Entradas

Mostrando entradas de 2013

Vides escrites (MG)

Imagen
Maria Guilera

Estic acabant el darrer volum de la gran obra de Proust. No sé llegir de pressa, no puc fer-ho, em sembla una desconsideració envers l’autor. Però el meu marit estossega i, de tant en tant, sento els copets neguitosos dels seuspeus sobre les rajoles. El Carles comparteix la meva afició, no és cap caprici la seva inquietud, és que hem de parlar i no podem deixar-ho per més endavant.
Ja acabo, li dic sense paraules, fent un gest lleuger amb el palmell de la mà que sé que interpreta degudament. Fa anys que ens coneixem, que llegim plegats. De fet, els llibres ens van portar a tots dos, casualment, un divendres al bookcrossing de la plaça de la Virreina, i des d’aquella tarda que vam començar a parlar de novel·les, assajos, poesia i fins i tot manifestos i pamflets, no ens hem separat més. Ens vam casar al jutjat de Sant Pere de Ribes, era un 18 d’octubre. Els nostres pares van insistir a convidar-nos a dinar al Mare Nostrum de Sitges i vam fer una paella mar i muntanya. La ca…

Eixos (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Burk Uzzle)

Hi ha persones que es passen la vida buscant sentit a la vida. Viuen l'existència com si fossin una roda i deambulen pel món provant d’encaixar en l’eix d’un cotxe. Tot acaba resultant provisional malgrat que puguin tenir intenció de buscar llocs definitius on situar-se. Alguns s’imaginen que formen part d’una motocicleta i es van preguntant  a quina de totes les persones que coneixen li falta una llanta on es podrien ubicar per  rodar i compartir conjuntament viatges i sotracs. Passa sovint que després de provar moltes motos de diferents cilindrades acaben acceptant que les coses no són tan senzilles i que en realitat formen part d’un artefacte on volten moltes més rodes que una. De vegades és un tricicle, altres un cotxe, un cotxe amb la roda punxada, o a temporades formen part d’un tractor amb rodes desiguals, dues d'hiperdesenvolupades que persegueixen dues de minúscules que mai es deixen atrapar. També es poden sentir com una roda cega d’…

L'absurditat del sentit (NL)

Imagen
Natàlia Linares

La cadira es al racó de l’habitació; sola, freda, inert. De tant en tant el gat se la mira. En Rufus d’ulls verds i cua lànguida passeja el seu posat per tot el pis i al creuar l’habitació es mira la cadira de reüll.
La Tona enfarina croquetes a la cuina. Una cuina petita però amb tot el necessari per  elaborar bons plats. Va acord amb les dimensions del pis de quaranta metres, petit però aprofitat. Avui cuina per a ella i tres convidats més.
Al menjador ja té la taula parada amb quatre coberts.
Que en Joan arribi tard no incomoda ningú, l’inconvenient és un altre.
Apareix acompanyat.
-No tinc més cadires -diu la Tona amb to sincer, i amb ganes de resoldre-ho convida el grup a apropar la taula al sofà.
El gat Rufus s’està silenciós a l’habitació acompanyant la cadira. De tant en tant, s’hi acosta i l’acarona amb el llom i la cua
En un pis tan petit no cal preguntar on és el lavabo, i en Martí, que ara ha anat a rentar-se les mans, se n'adona que hi ha una cadira a l’h…

Clic (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Lydia Marano) 

No aguanto más aquí en Dagtown. Aunque se agote mi cuota anual, he decidido regresar. Regresar y contarle a Alice, mi dulce esposa, lo que me pasa. Ella me ayudará.


Todo ha sido extraño desde el primer momento. Sentado en el sillón de transferencia me ha costado una eternidad decidirme a apretar el botón. Cuando lo he hecho, el pulsador de caracola no ha funcionado a la primera. Se ha formado en mi cabeza un limbo de dos mitades, una de color pomelo y otra azul, casi negra, parpadeantes, y luego han empezado a temblar y a confundirse. Me he extraviado unos segundos.

Después lo he vuelto a intentar y sí, la transferencia se ha ejecutado: Dagtown ha aparecido con su febril oscuridad salpicada de neones. Pero me temo que yo no soy el mismo.

Los códigos, cada vez más, se me confunden. Tengo miedo de encontrarme un día a los niños observándome en la penumbra desde el fondo del pasillo mientras fornico con Lily y sus dos amigas neumáticas …

Pèrdua (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Gilbert B. Seehausen)
Ho sento, què més li puc dir, ho sento molt. Quan la senyora va venir amb el resguard i vaig veure´n la data, ja em vaig imaginar que seria difícil trobar el retrat, però li vaig dir, vagi tranquil·la que aquí no es llença res. Això mateix li vaig dir, Rovira, que aquí no es llençava res i que em donés uns dies per trobar-lo, que, al capdavall, ja havien passat més de set anys des que van portar-lo a emmarcar. Li buscaré, senyora, em vaig excusar. Tan bon punt el trobi li faré un truc.
Fa dues setmanes que em té capficat. Fins i tot quan esmorzo vaig regirant pel pis de dalt en lloc de quedar-me badant darrere el taulell mentre escolto la ràdio. Sempre menjo torrades, no pateixi, no pot ser que taqui res. Fa dues setmanes que remeno i sé molt bé el que busco perquè la senyora em va descriure bé la fotografia, però a més en el resguard vostè mateix, Rovira, hi va escriure tota la informació. Allà hi diu model T-26, color marfil, passe par tout b…

Regar sota la pluja (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Pierre Gable)  Sentir el tro la va fer córrer pel passadís. Tenia les finestres obertes i no volia que entrés aigua dins de casa. Una ventada va aixecar els papers que hi havia a sobre de la tauleta de davant del sofà. Al passar els va haver de trepitjar. L’aigua entrava per la finestra com si a l’altra banda en lloc de núvols hi hagués una mànega. En un obrir i tancar d’ulls,  ja s’havia format un petit bassal al costat del sofà. Un cop tancades les finestres va ajupir-se a recollir els papers i cartes escampades pel terra. Majoritàriament era correspondència bancària sense obrir, alguns retalls de diari i algunes llistes que feia després d’unes frenètiques jornades per proposar-se algunes coses que no podia oblidar de fer. A sota del sofà, apart d’un inexplicable però inevitable borrissol emprenyador va albirar una carta. No creia que el vent l’hagués llençat tan lluny. Va decidir moure el sofà. Havia de fer temps que era allà a jutjar per la pols acumulada. E…

La ciudad aséptica (VA)

Imagen
Vicente Aparicio
Terminé de hacer la maleta y, con una lata de cerveza en la mano, salí a la terraza. No hacía calor. Corría un poco de aire y se estaba tan bien reclinado en la silla, los pies descalzos sobre la mesa.  Iba a echar de menos momentos así, la calma del último tramo del día, el mundo diluyéndose en una ilusión de final y despreocupación. Un mosquito se posó en mi cuello. Con un gesto automático, traté de ahuyentarlo. La frialdad de la cerveza me mantenía despierto, me ayudaba a disfrutar de la amplitud que se abría ante mis ojos, el vacío de los descampados, la carretera, el río. Noté un picor en el tobillo e, inmediatamente, un revoloteo y un zumbido familiares, más desagradables que realmente molestos. Recogí los pies de la mesa y me senté con más formalidad. Anticipé un futuro acristalado en el lado esbelto de la ciudad. El suelo encerado, luces parpadeantes en pequeñas pantallas, un whisqui con hielo, corbatas, las calles alineadas en una retícula infinita, decenas de…

La buena educación (LE)

Imagen
Lola Encinas (Foto: Raymond Depardon) 

Todo lo que soy y lo que tengo, se lo debo a mi madre, y lo digo feliz, a pesar de que algún malintencionado pudiera ver en esta aseveración algún tipo de reproche o resentimiento.

A pesar de que mi padre la abandonó antes de que yo naciera, su ausencia fortaleció nuestra unión y nuestro cariño.
Tuvo la fuerza y el coraje para conservar la casa y encargarse de mi educación. Siempre estábamos juntos y la seguía como un perrito por toda la casa. Si cocinaba yo jugaba a su lado, si tendía la ropa yo le daba las pinzas, cuando salía a comprar la ayudaba a llevar el cesto.
Me gustaba oírla relatar cuentos, historias y vivencias de su infancia, lo hacía sin acritud  a pesar de que para ella la vida no había sido fácil. Acostumbraba a ponerme ejemplos muy fáciles de entender, pero lo más importante era que siempre tenía respuestas a mis dudas infantiles. Mi madre era una mujer buena y muy creyente y, como tal, trataba de aplicar la doctrina cristiana a…

La millor inversió (MG)

Imagen
Maria Guilera 


Feia dies que esperava la seva trucada. Li havia deixat no un, ni dos, sinó cinc missatges al contestador i m’estranyava no tenir resposta. Jo estava a les últimes, m’havien reclamat el lloguer del pis i tallat el subministrament d’aigua. Per això em dutxava d’amagat als vestidors de l’escola. El problema era no poder buidar la cisterna si no carretejava cada dia garrafes des de la font municipal. Tampoc tenia llum, i la nevera s’havia convertit en un rebost llastimós que emmagatzemava llaunes de sardines amb oli, paquets de galetes i bosses de pa bimbo.

Pare, li havia dit al darrer missatge, el curs és a punt d’acabar i m’agradaria convidar els companys del departament que m’han ajudat tant en el meu primer any de docència. Necessito que m’envïis diners, he tingut moltes despeses amb el nou portàtil i el material pedagògic. I saps, pare, m’han convidat a participar a l’Escola d’estiu i també voldria comprar-me roba adient. De tant en tant li demanava diners al·legant de…

Maleta galàctica (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo

―Algú ha vist la meva maleta? Estic assegut al terra de la terrassa. M’agrada notar el fred de les rajoles a les cames. Les tinc creuades i l’esquena recta. Miro com gira el món. Contemplo la formació de les galàxies. Tot dóna voltes, ajuntant-se i separant-se. El groc esdevé verd. Gira en la direcció de les agulles del rellotge. Un atapeït núvol blanc esclata en petits fragments blaus. L’univers és envaït per una lleugera capa escumosa. És una galàxia reticular. Fa dies que vaig sentir aquesta paraula i fins ara no he sabut el que significava. M’agradaria veure una geganta vermella. Ha de ser perfecte. Penso. A més a més de ser vermella, és geganta! No puc imaginar una explosió més aclaparadora. De sobte l’univers s’atura. No dura molta estona. Ha estat un fenomen transitori. Comença a girar en sentit contrari. L’univers, ara, m’ofereix noves perspectives. Es repeteix el naixement dels estels nans blaus. A l’espera de l’aparició d’una geganta vermella em conformo amb le…

I per què no? (NL)

Imagen
Natàlia Linares

Vaig entrar a la pastisseria de la plaça a comprar xocolata de cobertura. Ja fosa, la vaig estendre per sobre de la capa de melmelada de maduixa.
El pastís va estar tot el dia dins la nevera. Al vespre, quan tothom va arribar, vam celebrar l’aniversari. El pastís, cobert de dos rengleres d’espelmes llargues.
-Aniversari feliç, aniversari feliç...
En Joan va mirar estranyat. Els comensals preguntaven què celebràvem. L’interrogant es va fer gran, gran, tant gran com l’infinit.

Un hombre encantador (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Georghi Pinkhassov)

LAURA: -Un hombre encantador.
MERCHE: -Encantador… con un carácter de mierda. LALI: -Un carácter de mierda y muy pocos escrúpulos. RAQUEL: -¡Pero qué dices! Él... es una persona práctica. Práctica e inteligente. MÓNICA: -Prácticamente gilipollas, más bien. IVETTE: -A mí me parece tan galante. Masculino, divertido, seductor… ¿Qué más se puede pedir? LUCÍA: -Te hace sentir en la gloria. ¡Menudos polvazos! PAULA: -Eso sería cuando tú. A mí me llegó más bien perjudicado. SUSANA: -Nunca nadie me había tratado tan mal. ROSA: - Tenéis que reconocerlo, tiene un pico de oro. SILVIA: -Y hace ejercicio todos los días, aunque sea en el despacho. INMA: -Es… puro vicio. SARA: -Un cerdo sin paliativos. ANDREA: -Nunca nadie me había tratado tan bien. ENCARNA: -La mitad de los días te saluda, la otra mitad ni te ve. RUTH: -Jamás limpia las gotas de la tapa del váter. CARMEN: -Está más bueno que un queso. ANA: -Y es mucho mejor persona de lo que aparenta, parece mentira que n…

El deseo (LE)

Imagen
Lola Encinas (Foto: Cig Harvey)
Los últimos dos años habían sido un infierno. La convivencia con Julián se había ido deteriorando a pasos agigantados, sobre todo desde el nacimiento de Alberto, hasta acabar en un divorcio de mutuo acuerdo. No obstante, a pesar de sentirme liberada, también me sentía triste.
Todos, amigos y familia, se preocupaban y esforzaban para ayudarme a superar la situación. Mi amiga Ana insistió en llevarme a visitar a una echadora de cartas argentina llamada Nora, muy popular por sus aciertos, y a pesar de mi escepticismo me dejé llevar por no contrariarla. Me sorprendió que acertara muchas cosas sobre mi pasado y presente, sin que le diera información. Tal vez fueran la expresión de mi rostro y mirada las que me delataran.
En relación al futuro, me pronosticó que muy pronto encontraría el amor, un amor que me compensaría todas las carencias anteriores y me haría muy feliz. Al oírla sonreí incrédula y ella me correspondió con un “ya lo comprobarás…” Sobre el tema …

Informe policial (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Claire Beaugrand-Champagne)
A las 4:30 h de la madrugada Herminia Falcón informa que vio, al levantarse de la cama para encender la caldera de la calefacción porque alega que de este modo, al levantarse de nuevo y definitivamente a las 5:30 h encuentra la casa caldeada, ya que no sabe programar, aunque tiene la instalación para tal fin, el aparato que la prendería automáticamente, vio, dice, tras los cristales opacos de la galería las siluetas de lo que le parecieron una pareja de micos agarrados a la barandilla del patio de luces.

Hermnia Falcón dice haberse asustado no tanto porque fueran micos, ya que los animales le gustan, a excepción de los arácnidos, y que si no tiene ninguno, alega, es porque le da pena pensar en dejarlos solos tantas horas, puesto que sale al trabajoa las 5:10 h con destino al primero de sus trabajos, las oficinas de la plaza Urquinaona en las cuales supervisa los servicios de limpieza y de allí a la consulta privada de un otorrino y luego…