jueves, 2 de mayo de 2013

"Col tempo" (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Benoit Courti)
Es va despertar el dissabte al matí tard però amb la sensació de no haver descansat. Va obrir els ulls amb el cap enfonsat al coixí i amb la boca oberta. Se la va notar seca i aspra. Va moure la llengua i semblava que tingués un paper de vidre dins la boca. Tenia la gola totalment resseca. Va arrossegar-se fins a la nevera. Va beure a morro directament de l’ampolla. Va intentar recordar què havia fet la nit anterior, com havia acabat. Havia sopat a casa, un bacallà que no havia estat prou dies en remull. Però això no podia explicar l’estat de la seva gola. Havia begut un Ribeiro de les Ries Baixes, però només un parell de copes. No, no podia ser una ressaca el que expliqués el seu estat. L’aigua freda li havia anat bé al coll, però ara, passats uns minuts, tornava a sentir-lo adolorit.
Va moure la cortina del finestral per tal de veure l’exterior, el carrer, els cotxes i vianants. Tot el que veia li confirmava que era un dissabte al matí, però ell es sentia defallit, sense forces, com si no tingués tot el cap de setmana per explorar-lo i conquerir-lo. Trobava a faltar una cosa bàsica i essencial. Tot era igual que moltes altres vegades però, o ell o el món no eren exactament iguals. Li va passar pel cap trucar al Robert, el seu amic, i explicar-li. Però un cop tenia el telèfon a la mà va pensar per on començaria, quina seria la primera frase que faria servir per explicar-li la sensació que l’aclaparava. Se’n va adonar que no sabia trobar les paraules i es va imaginar embarbussant-se a l’intentar mostrar-li el seu estat. Es va sentir ridícul. En Robert és molt bon amic i molt bona persona, però té sempre el sarcasme a la punta de la llengua. Se’n riuria. Això segur. Va tornar a deixar el telèfon a sobre de la tauleta que hi havia al costat del sofà. Es va estirar amb les mans sota el clatell. El sostre era blanc i va veure en un racó una teranyina d’aquelles que es fan amb el pas del temps. Es movia suaument a causa d’una mena de brisa tan inexplicable com el que li passava a ell. No podia identificar cap fet especial, cap esdeveniment, però en canvi se sentia com si visqués dins d’un altre cos, com si tot allò que l’envoltava i que fins ara li havia estat tan proper i familiar s’hagués convertit en estrany. No inhòspit, sinó aliè. Sense possibilitat d’identificar-se amb res. No hi havia cap penjador que inspirés prou confiança com per deixar les pròpies pertinences.
Va sentir un sobtat rampell de tocar els objectes, d’acariciar-los i d’acaronar-los. Va passar el palmell per sobre de la gruixuda taula del menjador, per la curvatura de les cadires. I per un moment va sentir que establia un diàleg. Va ser estrany. Va tornar a passar el palmell pel respatller de la cadira i va notar que la conversa s’allunyava. Va adreçar-se  cap al passadís, a les prestatgeries dels llibres. Va passar el tou dels dits pels lloms. No els va reconèixer fins que els va obrir i va olorar el paper i la tinta. Perfum d’històries, va pensar, mentre notava com totes fugien.
Va deixar els llibres i es va palpar a si mateix, el seu cos. Es va passar els dits per la cara intentant recordar i reconèixer-se. Va córrer fins al mirall de l’armari. El tacte i la vista li informaven de coses diferents. Tancava els ulls i es concentrava en el tou dels dits. Obria els ulls i mirava. Contemplava un abisme sense baranes, a pocs centímetres de distància.
Després tot es va fer fosc.

1 comentario:

  1. Contemplar al mirall la pròpia imatge i no reconèixer-nos. Implacable, el temps ens allunya del personatge que la pròpia memòria i l'ingenu desig han gravat com amb un ferro roent dins el nostre imaginari. Davant l'evidència, de vegades l'únic consol és la foscor.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar