viernes, 12 de julio de 2013

DNI (VH)

Vicenç del Hoyo
―Necessito el seu DNI. Hem de fer una fotocòpia ―em va dir la secretària de l’oficina de lloguer de cotxes.
I li vaig donar després de lluitar una estona amb la cartera per treure’l.
―Alberto Setcases ―va dir mentre el col·locava a sobre de la pantalla de la fotocopiadora. ―Alberto? ―em vaig preguntar―. Setcases? ―em vaig continuar preguntant-. Qui era Alberto Setcases?. Jo em dic Albert Sietecasas.
Era una broma de la secretària? Quan em va tornar el document me’l vaig mirar, i en efecte, allà estava escrit inequívocament Alberto Setcases. I la fotografia? No em reconeixia. Tenia un aspecte semblant. Les mateixes entrades, les bosses als ulls, però aquella boca no era la meva. Jo mai havia tingut aquells llavis. No vaig saber trobar cap explicació. Aquell havia de ser jo, però no era jo.
―Signi aquí i aquí! ―em va dir  la secretària, posant sobre el taulell el contracte de lloguer del cotxe―. El farà servir molts dies? ―em va preguntar.
Vaig tenir dubtes. Va ser com si perdés peu i seguretat, com si les certeses es fonessin com una espelma. Vaig posar la mà dins la butxaca de la jaqueta.
―No gaire dies ― vaig començar a vacil·lar―. Potser demà al vespre o demà passat al matí.
De la butxaca vaig treure la mà que agafava uns papers. Van resultar ser les entrades per a l’òpera. La Boheme. A la Fenice, l’endemà a la tarda. 
Alberto? La Boheme? Què m’estava passant? Què pintava jo a l’aeroport de Marco Polo llogant un cotxe? S’havia de ser imbècil per llogar un cotxe a l’aeroport de Venècia. Vaig començar a dubtar un altre cop. No sabia si anul·lar el lloguer. El telèfon va començar a sonar i a vibrar dins la butxaca.
―Hola? ―vaig preguntar a una llarga filera de números escrits a la pantalla.
―Ja has arribat? ―em va preguntar una veu vagament coneguda.
―A on? ―em vaig atrevir a preguntar.
―Què passa, Alberto? Has perdut l’avió? ―La veu s’havia fet més aguda de sobte.
―No, crec que no. Ja sóc a Venècia ―vaig dir.
―Doncs agafa el cotxe i vine’m a buscar ―va dir la veu que cada cop  em resultava més familiar.
―A on? ―vaig dir.
―A Rímini. Si t’ho vaig escriure. Si mires a la butxaca, a banda de les entrades, trobaràs un paper on està escrit el nom de la ciutat i del moll on m’has de recollir ―va insistir la veu amb to alliçonador.
―Qui ho diu tot això? ―vaig preguntar.
L’oficina de lloguer de cotxes s’havia anat omplint. Jo tenia sobre el taulell el contracte de lloguer per a signar, i un parell d’executius s’impacientaven darrere meu. La noia em va fer un gest perquè em posés a un costat i així poder atendre altres clients.
―Alberto? ―va cridar la veu―. Què et passa, fill meu? Que t’has oblidat de la teva mare? No recordes que em vas enviar de creuer pel Mediterrani un cop va morir el senyor Setcases, el teu pare? No hauràs oblidat que no volies que es perdessin les entrades per anar a La Fenice de Venècia? Un regal que tu ens vas fer. Com a mínim un cop a la vida hi heu d’anar, ens vas dir, Alberto. Però el teu pare no podrà gaudir del regal. El seu cor no ho va resistir. Ho recordes, Alberto? ―va insistir la dona.
―Sí, mare, no ho he oblidat ―vaig dir.
Vaig signar els documents abans d’anar a buscar el cotxe. De sobte, s’havia fet la llum.

1 comentario:

  1. En ocasiones las amnesias temporales deberían ser permanentes.

    En ocasiones, sería bueno, partir de cero, "begin to beguine", segundas oportunidades, cambios...

    A pesar de que siempre exista el peligro o la suerte, depende, de que alguien nos reconozca o nos ayude a recordar para al final, reconocernos.

    En fin, somos quienes somos !!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar