viernes, 15 de noviembre de 2013

Pèrdua (MG)



Maria Guilera (Foto: Gilbert B. Seehausen)
 
Ho sento, què més li puc dir, ho sento molt. Quan la senyora va venir amb el resguard i vaig veure´n la data, ja em vaig imaginar que seria difícil trobar el retrat, però li vaig dir, vagi tranquil·la que aquí no es llença res. Això mateix li vaig dir, Rovira, que aquí no es llençava res i que em donés uns dies per trobar-lo, que, al capdavall, ja havien passat més de set anys des que van portar-lo a emmarcar. Li buscaré, senyora, em vaig excusar. Tan bon punt el trobi li faré un truc.

Fa dues setmanes que em té capficat. Fins i tot quan esmorzo vaig regirant pel pis de dalt en lloc de quedar-me badant darrere el taulell mentre escolto la ràdio. Sempre menjo torrades, no pateixi, no pot ser que taqui res. Fa dues setmanes que remeno i sé molt bé el que busco perquè la senyora em va descriure bé la fotografia, però a més en el resguard vostè mateix, Rovira, hi va escriure tota la informació. Allà hi diu model T-26, color marfil, passe par tout beige, vidre biselat mate, 60x40. I tant que sé el que busco.

I cregui'm que ho sento, no tan sols per fer quedar bé la botiga, no. És que aquella senyora no me la puc treure del cap. Uns ulls grans, molt grisos, però amb una mirada trista. Sap, em penso que mai no havia vist ningú que em fes tanta llàstima. Aquell matí es va quedar asseguda a la cadira mentre jo remenava els quadres. No estava enfadada, Rovira, li puc assegurar. Em puc esperar aquí, va dir, i s’hi va estar fins quarts de dues, l’hora de tancar. Tan discreta que hi havia estones que ni la veia, i els quatre clients que van entrar ni se’n van adonar que hi era. Semblava haver-se fos entre els bastidors, els vidres, les fulloles. Molt trista, de debò.

Set anys són molts anys, Rovira, però al pis de dalt hi tenim tot el que queda per lliurar, mai no s’ha llençat res. Vaja, que jo sàpiga. Penso en aquella col·leció de mocadors brodats que no hi ha manera de trobar-ne l’amo. O en les aquarel·les de metre vint per vuitanta, sis aquarel·les que si una és lletja l’altra encara ho és més. I són allà, mai no ens ha passat pel cap vendre-les. Se’n recorda que la seva dona ho va comentar una vegada, Rovira, que hauríem de posar al resguard “pasados tres meses, los encargos no recogidos pasarán a ser propiedad de Marcos Rovira” i vostè va dir que ni parlar-ne.

La senyora es diu Renate Ulhmann, ho he escrit al darrere i el telèfon també està apuntat. Li ben asseguro que trobaré el retrat, Rovira. Fa dues setmanes que no em puc treure els seus ulls del cap, tan tristos.

5 comentarios:

  1. Em passa quan miro fotos antigues i comprovo cóm es va quedant enrere la joventut!
    Puc entendre per tant, l’angoixa de la Renate de recuperar part del seu passat oblidat en un resguard dins una butxaca i també puc entendre el punt d’honor de l’encarregat de la botiga d’oferir la excel•lència.
    El relat d’avui és molt bo i admet moltes més reflexions. El guardo per anar-hi pensant.

    ResponderEliminar
  2. Hola Mariona, un nou relat i el plaer de llegir-te. Ho sento però jo no puc compartir l’angoixa del teu protagonista. Després de set anys fora estrany que trobés el marc i el quadre. La tenacitat d’ell, resulta admirable. Gràcies. Maria

    ResponderEliminar
  3. ¿Lo encontrará?... ¿y si al encontrarse con la realidad del cambio se entristece más?...

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  4. Ese final abierto, con la esperanza de recuperar ese retrato. ..La misteriosa mujer de los ojos tristes, que aparece después de siete años, callada, ausente...
    Y tantas preguntas en el aire!
    Con deseos de más.

    te abrazo

    ResponderEliminar
  5. Si us plau! Escriu la continuació! I amb final feliç que arriba Nadal i seria molt bonic!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar