jueves, 20 de junio de 2013

Rubíes de los mares del sur (LE)

Lola Encinas (Foto: Kepa Garraza) 
No es lo que parece, os lo juro, aunque no me extraña que ante esta penosa y desagradable estampa saquéis conclusiones erróneas.

Yo, en vuestro lugar también lo haría.
Voy a intentar dejar en el ambiente de la estancia un mensaje psíquico de lo acontecido. Tal vez tenga suerte y, cuando me encuentren, haya alguien que posea dotes paranormales y pueda captarlo y a su vez contarlo, aunque mucho me temo que no le hagan el menor caso. Y es que ante una evidencia tan de “manual suicida” es bastante difícil darle la vuelta.
Yo, por lo menos no me lo creería.
Pero bueno, voy a intentarlo. Ahí va la verdad y toda la verdad.

Silvia es la mujer más bella del mundo y mi compañera de trabajo. Y estoy locamente enamorado de ella. Tras varios intentos de acercamiento por mi parte y otros tantos rechazos por la suya, por fin hoy ha aceptado mi invitación.
Y además en mi casa.
 He preparado una cena íntima y he cuidado hasta el más mínimo detalle. Quiero impresionarla. Todo está a punto.

Falta una hora para que llegue Silvia, ella siempre es puntual.  

Preparo encima de la cama la ropa que me voy a poner y me dispongo a tomar un baño relajante. Quiero estar impecable y con buena cara.
Ya dentro de la bañera, me incorporo para coger las sales que ella me regaló en mi aniversario. Esas cuyo perfume tanto nos gusta a los dos.
Pero… resbalo. Instintivamente me agarro a la estantería y al caer me golpeo la nuca con la grifería. Por si eso fuera poco, el frasco “Rubíes de los mares del Sur” se vierte por completo en el agua, tiñéndola de rojo premonitoriamente.
Los dos trozos del cristal del estante caen como guillotinas sobre mis muñecas.  

Menos mal que también se ha caído la toalla sobre mi cabeza y  así puede tapar la cara de sorpresa que a este torpe-idiota le ha quedado impresa. Y mira por dónde, me ha salido un pareado.

Cuándo veáis a Silvia no le preguntéis, porque no sabe nada y no entiende, porque cuando ha llamado no le he abierto la puerta.
Ni busquéis motivos. Porque no los hay.
Ni tampoco una carta explicativa. Porque nada de esto estaba previsto.
Nada de nada.
Desgraciadamente, no hay más verdad que la que os he explicado y dudo mucho que alguien pueda llegar a averiguarla dadas las circunstancias, ya que los muertos no tenemos ni voz ni voto.

jueves, 13 de junio de 2013

L'essència de la saviesa (MG)

Maria Guilera   
El catorze d’agost va arribar al poble una delegació tibetana. Quatre homes vestits amb túniques color taronja que duien sense arrossegar per terra i que no els impedien caminar amb desimboltura van demanar per ell al bar de la plaça i tot seguit el van anar a trobar a casa seva, al carrer del Mig.
Els pares, els avis, els cosins i tota la gent que el coneixia l’havien vist sempre igual que els altres nens, ni més llest ni més aturat, i per això els va costar de creure que fos la reencarnació del Dalai Lama i que hagués estat cridat a tenir una vida especial.
Se’l van endur a un monestir no massa lluny del poble. La família només el podria veure de tant en tant i rebria, a canvi del tresor lliurat, una quantitat de diners que els ajudaria a tirar endavant.

Ja feia molts anys que vivia al monestir, voltat de monjos que somreien sempre i que li feien una inclinació quan se’l trobaven de cara. Havia après a escriure amb un pinzell sucat amb tinta negra. Sabia dibuixar de dalt a baix criptogrames i interpretar el significat de textos que estaven guardats amb zel dins cartutxos daurats. Era capaç de recitar de cor centenars de mantres, cadascun amb la seva cantarella. També, malgrat no ser gaire flexible, amb molta disciplina havia aconseguit executar amb el propi cos figures cada cop més complicades.
Menjava brous de sabor indefinible, mastegava arrels, escorça i petites llavors estovades dins bols de kèfir. Bevia aigua que brollava d’un manantial i, en comptades ocasions, li oferien un estrany licor dins un got petit com un didal. Va créixer prim, però sa i fort. Passejava pel pati del monestir i també per les muntanyes sense que les plantes del peu, endurides, li fessin cap mal.
Molt de tant en tant, mentre s’acaronava el cap pelat, intentava recuperar imatges de la infància que se li esmunyien com els peixos dins el riu. Potser, li explicava pacient el Gran Mestre, han de marxar del teu interior i deixar espai per a tot el que has d’aprendre encara. Deixa-ho anar, afegia amb veu càlida i transcendent, no retinguis res del que no et sigui essencial per construir un nou coneixement.
Va arribar el dia en què el  monjo més vell i respectat el va fer cridar. Sota els porxos del pati, després de fer-lo asseure en silenci una estona llarga al seu davant, li va posar les mans a les espatlles i va dir que li havia arribat l’hora de marxar lluny. Viatjaria a l’altra punta del món, allà on els cims de les muntanyes grataven el cel. Abans, va concedir-li, fóra bo que tornés al seu poble i s’acomiadés de la seva família. Va sentir un neguit intens. Potser el Gran Mestre havia anat massa de pressa. No se sentia preparat, sabia que li quedaba un graó per pujar i no trobava com fer-ho.

El trajecte fins a la vila va durar gairebé tres hores. Durant aquel temps, es va esforçar a retrobar la història dels seus primers anys, però l’havia perduda. Pensava que la causa, potser, era l’espai que el cervell havia hagut d’alliberar per acumular la saviesa.
A la plaça l’esperaven tots els seus parents, grans i petits, que s’havien mudat amb els vestits de diumenge. Se’l miraven amb una certa temença i no gosaven abraçar-lo. Se’ls feia estrany aquell noi calb, amb una una fina cua fins a mitja esquena. Ell tampoc no sabia quin paper fer i, amb la tranquil·litat que havia adquirit al monestir, somreia tothom mentre provava de reconèixer les cares oblidades.
De sobte es va sentir el dringar de boles de fusta de la cortina del bar i, des de la porta, l’avi el va cridar pel seu nom. Ell es va girar i en veure el vell estimat s’hi va dirigir amb decisió. L’home, amb les mànigues de la camisa arremangades fins el colze, va obrir-li els braços.
–Ja ets aquí, noi, li va dir. Què he sentit, que te’n vas a l’altre cap de món? I doncs, no ho hem de mullar, això?
Va tirar cap dins el bar i li va fer un senyal perquè el seguís. Ell va retirar la cortina i es va endinsar darrera l’avi en la penombra fresca del local. Poc a poc va distingir el taulell de marbre, les cadires arrambades a les quatre taules llargues, les banderoles d’equips de futbol que penjaven a les parets. Una esgarrifança li va recórrer la pell i va notar a la boca una humitat sobtada. Les olors d’anxova, de tonyina amb escabetx, de la salsa d’escopinyes que havia fet famós l’amo i l’aroma del vermut que gotejava d’una bóta, li van provocar un vertigen deliciós.  Quan va escoltar el soroll del sifò projectant-se dins el got de vidre va comprendre, per fi, el vertader sentit de l’èxtasi.

viernes, 7 de junio de 2013

Demana disculpes (VH)

Vicenç del Hoyo
―Divendres, Dolomites, drac, dòmino, di..., di..., divergent! ―diu amb to de convenciment un home amb aspecte desarreglat adreçant-se a un noia que asseguda a la parada de l’autobús està enviant missatges pel mòbil.

Ella aixeca el cap de la pantalla i se’l mira amb cara de no entendre res. Ell insisteix.
―Dislèxia, dromedari, dàlmata, duc, eh?
La noia no sap quina cara posar. Mira l’horitzó amb l’esperança de veure arribar un autobús que l’alliberi de la situació. Res. Només cotxes, furgonetes i algun camió. Cap autobús. Se’l mira de dalt a baix. Veu un home envellit, amb el cabell despentinat, massa llarg per a la seva edat, blanquinós, calçat amb uns sabatots bruts i descordats, que a la mà duu una bossa d’anar a comprar d’una altra època. Ella pensa que més aviat deu anar a comprar, perquè la veu flàccida, no sembla que li pesi gaire. És una bossa de color verd lloro amb nanses rodones d’una mena de plàstic lluent.
Tot ell té un to desconcertant, o massa antic o excessivament modern.
―Què vol? Li passa alguna cosa? ―pregunta deixant el telèfon de banda.
―Diligent, dansa, dubte, dràstic, dual? ―pregunta l’home de la bossa movent-la i apuntant a algun lloc indefinit darrera de la noia.
La noia de sobte perd tot l’interès i el tracta com si fos un venedor asiàtic de roses dels que es troben totes les nits als restaurants de la ciutat.
―No sé quina botiga busques. Pregunta a algú altre ―diu la noia concentrant la mirada a la pantalla.
―Dolça, diarrea, dona, dimecres, duna! ―diu l’home amb to de decepció i es gira com si busqués algú. Sembla desorientat, dubta entre continuar caminant en alguna direcció o quedar-se quiet i mirar.
Una noia s’aproxima cap a ell amb passes ràpides. Uns pantalons d’esport que sobresurten sota un elegant abric delata que s’ha vestit de pressa.
―Pare, què fas aquí? Per què molestes aquesta noia? Au va, tornem a casa ―diu la noia i l’agafa de la mà i li prem carinyosament. Li puja el coll de l’abric i li corda un botó―. Que t’ha molestat? ―pregunta a la noia de la parada del autobús―. És inofensiu, la feina l’ha trastornat però mai ha fet mal a ningú.
La noia de la parada torna a deixar el mòbil i li diu:
―No hi fa res. El que passa és que no l’entenc. Diu unes coses que no sé què signifiquen.
―No es preocupi. Tampoc l’entenem nosaltres ―li explica la filla―. De fet no s’entén ni ell mateix.
Agafa el pare pel braç i li diu:
―Demana disculpes a la noia i marxem.
―Disculpes, demana, dijous, distracció, distància? ―pregunta l’home mirant la noia de la parada.
Mentre parla l’home la noia el mira i fa cara de no entendre res i un cop ha acabat adreça els ulls cap a la filla interrogativament. Com si necessités un traductor.
―Què vol dir? Què demana?
La filla somriu nerviosament.
―Potser busca una paraula. Potser recita una llista. No ho sabem. Durant molts anys va treballar per a una editorial fent un diccionari enciclopèdic. Jo crec que la feina el va trastornar- Ara, ja ho veu, avui és el dia de la D. I això és tota la seva conversa.
La gent passa pel seu costat. Alguns el saluden. Són gent del barri que el deuen conèixer.
―Adéu, senyor Borràs. Avui sí que està ben acompanyat, eh?
La noia de la parada sembla incrèdula. Mira el mòbil, com si fos l’única cosa que li confirmés que està al món real.
―Això, si ho llegeixo al diari, no m’ho crec ―diu quan per fi decideix articular paraula.
El senyor Borràs fa un bot en sentir la noia.
―Diari, diumenge, dos! Diari, dintre, dinamita!
Senyala el quiosc dels diaris que hi ha a l’altra vorera del carrer.
―Sembla que l’ha encertat. No sabia què volia i ara ja ho sap: el diari. Gràcies i perdoni les molèsties―. diu la filla a la noia.
El senyor encara mira la noia. No es pot interpretar que sigui amb agraïment però sí que és una mirada serena. Pare i filla s’encaminen a poc a poc fins el pas zebra per travessar el carrer.
L’autobús es para davant de la noia de la parada tapant la visió de la parella a l’altra banda del carrer. Tota la planxa de l’autobús és plena de publicitat d’un nou aperitiu. Una ampolla aboca líquid taronja a una copa mig girada. És un nou aperitiu italià. Pujant a l’autobús pensa que així que tingui ocasió el provarà.