Entradas

Mostrando entradas de junio, 2013

Rubíes de los mares del sur (LE)

Imagen
Lola Encinas (Foto: Kepa Garraza) 
No es lo que parece, os lo juro, aunque no me extraña que ante esta penosa y desagradable estampa saquéis conclusiones erróneas.

Yo, en vuestro lugar también lo haría.
Voy a intentar dejar en el ambiente de la estancia un mensaje psíquico de lo acontecido. Tal vez tenga suerte y, cuando me encuentren, haya alguien que posea dotes paranormales y pueda captarlo y a su vez contarlo, aunque mucho me temo que no le hagan el menor caso. Y es que ante una evidencia tan de “manual suicida” es bastante difícil darle la vuelta.
Yo, por lo menos no me lo creería.
Pero bueno,voy a intentarlo.Ahí va la verdad y toda la verdad.

Silvia es la mujer más bella del mundo y mi compañera de trabajo. Y estoy locamente enamorado de ella. Tras varios intentos de acercamiento por mi parte y otros tantos rechazos por la suya, por fin hoy ha aceptado mi invitación. Y además en mi casa.
 He preparado una cena íntima y he cuidado hasta el más mínimo detalle. Quiero impresionarla. T…

L'essència de la saviesa (MG)

Imagen
Maria Guilera 
El catorze d’agost va arribar al poble una delegació tibetana. Quatre homes vestits amb túniques color taronja que duien sensearrossegar per terra i que no els impedien caminar amb desimboltura van demanar per ell al bar de la plaça i tot seguit el van anar a trobar a casa seva, al carrer del Mig.
Els pares, els avis, els cosins i tota la gent que el coneixia l’havien vist sempre igual que els altres nens, ni més llest ni més aturat, i per això els va costar de creure que fos la reencarnació del Dalai Lama i que hagués estat cridat a tenir una vida especial.
Se’l van endur a un monestir no massa lluny del poble. La família només el podria veure de tant en tant i rebria, a canvi del tresor lliurat, una quantitat de diners que els ajudaria a tirar endavant.

Ja feia molts anys que vivia al monestir, voltat de monjos que somreien sempre i que li feien una inclinació quan se’l trobaven de cara. Havia après a escriure amb un pinzell sucat amb tinta negra. Sabia dibuixar de dalt …

Demana disculpes (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo
―Divendres, Dolomites, drac, dòmino, di..., di..., divergent! ―diu amb to de convenciment un home amb aspecte desarreglat adreçant-se a un noia que asseguda a la parada de l’autobús està enviant missatges pel mòbil.

Ella aixeca el cap de la pantalla i se’l mira amb cara de no entendre res. Ell insisteix. ―Dislèxia, dromedari, dàlmata, duc, eh? La noia no sap quina cara posar. Mira l’horitzó amb l’esperança de veure arribar un autobús que l’alliberi de la situació. Res. Només cotxes, furgonetes i algun camió. Cap autobús. Se’l mira de dalt a baix. Veu un home envellit, amb el cabell despentinat, massa llarg per a la seva edat, blanquinós, calçat amb uns sabatots bruts i descordats, que a la mà duu una bossa d’anar a comprar d’una altra època. Ella pensa que més aviat deu anar a comprar, perquè la veu flàccida, no sembla que li pesi gaire. És una bossa de color verd lloro amb nanses rodones d’una mena de plàstic lluent. Tot ell té un to desconcertant, o massa antic o excessi…