llocs per on havia passat. Cada cop feia un número més per saber l'ordre. Vaig arribar a escriure fins al cinquanta-tres. Quan tenia la clau a sobre del guix de la paret per dibuixar el cinquanta-quatre em van treure la caputxa. La claror em va enlluernar. Hi era tothom. Els germans, les cunyades, els amics i la gent de l'oficina. Em va semblar reconèixer alguns companys de l'institut. Entre dos nebots aguantaven una pancarta: "Moltes Felicitats!" Vaig mirar la caputxa que tenia a la mà. Hi havia escrit en lletres fosforecents: "Sóc un imbècil que fa quaranta anys". M'havien passejat per tots els despatxos. Vaig saber que era cinquanta-quatre vegades imbècil.

jueves, 16 de enero de 2014

Coda (NL)



Natàlia Linares (Foto: Mathew Huron)

Hacía tiempo que el piso estaba vacío. Desde que murió el sr. Roberto y el propietario volvió a ponerlo en alquiler. Ahora, sin la pipa que humeaba incansable y que empapaba paredes y muebles antiguos, el piso mantenía el mismo color oscuro y el mismo olor a rancio.

El propietario se apresuró a pintarlo y adecentarlo para instalar a un nuevo inquilino. Ese fue Tomás con su esposa Aniceta, que cada semana cocinaba puchero que se introducía sin permiso por las rejillas de los respiraderos. Todo el bloque se impregnaba del aroma de apio que desprendía el caldo.

Transcurridos los años, la señora Aniceta falleció de una neumonía.

El señor Tomás, en su soledad, cogió por costumbre ocupar el sillón cada anochecer y encenderse una pipa mientras escuchaba pasodobles que le transportaban a las fiestas mayores de barrio, cuando de joven rompía corazones, y lo hacía siguiendo el ritmo con el pulgar que golpeaba en el reposabrazos. Muchas veces le atrapaba el sueño con el instrumento humeante en los labios y la ceniza le quedaba esparcida por el jersey roído y antiguo.

Siete años más tarde, una madrugada de invierno, un infarto se lo llevó. Después de que los familiares vaciaran el piso, el propietario se apresuró  a pintarlo y adecentarlo para instalar a un nuevo inquilino. Ese fue Ramón con su esposa Lourdes y dos hijos: María y Esteban.

Ramón trabajaba de comercial de seguros. Lourdes, de administrativa en una gestoría. Los hijos estaban matriculados en la escuela pública del barrio. Ramón era el que se levantaba más pronto y Lourdes tres horas más tarde llevaba a los niños a la escuela antes de entrar al trabajo. Las semanas pasaban rápidas llenas de actividades, idas y venidas, lavadoras, tareas escolares, resfriados, cumpleaños, ropa, fútbol, vecinos, música, discusiones, horarios. A los cinco años Lourdes se enamoró locamente de Luis. Al poco tiempo, la familia abandonó la vivienda.

El propietario se apresuró a pintarlo y adecentarlo para instalar a un nuevo inquilino.

jueves, 9 de enero de 2014

Descansar la mente (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Tommy Ingberg)

Era viernes y se me había hecho muy tarde. El reloj de la estación marcaba las doce y veinte. Me senté en un banco, en el extremo delantero del andén, y consulté la agenda en el teléfono móvil. Los próximos fines de semana, incluido el que ahora comenzaba, estaban ocupados. Qué ganas tenía de descansar la mente. Pero nunca llegaba el momento. Di un suspiro.


Solo unas cuantas personas esperábamos el próximo metro. Una mujer estaba sentada a mi lado. Tenía un aspecto extraño. Sus brazos me parecieron más largos de lo normal. Los huesos se marcaban en su piel, que era de una blancura extraordinaria. En voz baja, con los ojos cerrados, hablaba sola, como si rezara.


No hice demasiado caso de ella. A ciertas horas, las estaciones de metro son lugares propicios para gente rara. Y quién no.


Había sido una semana dura, una más. Cerré los ojos yo también: la reunión con los alemanes, el despido de Jaime Méndez, los reproches crónicos de Laura, el doctor Bayona, los niños durmiendo, las acciones de la empresa, el coche averiado, las visitas de obra, los días que pasan...


El tren llegó a la estación. De pie en el vagón, me dispuse a consultar nuevamente la agenda. Un frenazo casi me hizo caer al suelo. Oí un chillido que venía de afuera. Antes de que todo se precipitara, comprendí el sentido de aquella oración silenciosa.