jueves, 28 de marzo de 2013

El pàdel i la lògica (VH)

Vicenç del Hoyo 
La noia es mou amb tanta desimboltura que fa perdre l’interès. L’escenari no és altra cosa que un estret espai entre les taules i la paret del fons del local. El bar no està ple, però a totes les taules hi ha gent asseguda. A la barra, uns homes amb un got a la mà se la miren.

La noia és alta i prima. Vesteix unes faldilles obertes, de les quals apareixen, intermitentment, unes cuixes enfundades dins d’unes mitges que contribueixen a perllongar la llargada i harmonia de la musculatura. Una música de trompeta s’escampa pels altaveus que són just darrera d’ella. Als seus peus hi ha una brusa i ella mira desafiant tothom. Té uns pits proporcionats, ni grans ni petits. Però encara no els ha mostrat. De moment s’intueixen sota la roba de ras dels sostens.
Alguns homes xiulen. Altres li parlen en veu alta. Algunes de les coses que li diuen són grolleries, però no totes. És com si el públic ja hagués presenciat moltes vegades la funció. Una obra que sembla que el millor ve al final, malgrat que l’actriu sembla no haver-se'n adonat.
Ella es gira d’esquena i, mirant-nos, es descorda el trau de la roba que li tapa els pits que cau sobre la brusa.
Bec un glop de whisky. És el tercer i sé que és excessiu per a mi. Hem anat a sopar tres companys de pàdel i no recordo quantes ampolles de vi hem buidat. En algun moment de la nit, acabar en aquest local m’havia semblat la lògica conseqüència de passar les tardes dels dimecres amb una raqueta al costat d’una xarxa de vuitanta centímetres d’alçada.
L’ambient puja de temperatura. No sé com ho noto. Crec que és un sentit masculí. La testosterona omple el local. Tot i que cada cop hi ha més crits, jo ho veig tot dins del silenci d’una càmera lenta. Els cendrers fumegen, els glaçons dringuen dins dels gots. Sento l’amargor agradable del whisky que llisca coll avall.
De sobte sento alguna cosa que tremola a l’entrecuix. Reacciono mirant al voltant, com si la causa vingués de fora. La vibració continua de manera descontrolada. És el telèfon. Fa una estona que balla dins de la butxaca.
M’aixeco per buscar un racó silenciós.
―Eduard, has de venir ràpid. El nen està a quaranta de febre.
Quan torno a seure molts aplaudeixen. L’actuació ha acabat.

1 comentario:

  1. El clima que es construeix a mesura que avança el text. Les expectatives que s'obren amb la tremolor descontrolada. El desenllaç que dóna la victòria a la misèria quotidiana sobre l' emoció esporàdica.
    Em sembla un relat d'impecable senzillesa, aquella que sembla fàcil, però que costa tant d'aconseguir.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar