jueves, 24 de enero de 2013

Caminar (VH)

Vicenç del Hoyo
Caminem agafats de la mà per una ciutat desconeguda. Acabem d’arribar en un avió que ens ha alliberat de la persuasiva rutina, dels dies laminats per franges d’horari, com els de l’agenda, setmanes que caben en dos fulls, els dilluns a les planes parells, els divendres a les senars i, per als dissabtes i diumenges, un racó raquític al final del full. Caminem per la ciutat com qui s’ha fugat de l’agenda. Mirem l’empedrat del terra, les finestres i balcons de les façanes, els núvols blancs que des de dalt de les teulades contrasten amb el fons blau del cel.
-Aquí, jo ja hi he estat!
En Josep té aquestes coses. Mai sé quan parla de veritat o és la seva fantasia qui pren la paraula. Deu ser l’hora de dinar, els carrers estan silenciosos i buits. És una ciutat com qualsevol altra, amb carrers i cotxes, amb fanals i botigues, aparadors, places, bancs i arbres a les voreres. També hi ha alguna estàtua arraconada al mig l’alguna plaça casual.
-Segur, Laura, aquí ja hi he estat.
Sento la pressió de la seva mà agafant la meva. Caminem sense pressa, com només es camina quan t’endinses en un territori per primera vegada. Malgrat que hem visitat dotzenes de ciutats desconegudes, totes s’assemblen i són diferents alhora. A tot arreu et pots sentir com un foraster o com a casa.
-Mira aquest carrer amb tots aquests edificis grisos!
Ens hem aturat en una cruïlla. Aquesta ciutat, a diferència de la d'on provenim, és plana. No hi ha cap turó, cap pendent. És igual anar cap a la dreta que cap a l’esquerra. Els peus no noten la diferència. Els carrers dibuixen una quadrícula geomètrica regular. Des del lloc on ens hem aturat contemplem una col·lecció de façanes repetides, una imatge atrapada entre dos miralls, de la que no s’intueix la fi. Són edificis de quatre plantes, poc ostentosos, d’una altra època, vells però ben conservats. No hi sé veure res d’especial.
-Mira quanta melangia hi ha concentrada...
Traspassem el carrer. Apareix un barri acomodat, amb botigues i restaurants, no em provoca cap emoció especial, a no ser la de desconeixement i novetat. Avancem pels carrers. El sol escalfa i em sento reconfortada després del gèlid hivern del que venim. Amb la jaqueta a la mà, caminem, admirem esglésies. Entrem a algunes. Sempre obertes i buides. A l'interior, el silenci puja el volum.
-Quanta desolació!
Caminem, deambulem sense cap direcció determinada. Cap dels dos nota el cansament. Arribem a una plaça empedrada amb uns tendals de colors suaus. Una botiga exposa la fruita aromàtica al carrer. Ens aturem. Unes cadires ens conviden a seure.  M’agradaria que plogués una estona, però en canvi s’alça una brisa càlida, deu provenir del sud.
Finalment, en Josep em pregunta:
-Tu saps per què la bellesa és tan trista?

3 comentarios:

  1. Doncs la lletjor deu ser alegre, no?

    ResponderEliminar
  2. Algunes ciutats atlàntiques concentren la melangia de tots els qui, sense haver-hi posat mai els peus, han passejat pels seus carrers grisos i, amb sort, han tingut tardes de pluja.
    Sembla escrit en veu baixa...

    ResponderEliminar
  3. ¿Y por qué la melancolía, a veces, es tan bella?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar