jueves, 4 de abril de 2013

Tao Te King (MG)

Maria Guilera 
Treinta radios se unen en el centro;
Gracias al agujero podemos usar la rueda.
El barro se modela en forma de vasija;
Gracias al hueco puede usarse la copa.
Se levantan muros en toda la tierra;
Gracias a las puertas se puede usar la casa.
Así pues, la riqueza proviene de lo que existe,
Pero lo valioso proviene de lo que no existe. 


A la Maria li agradava un noi callat, amb una grenya que li queia damunt l’ull dret i que s’asseia a la fila del davant seu, en diagonal. No podia veure-li la cara, només el cabell, que es balancejava al compàs de l’escriptura. El noi prenia apunts sense parar.
A mig matí sortien tots al pati de l’institut. La Maria anava amb unes noies que parlaven sempre de pel·lícules i en sabien molt de directors, d’actors, de fotògrafs. Ella no deia res, era allà dreta mentre buscava el noi tot passejant la mirada pels racons. Un cop el va veure prop de la font, amb dos amics que en certa manera se li assemblaven. Anaven vestits amb jerseis estireganyats i pantalons de pana i també duien els cabells llargs.
Va caminar fins on eren. No havia pensat res i quan, malgrat que no fumava, els va demanar foc, li tremolaven una mica les cames.
–No en tenim –li va dir un dels companys del noi de la grenya.
Ella es va quedar allà, al seu costat, i no va afegir res més.
–Escolteu aquest –va dir el noi que li agradava a la Maria mentre obria un llibre petit, de tapes toves.
Ella es va esforçar per llegir el nom estrany escrit a la coberta. Era una mica miop. Tao Te King, li va semblar que hi deia.
El noi tenia una veu greu, llegia en veu baixa i pausada, com si les paraules fossin seves i les sabés de cor.
Aquell dia al vespre, mentre la seva germana escoltava el disc de l’Otis Reding,  ella, estirada al llit, imaginava allò que havia intentat comprendre al pati. El buit era l’important. No els radis, sinó l’aire que podia córrer entre ells i fer girar la roda. No la porta, sinó l’espai que permetia entrar quan l’obrien. No la gerra que treballava el terrissaire, sinó el volum interior i intangible que podia ser omplert.
La Maria es repetia aquelles paraules en les que ja creia absolutament tot i no desxifrar-ne el sentit absolut. Quan el disc es va aturar i van apagar el llum, estava a un pas de caure en el no-res.


Quinze anys després, el noi de la grenya ha perdut molt de cabell. Passa vuit hores al dia al seu despatx en una multinacional, sector d’electrodomèstics, i, de tant en tant, recorda allò que ha acabat anomenant la seva època mística amb un gest de benevolència.
Després de una llarga temporada, la Maria ha tornat de la regió de Jilin Sheng amb la petita Chen-Hui. Treballa a Tao, el seu taller de terrissa i, mentre amb els dits perfila les vores de gerres, testos i àmfores, s’endinsa pausadament en la recerca de l’Ordre Natural de les coses i el seu cor s’apropa amb passes diminutes a l’abstracció, la intangibilitat, l’essència de tot el que existeix.

9 comentarios:

  1. El camí, la vida, quina magnífica visió d’aquestes transcendències ens has posat en aquest relat! És un escrit amb l’essència de la vida i és també molt encisador el vuit del que no es diu: la tendresa, l’amor i tots aquets sentiments paradigmàticament inopinables, com son la justícia i la virtut.

    ResponderEliminar
  2. Mariona, el teu nou relat és profund. S’endinsa en les nostres capacitats en raonar, en crear, en dur la idea abstracte a una transformació real que només depèn de nosaltres mateixos per fer-la existent. Una abraçada maria.






    ResponderEliminar
  3. Mentres ell es quedaba a la superficie de les paraules i oblidaba...
    Ella va trobar l´essència i la va fer viure.
    Preciós!! M´agradat molt.

    ResponderEliminar
  4. teresa serramià5 de abril de 2013, 9:19

    expresses, fas evident com l'art, la creació, tal com dius tan bé, és l'únic que pot arribar al jardí profund, intangible, del jo....Com l'art, té dits per fer vibrar les cordes de l'arpa de la vida...
    M'agrada moltíssi. M'emociona el teu relat, tan delicat i alhora proper...El noi de la greña......, és un personatge contrapunt, que il.lumina tota l'obra... L'imoacte que causa a la noia, la manté connectada per sempre a les vivències més profundes de la vida..
    Bravo, Mariona!!! El teu relat és com un mirall que reflecteix la teva imatge.....Endavant, guapa, estimada amiga....

    ResponderEliminar
  5. Molt be aquest idil·lic final amb la noia perfectament ubicada en un mon feliç. Al noi que el bombin, la cosa d'electrodomèstics em sona a alguna cosa que no cal que ubiquem ...
    Curt, perfecte, exacte. Molt be Mariona, tot al seu lloc, com sempre.

    ResponderEliminar
  6. Fantàstic veure a través del teu relat com tants i tants ídols tan sols són fum, quan en realitat els seus fans saben entendre i convertir en modus vivendi allò que per ells tan sols són paraules i ganes de ser admirats.

    ResponderEliminar
  7. El conte m’ha agradat molt, llevat del final, que no acabo de trobar reeixit.

    Què m’ha agradat MOLT? El punt de partida, el poema; l’aproximació al poema des del pati d’institut, des de l’enamorament de la noia... També la possible lectura còmica de la frase: “Quan el disc es va aturar i van apagar el llum, estava a un pas de caure en el no-res”.

    Que no m’ha agradat tant? El final: el trobo precipitat, potser perquè al capdavall el conte parla de la construcció d’un jo i podria donar per a una novel·la... En tot cas, penso que no hi haurien d’aparèixer paraules com recerca de l’Ordre Natural, abstracció, intangibilitat i essència de tot el que existeix, que escauen més a l’assaig que a la narració. És un punt de vista expressat una mica a contracor: no crec que la meva opinió hagi de tenir ascendent en tu, i a més em sap greu opinar amb “peròs” quan no t’he dit res de molt altres contes teus que m’han captivat i m’han semblat d’una extraordinària qualitat. En fi...

    ResponderEliminar
  8. Precioso Maria, explica de una forma muy bella la filosofía en la que yo creo. A veces una persona se cruza en nuestro camino, incluso sólo por un instante, para aportarnos lo que nuestra alma está buscando. Para guiarnos a ese futuro que algunos creen escogido y al que yo llamo destino. Gracias por esa bella historia.
    Rosana

    ResponderEliminar
  9. A pesar de los pesares...y echando mano al poema de Machado "Todo pasa y todo queda..." sino TODO , algo.
    Al menos, en el recuerdo cuando de tanto en tanto se saca a pasear.
    Todo y todos los que nos encontramos en el camino, nos influyen en mayor o menor medida. Lo que sucede es que a muchos nos les gusta reconocerlo o reconocerse, y admitir los estragos que el tiempo y el sistema deja en nuestra "greña".

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar