viernes, 20 de diciembre de 2013

Vides escrites (MG)


Maria Guilera

Estic acabant el darrer volum de la gran obra de Proust. No sé llegir de pressa, no puc fer-ho, em sembla una desconsideració envers l’autor. Però el meu marit estossega i, de tant en tant, sento els copets neguitosos dels seus peus sobre les rajoles. El Carles comparteix la meva afició, no és cap caprici la seva inquietud, és que hem de parlar i no podem deixar-ho per més endavant.
Ja acabo, li dic sense paraules, fent un gest lleuger amb el palmell de la mà que sé que interpreta degudament.
Fa anys que ens coneixem, que llegim plegats. De fet, els llibres ens van portar a tots dos, casualment, un divendres al bookcrossing de la plaça de la Virreina, i des d’aquella tarda que vam començar a parlar de novel·les, assajos, poesia i fins i tot manifestos i pamflets, no ens hem separat més.
Ens vam casar al jutjat de Sant Pere de Ribes, era un 18 d’octubre.
Els nostres pares van insistir a convidar-nos a dinar al Mare Nostrum de Sitges i vam fer una paella mar i muntanya. La casa ens va convidar a una ampolla de cava i la mare, en marxar, em va demanar el ram per dur-li a la iaia a la residència.
Quan ens vam quedar sols vam fer un curt viatge de nuvis tot caminant pel passeig de la Ribera.
Abans que es fés fosc ens vam asseure a les escales que pugen a l’església i vam estar mirant el mar una estona llarga, fins que la humitat ens va fer anar cap a l’hotel. L’endemà vam esmorzar a la terrassa. Tot i que feia fred, ens va semblar molt romàntic. La llàstima era que no es veia el mar, la nostra habitació donava al carrer del darrere.
Sitges a l’octubre, un cop haver passejat pels carrers estrets i blancs, visitat el Cau Ferrat i el Museu Maricel, no ens oferia més alicients. Malhauradament, el Museu Romàntic estava tancat per reformes.
Vam tornar a l’hotel a buscar la maleta i vam caminar fins a l’estació. El tren va arribar de seguida. Qualsevol que ens hagués vist asseguts l’un al costat de l’altre amb un llibre a les mans, un de sol, vull dir, hagués intuït que érem una parella de nuvis. Es tractava de Sexus, un clàssic de Henry Miller que havíem decidit llegir conjuntament per raons òbvies i que va durar-nos les dues setmanes de vacances que ens pertocaven pel casament.
No teníem diners per estar-nos a l’hotel i vam passar els dies a casa. De vegades sortíem a estirar les cames, però el que més ens agradava era llegir al sofà, perfectament sincronitzats, de manera que cap dels dos havia d’esperar l’altre per girar el full. Van ser uns dies màgics.
Quan vam tornar a la feina, res no va variar massa. Ni el laboratori d’anàlisi clíniques on jo treballava, ni l’empresa de filaments elèctrics on ho feia  en Carles ens emocionaven gens. Hi anàvem per complir i guanyar-nos el sou, però no fèiem amistats ni hi dedicàvem més temps de l’estrictament indispensable. Trobar-nos a casa era un descans per a tots dos. Ens abraçàvem una estona llarga davant del mirall; després deixàvem les jaquetes al penjador i ens assèiem a la taula de la cuina. L’estona de la cervesa, en deia ell.
Un any després del casament van néixer les nenes. Va ser un embaràs molt feliç i un part fàcil malgrat que pesaven gairebé tres quilos cadascuna. Els vam posar Emily i Charlotte, pensant que si en teníem una altra es diria Anne, com les tres germanes Brontë. Però de moment no n’ha vingut cap més.
Tampoc les bessones han alterat gaire els nostres costums. Són tranquil·les i s’entretenen l’una a l’altra, i des de ben menudes els agrada llegir, quina sort. Al vespre, quan ja són a dormir, seguim estirant-nos al sofà, tot i que ja no llegim cap llibre alhora. Ens agrada asseure’ns capiculats, l’un mirant l’altre, i fer-nos de tant en tant carícies amb els peus. Quan un dels dos s’adona que l’altre s’ha adormit amb el llibre obert damunt el pit, li retira amb compte i diu, què, anem al llit, i mentre posem el despertador comentem la nostra lectura. No gaire, perquè anem justos de son i a més el temps de les crítiques és el diumenge al matí, quan anem amb cotxe a dinar amb els avis a Vilafranca. Els meus pares mai no han estat de gaires paraules, però darrerament sembla que els amoïna alguna cosa. Ens diuen que hem de sortir més, que per què no anem de festa major, que seria bo per a les nenes apuntar-les a algun esport… Els sogres, com que viuen a Lleida i no ens fem tant, mai no es fiquen en res. A més, ells són de pagès i el que més els agrada és omplir-nos el maleter de caixes de fruita.


Amb el temps, a banda i banda del sofà han anat alçant-se columnes de llibres, els que ja no hi caben a les prestatgeries. També n’hi ha d’arrambats a les parets i al davant del mirall del rebedor. Ara quan ens abracem ja no ens veiem de cos sencer, només les cares.
També tenim piles als dos costats del llit. Primer vam dir, mira, serà com si fossin les tauletes de nit. Però ara ja han pujat massa i fins i tot sento un cert temor que ens caiguin a sobre mentre dormim.
Les nenes han crescut així, veient-nos llegir sempre. Les recordo quietes al davant nostre, de ben menudes. Quan feia una estona que s’hi estaven i volien dir-me alguna cosa, abaixaven el llibre que em tapava la cara amb les manetes i em feien l’efecte d’una aparició. A l’escola ens van dir que anaven molt avançades i la bibliotecària va enviar-nos una notificació perquè la signèssim autoritzant el préstec de tota mena de llibres.
De vegades, el Carles m’ensenyava els dibuixos que feien als marges dels nostres exemplars. Veus com sí, que els comprenen, em deia. Fixa’t en aquesta il·lustració que ha fet la Charlotte al llibre de Coetzee, representa l’escena perfectament.
L’any passat, amb només set anys, l’Emily es va afeccionar a les històries de Stefan Zweig i fins i tot representava els llargs monòlegs passejant amunt i avall pel passadis. Era molt graciosa.


Ahir, però, vam rebre una visita desconcertant. Una parella de funcionàries dels Serveis Socials volien parlar amb nosaltres i també amb les nenes. Per saber, deien, si vivien en un entorn adequat. No sé si és cosa de l’escola o dels meus pares, tant se val, però ho vaig trobar una impertinència. Em van demanar si podien passar a l’habitació de les bessones. És clar, els vaig dir. Es van haver d’ajupir i travessar la porta a quatre grapes perquè s’han construït una mena de muralla de llibres que només deixa un foradet per entrar.
Quan va arribar el Carles ens va trobar a la cuina prenent un cafè. Els vam ensenyar la nevera amb la fruita, les verdures i els iogurs. De carn no en mengem gaire, però de peix sí. Volíen assegurar-se que estaven ben alimentades i crec que vam passar la prova. Després ens van demanar el carnet de vacunacions i jo em vaig posar nerviosa, perquè mai no recordo on deixo les coses. Però la Charlotte va fer memòria, és una nena amb un raonament lògic impecable.
Mami, va dir, el dia que ens vas dur a la imfermera jo estava llegint Madame Bovary. I amb molta educación va afegir, esperin senyores, un moment.
I sí, allà estava el carnet de vacunacions, fent de punt de llibre exactament a l’escena en què Emma, plorant desconsolada, li demana els tres mil francs a Rodolphe.
Les funcionàries se’n van anar després d’haver pres unes quantes notes i ens van dir que ens tornarien a trucar més endavant, que havien de reunir-se i acabar de parlar. El Carles es va quedar en silenci i després, com cada dia, vam fer la cervesa a la taula de la cuina i vaig preparar el sopar.
Les nenes són al llit fa una estona. Jo segueixo llegint al sofà, però el Carles està nerviós i m’interromp.
Potser sí que ens hem de plantejar si aquesta és la vida més adient per les nenes, diu amb un to amoïnat.
Sí, espera’t, li vaig dir sense alçar el cap del llibre. Quan acabi A la recerca del temps perdut en parlarem.
Trobo que l’urgent, no ens ha de destorbar de l’important.

jueves, 12 de diciembre de 2013

Eixos (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Burk Uzzle)

Hi ha persones que es passen la vida buscant sentit a la vida. Viuen l'existència com si fossin una roda i deambulen pel món provant d’encaixar en l’eix d’un cotxe. Tot acaba resultant provisional malgrat que puguin tenir intenció de buscar llocs definitius on situar-se. Alguns s’imaginen que formen part d’una motocicleta i es van preguntant  a quina de totes les persones que coneixen li falta una llanta on es podrien ubicar per  rodar i compartir conjuntament viatges i sotracs. Passa sovint que després de provar moltes motos de diferents cilindrades acaben acceptant que les coses no són tan senzilles i que en realitat formen part d’un artefacte on volten moltes més rodes que una. De vegades és un tricicle, altres un cotxe, un cotxe amb la roda punxada, o a temporades formen part d’un tractor amb rodes desiguals, dues d'hiperdesenvolupades que persegueixen dues de minúscules que mai es deixen atrapar. També es poden sentir com una roda cega d’aquestes que tenen pel mig els grans camions de quatre eixos i que semblen totalment innecessàries, però que estan lligades a un destí que sembla ineludible. Una varietat d’aquestes sensacions és descobrir-se com una roda perduda que volta sola per les carreteres secundàries de l’existència, una roda, per més detalls, punxada, que al final se n’adona que el que necessita és, més que un eix en què encaixar, un xiclet que sigui capaç de taponar la fuita d’aire, i d’aquesta manera poder continuar rodant una temporada més.

jueves, 5 de diciembre de 2013

L'absurditat del sentit (NL)


Natàlia Linares
 
La cadira es al racó de l’habitació; sola, freda, inert. De tant en tant el gat se la mira. En Rufus d’ulls verds i cua lànguida passeja el seu posat per tot el pis i al creuar l’habitació es mira la cadira de reüll.

La Tona enfarina croquetes a la cuina. Una cuina petita però amb tot el necessari per  elaborar bons plats. Va acord amb les dimensions del pis de quaranta metres, petit però aprofitat. Avui cuina per a ella i tres convidats més.

Al menjador ja té la taula parada amb quatre coberts.

Que en Joan arribi tard no incomoda ningú, l’inconvenient és un altre.

Apareix acompanyat.

-No tinc més cadires -diu la Tona amb to sincer, i amb ganes de resoldre-ho convida el grup a apropar la taula al sofà.

El gat Rufus s’està silenciós a l’habitació acompanyant la cadira. De tant en tant, s’hi acosta i l’acarona amb el llom i la cua

En un pis tan petit no cal preguntar on és el lavabo, i en Martí, que ara ha anat a rentar-se les mans, se n'adona que hi ha una cadira a l’habitació.

-Tona, tens una cadira a l’habitació. L’agafo?

-Si pots... seràs el rei Artur d’aquest pis. Fa molts anys que no es mou del lloc. No vol. I millor que no la moguis.

-Com? -exclama en Martí amb perplexitat.

-Sembla estar clavada al terra. No he pogut mai arrancar-la -s’explica la Tona-. No vull ni pensar què passaria si la mogués. Deixaria un buit a l’habitació que m’incomodaria. Millor no tocar-la, ja estem bé al sofà.