jueves, 19 de julio de 2012

El bassal (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Carmen Hache)
―Vols provar-ho? No passarà res, només hi ha una mica d’aigua. Si fas un bon salt ni et mullaràs.
El meu pare sempre m’anima a fer allò que em nego a fer. Per a ell és un estímul addicional. Si jo no vull fer alguna cosa, ell creu que “allò” és el que “cal fer”. No té cap mena de respecte per les meves pors.
―No veus que només és un petit bassal!
Ell sempre insisteix i jo davant de la pressió trobo un reforçament per a la inacció.
―Va, dóna’m la mà i saltarem  tots dos junts el bassal.
Jo tinc els braços rígids i els punys tancats. Si me l’oferís, no podria agafar ni un caramel. El meu progenitor es fa l’amable amb mi, però en realitat el que vol és que faci una cosa que ell vol i jo no.
―Que tens por? No veus que només és aigua que ha caigut del cel?
De vegades necessita trobar explicacions, com si a mi em pogués tranquil·litzar saber el nom del sentiment que viu dins meu. Quan fa això, sento el pare més lluny que si visqués a Lapònia.
―Saps què? ―em pregunta, però sense esperar que jo respongui, continua―. Quan jo era petit també tenia por a l’aigua.
I a mi què m’importa! Qui li ha dit que jo tinc por a l’aigua? Per què sempre ha d’interpretar el que dic i no pot acceptar el significat literal de les meves frases?
―Què vols fer? Que tornem enrere? No veus que hem de passar per aquí i que no tenim cap altra alternativa?
Ara intenta aclaparar-me amb la seva presumpta lògica, com si jo fos un ésser limitat i ell, amb el seu cervell privilegiat, m’hagués d’ajudar a comprendre tal com és la realitat.
―Mira, o em dónes la mà i passem o et quedes aquí sol.
És el recurs que li queda quan la lògica no funciona: l’amenaça. Li deu semblar molt raonable produir més por  a qui probablement ja en té.
―Va, si us plau. Decideix-te que estic molt cansat i necessito arribar a casa.
Ara vol tocar-me la fibra. Em vol fer pena, com si ja no me’n fés prou.
―Saps que et dic? ―tampoc ara espera resposta―. Aquí et quedes.
I ha donat un pas endavant i ha ficat el peu al bassal i s’ha enfonsat i l’he perdut de vista. Prou que li he volgut advertir que, a mi, allò em semblava un pou, però amb ell sempre ha estat impossible parlar.

2 comentarios:

  1. Una vez más, podemos constatar como muy bien se demuestra en tu relato, que cuando tratamos de estimular, aconsejar, presionar o simplemente desear que los demás sigan nuestros "pasos" basándonos en nuestro punto de vista, nos equivocamos.
    A pesar de presuponer "buena voluntad", nuestra prepotencia nos impide escuchar, respetar y tener en cuenta el deseo del otro.

    Y entonces pasa lo que pasa... metemos la pata.

    ResponderEliminar
  2. Bruixa de Provença20 de julio de 2012, 10:58

    Amb el pas del temps, la
    clarividència dels fills s'entela amb una boira cada vegada més espessa. I quan són grans, irremediablement, cauen al pou.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar