jueves, 7 de marzo de 2013

La senyora Remei (MG)

Maria Guilera (Foto: Joan Colom)
He rebut una carta. No va dirigida a mi, sinó al meu pare, que ja fa anys que és mort i em va deixar el pis d’herència. Per això, i per la coincidència dels noms, el carter l’ha deixada a la bústia. 
Sr. Arnau Torres, hi posa al sobre. El nom del remitent no es veu clar, està imprès amb un tampó i la tinta, de color blau, està gairebé esborrada. L’obro assegut a la butaca del costat del balcó, allà on el pare llegia La Vanguardia sempre, fins i tot quan ja no es recordava de llegir. Entra el sol d’hivern i la pols voleia dins el feix de llum.
Benvolgut Sr. Torres, hi diu. Ens adrecem a vostè per a comunicar-li la mort de la senyora Remei Dalmau, que residia a la nostra Llar d’Avis des de fa vint-i-tres anys. 
La Remei. La Remei de la Bodegueta. La Remei que omplia la garrafa, tres quarts de vi de Gelida i un petricó de dolç. 
La senyora Remei ens va deixar sense patiment, acompanyada del nostre personal i amb l’assistència religiosa que ens havia demanat. L’única adreça que conservem en els nostres arxius és la de vostè. 
Sí. La Remei es va quedar vídua i no tenia fills. Es va fer càrrec del negoci i se’n sortia prou bé, tot i no saber llegir ni escriure. El pare li feia els comptes i els diumenges al matí, quan baixàvem a fer el vermut li llegia el diari en veu alta, com si fos cosa seva, no calia que ningú s’adonés que la Remei no podia fer-ho. 
Li preguem que, com més aviat millor, passi per la Llar de Tardor i valori alguns objectes que pertanyien a la senyora Dalmau per tal de donar-los l’ús que convingui. 
La senyora Remei i la ràdio gran de color caramel col·locada damunt el prestatge, amb el volum tan baix que era impossible entendre res del que deien. De vegades s’enfilava a una escala de fusta de tres graons i pujava el volum una mica. S’estava quieta una estona, escoltant, i després la tornava a baixar.
–No res, nen. Pensava que eren valsos. Deixem-ho estar. 
Al final de la carta hi vaig tornar a veure les lletres blaves del tampó, aquest cop més entenedores. La residència no era gaire lluny de casa. 
La senyora Remei era més jove que els pares, potser deu anys menys. Duia sempre una bata creuada i quan s’ajupia a omplir la garrafa amb el vi de la bóta jo mirava el camí que s’obria entre els seus pits. Tenia els braços colrats pel sol del carrer i les estones que es passava estenent al terrat, però els pits eren molt blancs, o almenys la part que jo podia veure de reüll.
Un dia va alçar el cap, em va veure mirar-la i es va posar a riure. Em va pujar l’escalfor a la cara i em van envermellir les orelles. Vaig sentir una ràbia immensa. 
Hi hauré d’anar, penso. He de recollir les quatre rampoines que devia tenir endreçades a l’armari o al calaix de la tauleta de nit. Sento, no sé per què, que sóc l’hereu de les fotografies, les postals antigues, l’anell de casada.
La senyora Remei de qui parla la carta era una velleta que s’ha mort plàcidament al llit. Devia fer molt de temps que no es posava la bata creuada.

11 comentarios:

  1. Quina llàstima... morir sense que ningú t'hagi de trobar a faltar... Tan bonic i trist com sempre :)

    ResponderEliminar
  2. ¡Cómo siempre! consigues sacar todos los claro-oscuros de lo cotidiano. El Trasgu.

    ResponderEliminar
  3. Vaja! per una vegada la nostre autora es posa de narrador masculí! i dic masculí perquè he de creure que qui guaitava “el canalillo” era un adolescent encuriosit i amb les feromones a flor de pell.
    Però no es aquest el comentari que vull fer; amb el relat he deixat volar la imaginació delectant-me i imaginant en els secrets que de ben segur amagava l’Arnau Torres de la seva relació amb la Reme. Entre les rampoines apareixerà el rastre del delicte. Arnauet: mentre tu descobries amb la mirada corbes i valls daurades, a saber si només eren valsos el que amagava l’alt volum de la radio...

    ResponderEliminar
  4. No m'agrada el rerefons de tristor que trasllueix el relat però que hi farem si aquesta es la teva actual via d'expressió !!
    Cal dir però que el relat es com sempre de detall, quotidià, proper, bonic ...

    ResponderEliminar
  5. Ho he enviat a "Google"....No sé si ho he fet bé.....M'ha agradat molt.
    Molt tendre, delicat, impressionant...Un retrat perfecte. Més des de dins que no pas exterior...
    Felicitats......i......endavant!!!!!

    ResponderEliminar
  6. A veces, una simple e inesperada carta anónima basta para trasladarnos al ayer y desencadenar una serie de sentimientos nostálgicos que tendemos a sobrevalorar por lejanos e irrepetibles.
    La distancia en el tiempo, nos sensibiliza, permitiéndonos saborear una vez más, lugares, vivencias interpersonales, anécdotas, ... todo, pasa ante nuestra mirada interior del recuerdo, como una película que protagonizamos en su día y en la que incluso reconocemos a personajes que ya teníamos en el olvido.
    Por eso, la Remei seguirá viva mientras se la recuerde. Con o sin bata.

    ResponderEliminar
  7. La nostalgia impregna el aire, llena los pulmones, sabe a memoria, leerte es acunarse en atmósferas, en detalles que son como las cuentas del largo camino, sumadas una a una. Algunos, que somos poco amigos de andar por el pasado, más de momento, sin embargo, aprendemos contigo, con Marcel P., con Lola, a saborear esos instantes con placer delicado.Monika.

    ResponderEliminar
  8. La nostalgia impregna el aire y llena los pulmones, sabe a memoria y leerte es acunarse en atmósferas, en detalles que son como las cuentas del largo camino, sumadas una a una. Algunas, que somos poco proclives a andar por el pasado, gente más del momento, sin embargo, aprendemos contigo, con Marcel P., con Lola, a saborear esos instantes con placer delicado.

    ResponderEliminar
  9. Maria Lorente 13 de març 2013

    Mariona, el teu nou relat com sempre em commou. L’agraïda Remei no oblida a l'amic. El poc o molt que li queda ho deixa a aquell que l’ha ajudada i al qui estima. Que n’és d’elogiable l’agraïment i l’estimació als altres. És molt humà. Gràcies.


    ResponderEliminar
  10. María qué gran habilidad para mostrarnos un tiempo pasado, la nostalgía, los detalles... Enhorabuena por tu relato, es precioso.

    ResponderEliminar
  11. Sois tan modernos, que no he sabido encontrar el lugar de comentarios.
    Lo he vuelto a leer, y me ha conmovido la Sra. Remei, una velleta que tuvo la suerte de morir plácidamente en su cama.
    Admiro la manera que tienes de hacernos entrar en tus historias. Son tan vivas!!
    Nurya

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar