jueves, 17 de octubre de 2013

La millor inversió (MG)

Maria Guilera 


Feia dies que esperava la seva trucada. Li havia deixat no un, ni dos, sinó cinc missatges al contestador i m’estranyava no tenir resposta. Jo estava a les últimes, m’havien reclamat el lloguer del pis i tallat el subministrament d’aigua. Per això em dutxava d’amagat als vestidors de l’escola. El problema era no poder buidar la cisterna si no carretejava cada dia garrafes des de la font municipal. Tampoc tenia llum, i la nevera s’havia convertit en un rebost llastimós que emmagatzemava llaunes de sardines amb oli, paquets de galetes i bosses de pa bimbo.

Pare, li havia dit al darrer missatge, el curs és a punt d’acabar i m’agradaria convidar els companys del departament que m’han ajudat tant en el meu primer any de docència. Necessito que m’envïis diners, he tingut moltes despeses amb el nou portàtil i el material pedagògic. I saps, pare, m’han convidat a participar a l’Escola d’estiu i també voldria comprar-me roba adient.
De tant en tant li demanava diners al·legant despeses que l’omplien d’orgull patern i que no feien trontollar la seva economia. Jo sóc l’única filla, a casa tenen allò que se’n diu “un bon passar” i esperava que es creiés l’última de les meves mentides. Havia començat enganyant-lo quan em van fer fora de la facultat. Vaig seguir-ho fent amb les comunicacions del meu brillant expedient acadèmic i després amb la inesperada vocació pedagògica. Que m’havien contractat com a profesora de matemàtiques en una escola d’elit, li vaig dir. La veritat era que tenia feina de monitora al menjador. El detall de l’escola d’elit era cert, però.

Ahir vaig escoltar, per fi, la seva resposta. Amb veu tremolosa em confessava,
Filla, no puc deixar-te res. He perdut els estalvis que tenia invertits a la Societat Filatèlica. I saps, això no és el més gros. Ens han pres la casa nova… Has sentit parlar de l’escàndol de les Participacions Preferents? Estem arruïnats, nena. Sóc jo ara el qui et demana asil. No saps la tranquil·litat que li dóna a la teva mare saber que ens acolliràs. Des de sempre hem sabut que la millor inversió de la nostra vida era donar-te una bona educació. I malgrat que mai, mai, ens haguéssim imaginat això, ves per ón les matemàtiques ens donaran interessos.

13 comentarios:

  1. Pues al final va a tener razón Cristina sobre el final de tus relatos...

    Me gusta, porque las elucubraciones de la prestataria van "in crescendo" hasta llegar a la triste y actual realidad del hasta ahora prestamista.
    Me ha recordado al cuento de la lechera. Y al cazador cazado.

    Yo, por si acaso voy siempre con la verdad por delante, pese a quién pese.....

    ResponderEliminar
  2. Si non e vero, e ben trobato!
    La classe mitja està desapareixent, els rics cada vegada ho son més i els pobres també cada vegada som més nombrosos. Els serveis son més i més cars i de menys qualitat. Feina no hi ha.
    La situació de la nostre amiga matemàtica no és una excepció. La descripció que has fet d’aquesta situació angoixant aconsegueix tocar la nostre fibra sensible. La ràbia aflora acompanyada del sentiment d’impotència. Lo dit, horripilantment verídic.

    ResponderEliminar
  3. En la societat actual aquest relat és tan versemblant que angoixa. No m'imagino la senyoreta Guilera de monitora de menjadors!!!!
    M'ha agradat molt, Curt i ras, i al final, en ple desenllaç, zassss!
    Perfecte.

    ResponderEliminar
  4. teresa serramià i samsó18 de octubre de 2013, 9:55

    Ostres!!.."real como la vida misma"
    Una brillant exposició de les trampes de la vida...Un laberint sense sortida moltes vegades..però relatat amb una frescor i sentit
    de l'humor extraordinaris...
    Bravo, Mariona!!! Endavant...segueix sorprenent-nos....

    ResponderEliminar
  5. Mariona,la mentida pot arribar a l’engany personal, però quan és descoberta, ofega al mentider. El teu relat curt, és ple de contingut. Tens la capacitat quan escrius d’aconseguir traslluir en els teus relats les imperfeccions, la bondat ... en fi la realitat de l’ésser humà. Gràcies. Maria

    ResponderEliminar
  6. Mariona, com sempre sorprenent, curt i concís et deixa amb l'ànima penjada d'un fil...
    Carme Tàrrega

    ResponderEliminar
  7. Tan real que da miedo.
    Como siempre, una pintura excelente.
    El Trasgu

    ResponderEliminar
  8. Siempe me gustan tus cortos... Ya sabrás que este año el premio Nobel de literatura se lo han dado ¡a una escritora de relatos!

    Los encuentro tristes, muy reales; enganchan y dejan un regusto algo amargo. Pero, ¿sabes? crean adicción y no puedes parar de leerlos, eso es lo bueno. ¡Mi autora favorita!

    Besitos
    Rosa M.

    ResponderEliminar
  9. A la protagonista, le faltó sinceridad en su momento. Ser monitora es muy digno!eso sí... no me extrañan sus condiciones de vida.

    Buen retrato de tantos reencuentros dramáticos, entre distintas generaciones.
    Felicidades comadrita

    ResponderEliminar
  10. Muy bueno María, y como a mi me gustan, con un final de los que te dejan pensando. Un abrazo.

    ResponderEliminar
  11. Ostres Maria!!!! pobres fills , i pobre de nosaltres .... totalment actual. Salutacions

    ResponderEliminar
  12. Son muy buenas las entradas, pero por desgracia alguno carecemos de la destreza para comprenderlo en otro idioma

    ¿Te has planteado ponerlo en castellano también?

    ResponderEliminar
  13. Ya salió el imperialista de turno. ¿Serían capaces de decirle lo mismo a Shakespeare, a Molière, o a Rosalía de Castro? Cuando finalmente los chinos se adueñen del mundo, ¿les gustará que menosprecien e intenten anular el uso de su querido dialecto del latín?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar