Entradas

Mostrando entradas de octubre, 2012

Asfalto (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Steve Douglass)
Un hombre salió de casa y enfiló la carretera. Era una larga cinta de asfalto con dos líneas blancas paralelas pintadas en los márgenes. El hombre no llevaba equipaje. Su rostro no reflejaba ninguna emoción. Caminó durante horas.
Llegó a una casa. Abrió la puerta, atravesó el salón, subió unas escaleras. Entró en el despacho y me vio.
Le oí llegar. Dejé de teclear y me volví hacia él.
-¿Adónde me llevas? -preguntó.
-Sigue tu camino -le dije-. He construido para ti una carretera.
-¿Por qué me tratas tan mal? -me recriminó.
Me di la vuelta y volví a la máquina de escribir.
Bajó las escaleras, cerró la puerta y se reincorporó a la carretera. Era una cinta de asfalto con dos líneas blancas en los márgenes.
-Me das pena -le oí decir detrás de mí-. Mátame de una vez, inútil, haz el favor de romper ese folio.

El viajante (LE)

Imagen
Lola Encinas (Foto: Chuck Turner) 

Tot arriba (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Edward Hopper) 

Feiamesos que sentia parlar de la crisi, però els seus efectes dramàtics no m’havien arribat. Jo no notava res, malgrat que veia gent que comprava la fruita peça a peça, i els companys de feina que ja no m’acompanyaven a fer el menú al bar i ara duien la carmanyola amb macarrons que es menjaven freds o amb una amanida de tomàquet barrejada amb tonyina de llauna. Això no pot durar gaire, pensava. Amb una mica de sort ni ho notaré, he estat sempre organitzada, no tinc grans despeses ni m’agraden els luxes. Ben aviat vaig comprobar que cap d’aquestes suposicions sobre el meu futur tenia una base certa. L’empresa on treballava des de feia nou anys va tancar d’un dia per l’altre i el sindicats no van aconseguir-me cap indemnització. Mai no havia estat a l’atur i me’n vaig adonar que la quantitat que  m’ingressàven era molt inferior a la que cobrava fins a aquell moment. És clar, el sobre marró de les comissions es veu que no hi entrava. Dos mesos després, …

L'abric (NL)

Imagen
Natàlia Linares (Foto: Patrick Desmet)
El meu oncle té un abric extravagant.
Sí. És genial! És únic. Algú té un oncle amb un abric ple de butxaques? Segur que no.
Per això dic que el meu oncle és únic i extraordinari.
Té un abric llarguíssim que li tapa bona part de les cames. I que té moltes butxaques, per dins i per fora.
Quan s’obre l’abric jo hi veig 8 butxaques, però n’hi ha 3 més que són secretes i no es veuen.
Fora té 6 butxaques més.
8+6=14, més les 3 secretes=17 butxaques.
És fantàstic.
I us preguntareu què porta a les butxaques que fa que l’esperi amb neguit i amb impaciència.
Doncs moltes coses...
...una mica d’imaginació, una mica de paciència, una mica de lletres, de jocs, de números, de cançons, d'abraçades, de riures, de pintures, de petons, de bombolles, d’estels, de tendresa, de contes, de música, de ganes d’estimar-me i  ensenyar-me a fer-me gran.