jueves, 6 de septiembre de 2012

Peix tropical (MG)

Maria Guilera (Foto: Lidia Marano)
De tots els animals que podies haver-me comprat per distreure la meva melangia, vas triar un peix tropical.
A l’hospital van comentar els efectes terapèutics d’algunes races de gossos, dels cavalls i fins i tot dels dofins. Però no recordo res de peixos tropicals, concretament.
T’havien explicat el que calia fer amb mi i sobretot el que no havies de deixar que passés. T’ho deien davant meu, com si jo no hi fos: que no podia estar sola, ni passar molta estona en silenci, ni mirar àlbums de fotografies. Tampoc era prudent que em deixessis asseure davant el balcó o les finestres obertes. Com que tu i jo som fills únics, orfes, i mai no hem fet gaire vida social, tots aquells consells eren difícils de seguir.
Vas passar al meu costat els tres dies de permís que t’havien donat, però el dijous em vas deixar sola, amb les finestres tancades i el balcó barrat amb un ferro que duia un candau. Et vas posar la clau a la butxaca i em vas agafar de la mà per dur-me davant l’aquari. El peix tropical nedava frenèticament d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Em vas apropar una cadira i em vas dir, seu. Et farà companyia, vas afegir des de la porta. No cal que facis res, reina. Arribaré a migdia i ja portaré alguna cosa per dinar. I no pensis, vas cridar. No pensis, que ja saps que no en treus res de bo.
Així que vaig sentir com girava la clau del pany vaig començar a explicar-li tot al peix. No en veu alta, és clar. Estic sonada, però no tant. Però és veritat que quan saps que no et trairan, que guardaran el secret, és més fàcil deixar-se anar.
Li vaig dir que estava trista i que em semblava saber quan va començar tot. El dia que van promocionar el Narcís i se’n va anar a una altra oficina. Era un company simpàtic, feia riure a tothom. Quan passava pel meu davant em deixava un grapat de caramels de cafè damunt la taula. I de vegades em tocava els cabells. De fet només ho havia fet un cop, l’estiu passat, el dia que es va espatllar l’aire condicionat i em van posar un ventilador al clatell. T’has despentinat tota, va dir-me. I em va passar la mà pels cabells, el Narcís.
El peix no parava d’anar un costat a l’altre. Em penso que no hi senten, els peixos, però estic segura que capten alguna mena d’energia i ell sabia alguna cosa, intuia que m’estava confessant. Fa sis anys que visc amb l’Albert, vaig dir-li, i mai no m’ha tocat els cabells, és com si li fessin fàstic. L’Albert és fred, un home antic. Li agrada fer construccions amb les cartes, muntar castells triangulars que s’han de protegir dels corrents d’aire perquè no tingui un disgust. S’hi passa hores i triga a venir al llit. Per això jo una vegada vaig començar a tocar-me les cuixes amb la punta dels dits, per distreure’m. Ell va treure el cap i va dir-me, però nena, què fas, què són aquests gemecs. I va moure el cap mirant cap a terra mentre afegia, això sí que no m’ho hagués cregut mai de tu.
Em sembla que el peix tropical aquí es va perdre, no comprenia bé el que li explicava perquè no són el mateix les aletes que les cuixes. Però m’era igual, vaig seguir parlant perquè la idea principal em sembla que sí que l’entenia.
L’Albert és trist, vaig explicar-li. És previsible, avorrit i eixut. Quan me n’anava al llit m’agradava més pensar en el Narcís. Hi pensava tant, que la psiquiatre diu que ja no distingia les coses que ell deia o feia de les que m’imaginava. A veure, pensi, em deia amb aquella veu tan nasal, és cert que anaven cada dia a prendre un cafè a la màquina de la sala de fotocòpies? De debò m’havia convidat al terrat a fer un cigarret? Estava ben segura que ens havíem trobat casualment al lavabo, o jo el vaig seguir quan em va deixar els caramelets a la taula? Li deixava paperets grocs enganxats a la pantalla de l’ordinador perquè ell m’ho demanava? O era el que m’hagués agradat, però no m’ho demanava mai.
Jo crec que era cert, ho sé, fins i tot ens havíem donat un petó a l’ascensor, molt ràpid,  entre el pis setè i el novè. I per això no entenc res, no sé què volia dir el Cap del Departament quan em demanava que estigués per la meva feina i em deixés de tonteries. Ni m’explico que el Narcís marxés a l’oficina de Girona sense dir-me res.
Tu què creus, peix tropical, tinc raó? No és el més normal, que estigui trista, si m’he de passar tot el dia tancant les portes per no deixar que el corrent d’aire faci volar els castells de cartes, si no puc ni passar-me els dits per les cuixes i a sobre ningú, mai més, m’escabellarà per darrera de la meva taula?

11 comentarios:

  1. ---ostres Maria!!!!, __que fugi de casa, que deixi al Narcís ara mateix!!,,,___que deixi de mirar els peixos!!! Salutacions.

    ResponderEliminar
  2. Has d’obrir la finestra i respirar l’aire pur, encara que caiguin les cartes. Els peixos tropicals no saben d’enyorances i, són com els rellotges, no tenen el més mínim sentiment, només fan que menjar i nedar. Oblida en Narcís i viu la teva vida, amb tocament de cuixes o millor, seduint l’Albert. Però sobretot, alegra el semblant!

    ResponderEliminar
  3. M'encanta! Molt original endinsar-se en la complicada xarxa dels sentiments davant d'un peix tropical! Curiós, sempre queda la porta oberta a la construcció de la història: què li deu haver passat a ella? ... Tot plegat, fantàstic. Narrat amb una frescor increïble. MARC

    ResponderEliminar
  4. Però, però, però... t'has superat! T'has superat en desgràcies, desesperació i tristesa! El conte és molt bonic però en els temps que corren, no estaria millor que almenys la fantasia ens transportés a un lloc una mica més feliç? Apa! Escriu una història sobre un grup d'amigues de l'Angelines!!!

    ResponderEliminar
  5. Me ha gustado, es posible saber como transcurre la historia.? Me ha sabido a poco

    ResponderEliminar
  6. Ella también estaba en una pecera, por eso el pez, podía comprenderla.

    muy buen relato, lleno de otros relatos...
    Nurya

    ResponderEliminar
  7. Ostres !! Realment es còmic explicar-li al peixet els problemes que t'envolten ... però certament es massa trist el que va pensant la noia !!
    El rotllo de l'Angelines que et diu la Mirinda podria ser una terapia mes divertida.

    ResponderEliminar
  8. Mariona, sigui davant un peix o d'un mirall, endinsar-se en les profunditats de la popia ment, pot ajudar a la protagonista a les respostes que cerca del peix tropical. Com sempre aprofundeixes en les conductes humanes. Gràcies Maria Lorente

    ResponderEliminar
  9. Genial María! Como siempre eres una artista a la hora de mostrar, sin decir demasiado, las relaciones de pareja. Lo mas interesane es que siempre se te ocurre alguna manera original y sorprendentes de contarlas. Lo de hablarle a un pez tropical es la bomba. Felicidades.

    ResponderEliminar
  10. Genial María! Como siempre eres una artista a la hora de mostrar, sin decir demasiado, las relaciones de pareja. Lo mas interesane es que siempre se te ocurre alguna manera original y sorprendentes de contarlas. Lo de hablarle a un pez tropical es la bomba. Felicidades.

    ResponderEliminar
  11. Qué importa la verdad o la ficción cuando nuestro interlocutor es un exótico pez tropical ???

    Lo importante es no perder energía tratando de entender o hacernos entender por un merluzo o besugo.

    Bravo por las terapias !!!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar