jueves, 11 de octubre de 2012

Tot arriba (MG)

Maria Guilera (Foto: Edward Hopper) 

Feia mesos que sentia parlar de la crisi, però els seus efectes dramàtics no m’havien arribat. Jo no notava res, malgrat que veia gent que comprava la fruita peça a peça, i els companys de feina que ja no m’acompanyaven a fer el menú al bar i ara duien la carmanyola amb macarrons que es menjaven freds o amb una amanida de tomàquet barrejada amb tonyina de llauna.
Això no pot durar gaire, pensava. Amb una mica de sort ni ho notaré, he estat sempre organitzada, no tinc grans despeses ni m’agraden els luxes.
Ben aviat vaig comprobar que cap d’aquestes suposicions sobre el meu futur tenia una base certa. L’empresa on treballava des de feia nou anys va tancar d’un dia per l’altre i el sindicats no van aconseguir-me cap indemnització. Mai no havia estat a l’atur i me’n vaig adonar que la quantitat que  m’ingressàven era molt inferior a la que cobrava fins a aquell moment. És clar, el sobre marró de les comissions es veu que no hi entrava.
Dos mesos després, van trucar-me de la residència on s’estava el meu pobre pare, demenciat des de feia anys, per  comunicar-me que els havien tallat la subvenció i que si no pagava jo les despeses, me l’hauria d’endur. Em vaig espantar: això sí que no, encara no m’havia refet dels ensurts nocturns que em donava, el pobre home quan engegava la ràdio a tot volum a les tres de la matinada o regava el passadís perquè trobava que feia temps que no plovia i tot estaba molt sec.
Vaig aceptar fer-me càrrec dels rebuts, però aquesta dolorosa decisió va acabar en menys d’un any amb els meus estalvis.
Per fer front al dia a dia, vaig llogar l’habitació. Fet i fet, feia anys que el meu marit havia marxat. Jo em vaig instal·lar al despatxet amb un llit plegable i vaig deixar el gran. Va venir un matrimoni amb un nen petit. No els entenia, mai no he estat gaire dotada per a les llengües, però em van semblar bona gent. Van durar tretze dies. El catorzè, quan vaig arribar a casa després de l’entrevista amb la treballadora social que em mirava amb cara d’impotència, o de llàstima, no ho sé ben bé, vaig trobar la casa buida. Sense mobles, vull dir.
No vaig demanar res a ningú, no volia fer llàstima.
Peça a peça, vaig començar a vendre la coberteria de plata que tenia guardada a l’altell i que aquella familia de desgraciats no havia sabut trobar.
Procuro arreglar-me bé, anar polida. Em tallo jo els cabells, però he decidit no tenyir-me'ls. M'he aprimat una mica, és clar.
Avui, quan m'he presentat a la botiga "Compro Oro, Compro Todo" amb la mitja dotzena de forquilles, l'encarregat m'ha mirat una bona estona. Després, mentre pesava els coberts, m'ha dit "Em sembla que conec la seva filla. Fa uns mesos va venir per aquí amb peces d'aquesta coberteria".
No l'he volgut treure de l'error.  Jo no en tinc cap, de filla.

8 comentarios:

  1. Como me gustan tus relatos !!!

    Normalmente las confesiones y desnudeces de tus personajes nos pueden parecer dramáticas pero nada más lejos de la realidad.
    Tu vena humorística guileriana, basada en el análisis y la observación del "ser humano" aflora entre líneas. A veces de forma muy evidente y otras colándose con sutileza y con la justa dosis de ironía "desdramatizadora".

    Esta mágica combinación hace que leerte sea un place y nos resulte siempre ameno y que donde otros provocarían lágrimas tú, dibujes sonrisas.

    ¿No es eso la vida?

    ResponderEliminar
  2. Doncs , malgrat el que diu la Lola, a mi em deixa fet pols aquest relat. Suposo que depen de l'estat d'ànim en el moment de la lectura.
    Si penses en el cruel realisme de la gent que passa per circumstancies semblants ... et perds en metáfores absurdes que no poden ni tant sols enmascarar realitats semblants !!
    Si que es cert que el final apareix la típica línia guileriana.

    ResponderEliminar
  3. Mariona, toques de ple en la trista realitat.Com fas sempre
    aguditzes en cada un dels teus relats, situacions comuns a l’ésser humà. Que per trist que sigui, el teu enginy les suavitza. Sempre trobes mots que fins i tot em fan somriure. Jo faria el mateix que la teva protagonista. Res de fer llàstima. Maca, petons. Maria Lorente.

    ResponderEliminar
  4. gracias por tu relato, que narra esa cruel realidad para muchos.
    Sin olvidar ese humor tan necesario, ahora mas que nunca!.
    Que las palabras, emociones e ilusiones nos ayuden.
    Abrazos

    ResponderEliminar
  5. Un cop més, relat cru, intens, real i dur. Trobo a faltar la espurna de rebel•lia que és tan necessària per afrontar les moltes injustícies que la oligarquia financera i política vol que ens empassem.

    Una abraçada rebel del teu admirador secret!

    ResponderEliminar
  6. Quina pena!
    La crisi t’envia a l’atur, buida les butxaques, escura els estalvis, et limita la dieta, t’omple de preocupacions, xucla els sentiments i, com resultat, t’estàs envellint per fora i per dins. Mentre, els rics es fan més rics i els polítics s’allunyen més de nosaltres: porca misèria!

    ResponderEliminar
  7. Me gusta como escribes, me engancha... ¿sabes? me ha recordado uno de la cama compartida que también era terrible.

    Te quiero mucho, pero me has dejado hecha polvo
    Rosella

    ResponderEliminar
  8. teresa serramià i samsó28 de octubre de 2012, 10:01

    un retrat magistral de la vida..
    El teu realisme és d'una gran força que arrosega el lector..
    Molt bé, mariona. Així es fas patent la teva gran humanitat. La capacitat de captar el dolor dels altres, la injustícia que plana sobre tots nosaltres. Saps descriure-la, denunciar-la..Bravo!!!
    Rep tot el meu amor i les meves més sinceres felicitacions.....endavant!!!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar