viernes, 7 de junio de 2013

Demana disculpes (VH)

Vicenç del Hoyo
―Divendres, Dolomites, drac, dòmino, di..., di..., divergent! ―diu amb to de convenciment un home amb aspecte desarreglat adreçant-se a un noia que asseguda a la parada de l’autobús està enviant missatges pel mòbil.

Ella aixeca el cap de la pantalla i se’l mira amb cara de no entendre res. Ell insisteix.
―Dislèxia, dromedari, dàlmata, duc, eh?
La noia no sap quina cara posar. Mira l’horitzó amb l’esperança de veure arribar un autobús que l’alliberi de la situació. Res. Només cotxes, furgonetes i algun camió. Cap autobús. Se’l mira de dalt a baix. Veu un home envellit, amb el cabell despentinat, massa llarg per a la seva edat, blanquinós, calçat amb uns sabatots bruts i descordats, que a la mà duu una bossa d’anar a comprar d’una altra època. Ella pensa que més aviat deu anar a comprar, perquè la veu flàccida, no sembla que li pesi gaire. És una bossa de color verd lloro amb nanses rodones d’una mena de plàstic lluent.
Tot ell té un to desconcertant, o massa antic o excessivament modern.
―Què vol? Li passa alguna cosa? ―pregunta deixant el telèfon de banda.
―Diligent, dansa, dubte, dràstic, dual? ―pregunta l’home de la bossa movent-la i apuntant a algun lloc indefinit darrera de la noia.
La noia de sobte perd tot l’interès i el tracta com si fos un venedor asiàtic de roses dels que es troben totes les nits als restaurants de la ciutat.
―No sé quina botiga busques. Pregunta a algú altre ―diu la noia concentrant la mirada a la pantalla.
―Dolça, diarrea, dona, dimecres, duna! ―diu l’home amb to de decepció i es gira com si busqués algú. Sembla desorientat, dubta entre continuar caminant en alguna direcció o quedar-se quiet i mirar.
Una noia s’aproxima cap a ell amb passes ràpides. Uns pantalons d’esport que sobresurten sota un elegant abric delata que s’ha vestit de pressa.
―Pare, què fas aquí? Per què molestes aquesta noia? Au va, tornem a casa ―diu la noia i l’agafa de la mà i li prem carinyosament. Li puja el coll de l’abric i li corda un botó―. Que t’ha molestat? ―pregunta a la noia de la parada del autobús―. És inofensiu, la feina l’ha trastornat però mai ha fet mal a ningú.
La noia de la parada torna a deixar el mòbil i li diu:
―No hi fa res. El que passa és que no l’entenc. Diu unes coses que no sé què signifiquen.
―No es preocupi. Tampoc l’entenem nosaltres ―li explica la filla―. De fet no s’entén ni ell mateix.
Agafa el pare pel braç i li diu:
―Demana disculpes a la noia i marxem.
―Disculpes, demana, dijous, distracció, distància? ―pregunta l’home mirant la noia de la parada.
Mentre parla l’home la noia el mira i fa cara de no entendre res i un cop ha acabat adreça els ulls cap a la filla interrogativament. Com si necessités un traductor.
―Què vol dir? Què demana?
La filla somriu nerviosament.
―Potser busca una paraula. Potser recita una llista. No ho sabem. Durant molts anys va treballar per a una editorial fent un diccionari enciclopèdic. Jo crec que la feina el va trastornar- Ara, ja ho veu, avui és el dia de la D. I això és tota la seva conversa.
La gent passa pel seu costat. Alguns el saluden. Són gent del barri que el deuen conèixer.
―Adéu, senyor Borràs. Avui sí que està ben acompanyat, eh?
La noia de la parada sembla incrèdula. Mira el mòbil, com si fos l’única cosa que li confirmés que està al món real.
―Això, si ho llegeixo al diari, no m’ho crec ―diu quan per fi decideix articular paraula.
El senyor Borràs fa un bot en sentir la noia.
―Diari, diumenge, dos! Diari, dintre, dinamita!
Senyala el quiosc dels diaris que hi ha a l’altra vorera del carrer.
―Sembla que l’ha encertat. No sabia què volia i ara ja ho sap: el diari. Gràcies i perdoni les molèsties―. diu la filla a la noia.
El senyor encara mira la noia. No es pot interpretar que sigui amb agraïment però sí que és una mirada serena. Pare i filla s’encaminen a poc a poc fins el pas zebra per travessar el carrer.
L’autobús es para davant de la noia de la parada tapant la visió de la parella a l’altra banda del carrer. Tota la planxa de l’autobús és plena de publicitat d’un nou aperitiu. Una ampolla aboca líquid taronja a una copa mig girada. És un nou aperitiu italià. Pujant a l’autobús pensa que així que tingui ocasió el provarà.

4 comentarios:

  1. La vellesa: un misteri per a qui encara no l'ha assolida. Un lloc ón les paraules voleien lliures, es barregen, perden el significat que les constreny i en cerquen un de nou.

    ResponderEliminar
  2. Dissabte, deliciós, delirant, demostratiu….......m’agrada’t molt ....Salutacions,

    ResponderEliminar
  3. Saps com tocar el cor. I això que pregones que sobren les paraules...

    ResponderEliminar
  4. Perderse en si mismo sin acabar de cortar ese fino y débil hilo que nos une a una realidad que ya no nos pertenece hasta que se rompa o lo corten.
    Triste y real como la vida misma. Me emociona.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar