viernes, 8 de noviembre de 2013

Regar sota la pluja (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Pierre Gable) 
Sentir el tro la va fer córrer pel passadís. Tenia les finestres obertes i no volia que entrés aigua dins de casa. Una ventada va aixecar els papers que hi havia a sobre de la tauleta de davant del sofà. Al passar els va haver de trepitjar. L’aigua entrava per la finestra com si a l’altra banda en lloc de núvols hi hagués una mànega. En un obrir i tancar d’ulls,  ja s’havia format un petit bassal al costat del sofà. Un cop tancades les finestres va ajupir-se a recollir els papers i cartes escampades pel terra. Majoritàriament era correspondència bancària sense obrir, alguns retalls de diari i algunes llistes que feia després d’unes frenètiques jornades per proposar-se algunes coses que no podia oblidar de fer. A sota del sofà, apart d’un inexplicable però inevitable borrissol emprenyador va albirar una carta. No creia que el vent l’hagués llençat tan lluny. Va decidir moure el sofà. Havia de fer temps que era allà a jutjar per la pols acumulada. Era de l’Hospital de Can Ruti de Badalona.
Allà és on va morir la mare, va pensar. D’això ja feia gairebé sis mesos. Va ser una curta estança. Nou dies, i al desè va morir. El metge que la va dur va dir que havia mort d’una pulmonia. Ella estossegava molt i tenia una mica de febre però no gaire alta i només de tant en tant. La mare era molt poc aprensiva i no volia saber res de metges. Quan ella, finalment, havia decidit dur-la a l’Hospital, ja era massa tard. No van poder fer res per recuperar-la. Tant les infermeres com els metges la van fer sentir que la havia descuidat. Com és que l’havia dut en aquest lamentable estat?, semblava que li preguntaven. Per què havia esperat tant?, la interrogaven les mirades. Per a ella, en canvi, tot havia anat molt ràpid. De sobte havia començat aquella tos empipadora i als pocs dies l’havia dut a Can Ruti. Els metges li havien fet creure que ja no podien fer res per ella perquè la malaltia estava molt avançada i la mare havia quedat molt afeblida. Aquesta certesa l’havia turmentat dies sencers i una multitud de nits. No es podia perdonar haver estat negligent amb la mare. La carta en qüestió era la comunicació del resultat de l’autòpsia que li deurien haver enviat unes setmanes després de la defunció i que inexplicablement havia anat a parar allà, sota un sofà que no s’havia mogut durant molts dies.
Obrir la carta va ser un trasbals. Identificar el llenguatge distant, precís i distorsionador dels metges la va molestar. Però al final, com un resum de totes les vísceres que havien analitzat i de totes les observacions dutes a terme, es venia a concloure que no va morir per cap malaltia pulmonar mal cuidada sinó per un sobtat trencament del teixit del cor i que probablement havia estat causat per una malformació congènita.
Llegir això la va fer plorar. Va obrir la porta de la terrassa i malgrat tota l’aigua que queia es va posar a regar les plantes.

2 comentarios:

  1. Vicenç, fas temolar amb les paraules, sempre...

    lanati

    ResponderEliminar
  2. La culpa com un fibló que s'endinsa a cada petit moviment del record. Malgrat la raó demostri la nosta innocència, la pluja aliena la fa créixer. I per si no n'hi hagués prou, la reguem sense misericòrdia.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar