jueves, 13 de junio de 2013

L'essència de la saviesa (MG)

Maria Guilera   
El catorze d’agost va arribar al poble una delegació tibetana. Quatre homes vestits amb túniques color taronja que duien sense arrossegar per terra i que no els impedien caminar amb desimboltura van demanar per ell al bar de la plaça i tot seguit el van anar a trobar a casa seva, al carrer del Mig.
Els pares, els avis, els cosins i tota la gent que el coneixia l’havien vist sempre igual que els altres nens, ni més llest ni més aturat, i per això els va costar de creure que fos la reencarnació del Dalai Lama i que hagués estat cridat a tenir una vida especial.
Se’l van endur a un monestir no massa lluny del poble. La família només el podria veure de tant en tant i rebria, a canvi del tresor lliurat, una quantitat de diners que els ajudaria a tirar endavant.

Ja feia molts anys que vivia al monestir, voltat de monjos que somreien sempre i que li feien una inclinació quan se’l trobaven de cara. Havia après a escriure amb un pinzell sucat amb tinta negra. Sabia dibuixar de dalt a baix criptogrames i interpretar el significat de textos que estaven guardats amb zel dins cartutxos daurats. Era capaç de recitar de cor centenars de mantres, cadascun amb la seva cantarella. També, malgrat no ser gaire flexible, amb molta disciplina havia aconseguit executar amb el propi cos figures cada cop més complicades.
Menjava brous de sabor indefinible, mastegava arrels, escorça i petites llavors estovades dins bols de kèfir. Bevia aigua que brollava d’un manantial i, en comptades ocasions, li oferien un estrany licor dins un got petit com un didal. Va créixer prim, però sa i fort. Passejava pel pati del monestir i també per les muntanyes sense que les plantes del peu, endurides, li fessin cap mal.
Molt de tant en tant, mentre s’acaronava el cap pelat, intentava recuperar imatges de la infància que se li esmunyien com els peixos dins el riu. Potser, li explicava pacient el Gran Mestre, han de marxar del teu interior i deixar espai per a tot el que has d’aprendre encara. Deixa-ho anar, afegia amb veu càlida i transcendent, no retinguis res del que no et sigui essencial per construir un nou coneixement.
Va arribar el dia en què el  monjo més vell i respectat el va fer cridar. Sota els porxos del pati, després de fer-lo asseure en silenci una estona llarga al seu davant, li va posar les mans a les espatlles i va dir que li havia arribat l’hora de marxar lluny. Viatjaria a l’altra punta del món, allà on els cims de les muntanyes grataven el cel. Abans, va concedir-li, fóra bo que tornés al seu poble i s’acomiadés de la seva família. Va sentir un neguit intens. Potser el Gran Mestre havia anat massa de pressa. No se sentia preparat, sabia que li quedaba un graó per pujar i no trobava com fer-ho.

El trajecte fins a la vila va durar gairebé tres hores. Durant aquel temps, es va esforçar a retrobar la història dels seus primers anys, però l’havia perduda. Pensava que la causa, potser, era l’espai que el cervell havia hagut d’alliberar per acumular la saviesa.
A la plaça l’esperaven tots els seus parents, grans i petits, que s’havien mudat amb els vestits de diumenge. Se’l miraven amb una certa temença i no gosaven abraçar-lo. Se’ls feia estrany aquell noi calb, amb una una fina cua fins a mitja esquena. Ell tampoc no sabia quin paper fer i, amb la tranquil·litat que havia adquirit al monestir, somreia tothom mentre provava de reconèixer les cares oblidades.
De sobte es va sentir el dringar de boles de fusta de la cortina del bar i, des de la porta, l’avi el va cridar pel seu nom. Ell es va girar i en veure el vell estimat s’hi va dirigir amb decisió. L’home, amb les mànigues de la camisa arremangades fins el colze, va obrir-li els braços.
–Ja ets aquí, noi, li va dir. Què he sentit, que te’n vas a l’altre cap de món? I doncs, no ho hem de mullar, això?
Va tirar cap dins el bar i li va fer un senyal perquè el seguís. Ell va retirar la cortina i es va endinsar darrera l’avi en la penombra fresca del local. Poc a poc va distingir el taulell de marbre, les cadires arrambades a les quatre taules llargues, les banderoles d’equips de futbol que penjaven a les parets. Una esgarrifança li va recórrer la pell i va notar a la boca una humitat sobtada. Les olors d’anxova, de tonyina amb escabetx, de la salsa d’escopinyes que havia fet famós l’amo i l’aroma del vermut que gotejava d’una bóta, li van provocar un vertigen deliciós.  Quan va escoltar el soroll del sifò projectant-se dins el got de vidre va comprendre, per fi, el vertader sentit de l’èxtasi.

23 comentarios:

  1. Yo, que conozco a un niño de la Alpujarra granadina que vivió semejante historia en primera persona, no tengo por menos que decirte, María, Om Sai Ram.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tu lectura enaltece mi espíritu, Morayma.

      Eliminar
  2. Vaya! cuando ya pensaba que habías tenido una experiencia trascendental... aparece la más genuina "guilera". Sigue tu camino.
    El Trasgu

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La trascendencia, querido Trasgu, cada uno la consigue por los caminos recorridos en vidas anteriores. Los de la autora, bien lo sabes, fueron recorridos de la mano del Gran Maestro de la Irónica Sabiduía.

      Eliminar
  3. Què hi ha de comparable a un bon vermut? De tot el que tenim aquí, deu ser el més celestial. No hi ha Tibet que resisteixi la comparació a un vermut al bar del poble.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Només hi ha un Tibet al qual la autora acompanyaria el noi de la túnica i també el seu mestre: Carretera vella del Carmel, menjador antigament encanyissat, cargols a la llauna, conill a la brasa i gerra mortal de sangria de cava. Un temple per a retornar a velles litúrgies.

      Eliminar
    2. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

      Eliminar
  4. Els orígens sempre marquen. Per moltes voltes que facis a la teva vida; per molt que rodis el mon; per molts canvis que introdueixis en els teus costums, forma de pensar, companyies, parelles; sempre tornaràs al Born. Els vermuts de l’Espinaler, de l’Hostal de l’Arengada o d’en Quimet i Quimet del Poble Sec, et marquen per sempre. El nostre xicot-monjo se li passaran de cop tots els dubtes i afrontarà la nova vida amb renovat esperit. Anirà, triomfarà i algun dia retornarà a fer el vermut a casa.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A banda de la perfecta interpretació del text, felicito el Quicus per l'ús impecable del punt i coma i, sobretot, pel seu coneixement de la ruta del vermut: espero ser guiada en aquesta peregrinació fins aconseguir, amb insistència i fe, graus sublims de saviesa.

      Eliminar
    2. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

      Eliminar
  5. teresa serramià i samsó14 de junio de 2013, 9:20

    sorpresa!!!...Després d'un camí d'elevada transcendència, ens endinsem en la joia amagada de la vida..
    potser el cel està a la terra....Tal vegada, l'espiritualitat està en les petites coses, els petits records, les emocions més íntimes que porten el perfum de la infantesa...Potser la felicitat es troba quan menys es pensa....
    Potser busquem lluny, tresors, sense saber que els tenim a tocar de mà...
    bravo!!! M'ha agradat i m'ha sorprès molt agradablement....Endavant, guapa!!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Un honor sorprendre la Poeta. I sí, el cel és a la terra, no hi ha dubte ( i l'infern també).

      Eliminar
  6. Queda demostrado una vez más que ninguna filosofía espiritual por muy arraigada que esté o queramos que predomine en nuestra vida, puede competir con los placeres de los sentidos y sentimientos...
    Esos aromas !!!
    Esos sabores !!!
    Esas visiones !!!
    Esos abrazos !!!

    No hay color !!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Yo diría más: el espíritu no huele a nada. La barra del bar a delicia divina!

      Eliminar
  7. Que bo aquest vermut, Mariona! Aquest conte és una pura delícia de l'enginy.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies. El taulell del bar és un gran element inspirador.

      Eliminar
  8. Res pot endinsar-se en nosaltres amb tanta força com les primeres olors, sabors... Serà per això que en fer-nos dults, cerquem a l’Infant que duem dins. Gràcies, maria

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Llàstima que els nens d'ara no poden tastar segons quines exquisiteses... Un donut mai no farà el mateix efecte.

      Eliminar
  9. El meu cor dèu ser més senzill encara i es pregunta... es va quedar o va marxar?

    ResponderEliminar
  10. Si fossis tu, petita saltamartí, qui hagués seguit l'avi fins el taulell de bar... què haguéssis fet?

    ResponderEliminar
  11. Bonic conte amb sorprenent final!!
    Estic convençuda q, certament, en la solitud del monestir, hi ha quelcom q atrapa i enlaira l'esperit, més enllà del mundanal bar... Però els q són capaços de descobrir-ho són 4 il.luminats entre els quals no m'hi compto...
    M. Àngels Roig

    ResponderEliminar
  12. Al començament no em semblava teu, però quan arribes al final és fantàstic.
    Pilar S.

    ResponderEliminar
  13. ...espiritual,sentimental,nostàlgi,ben narrat,,,que més puc dir.. ptons

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar