jueves, 5 de diciembre de 2013

L'absurditat del sentit (NL)


Natàlia Linares
 
La cadira es al racó de l’habitació; sola, freda, inert. De tant en tant el gat se la mira. En Rufus d’ulls verds i cua lànguida passeja el seu posat per tot el pis i al creuar l’habitació es mira la cadira de reüll.

La Tona enfarina croquetes a la cuina. Una cuina petita però amb tot el necessari per  elaborar bons plats. Va acord amb les dimensions del pis de quaranta metres, petit però aprofitat. Avui cuina per a ella i tres convidats més.

Al menjador ja té la taula parada amb quatre coberts.

Que en Joan arribi tard no incomoda ningú, l’inconvenient és un altre.

Apareix acompanyat.

-No tinc més cadires -diu la Tona amb to sincer, i amb ganes de resoldre-ho convida el grup a apropar la taula al sofà.

El gat Rufus s’està silenciós a l’habitació acompanyant la cadira. De tant en tant, s’hi acosta i l’acarona amb el llom i la cua

En un pis tan petit no cal preguntar on és el lavabo, i en Martí, que ara ha anat a rentar-se les mans, se n'adona que hi ha una cadira a l’habitació.

-Tona, tens una cadira a l’habitació. L’agafo?

-Si pots... seràs el rei Artur d’aquest pis. Fa molts anys que no es mou del lloc. No vol. I millor que no la moguis.

-Com? -exclama en Martí amb perplexitat.

-Sembla estar clavada al terra. No he pogut mai arrancar-la -s’explica la Tona-. No vull ni pensar què passaria si la mogués. Deixaria un buit a l’habitació que m’incomodaria. Millor no tocar-la, ja estem bé al sofà.

2 comentarios:

  1. Cal respectar allò que la raó no explica. I més si un gat li fa costat.

    ResponderEliminar
  2. Qué difícil es mover de su sitio algunas cosas, animales, personas

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar