jueves, 7 de junio de 2012

Miralls (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: René Magritte)
La culpa va ser del llibre màgic. Uns anys enrere, s’havien posat de moda uns llibres que contenien unes il·lustracions que aparentment eren innocents, però que si passaves una bona estona entrenant la mirada podies arribar a veure altres objectes que estaven amagats. No sé exactament com havia arribat un d’aquests llibres a les meves mans. Mai m’havien seduït aquests entreteniments, em semblaven d’una altra època. Vaig passar hores abans que aparegués la primera troballa. La sorpresa va ser formidable. Realment el llibre era màgic,  i em revelava una realitat amagada. Davant d’una imatge que semblava una mena de camp de flors distribuïdes amb una certa uniformitat, flors grogues i vermelles sobre una mena de fons blavós, va aparèixer una visió tridimensional. Veritablement tridimensional. Era un enigmàtic abisme en el qual no es veia el fons del tot. Semblava com si pogués entrar dins d’aquell pou i veure altres detalls de l'interior, només que mogués una mica el llibre o inclinés lleument el cap. La imatge generada tenia una nitidesa colpidora, inqüestionable. Vaig passar la tarda descobrint realitats invisibles dins de les pàgines d’aquell misteriós llibre.
No puc negar que em vaig obsessionar. Els llibres ja no es venien a les llibreries. Estaven descatalogats, però a llibreries de vell vaig trobar més exemplars de l’antiga col·lecció. Vaig passar setmanes examinant-los detalladament. Feia anys que no havia experimentat una sensació tan engrescadora d’ampliar horitzons. Em vaig adonar que havia viscut amb un coneixement limitat de la realitat, ja que, fins aleshores,  només havia vist la part superficial i aparent de les coses, i que, per tant, mai havia descobert altres realitats que contenen les coses.
La qüestió és que passades unes setmanes es va produir un salt. Quan els llibres i les imatges que contenien van ser explorades fins al més mínim detall vaig buscar, sense adonar-me, en les imatges reals aquesta segona lectura. Era inconscient, era un acte involuntari. Havia passat tantes hores mirant aquells llibres que després era fàcil descobrir-me a mi mateix mirant per la finestra, però sense mirar a l’exterior i veure les façanes de la vorera del davant, sinó mirant aquell punt impossible que queda a dins del vidre, com si fos una imatge plana i esperant veure sorgir la imatge tridimensional.
La veritable sorpresa va ser descobrir l’aparició d’una figura mai vista ni sospitada. Al principi això em passava amb objectes llisos com poden ser una finestra o la sanefa dibuixada en unes tovalloles, però més endavant em va començar a passar amb qualsevol cosa. Amb un sofà, un cotxe o amb un paisatge. El més increïble es va produir quan això em va començar a passar amb les persones. Va ser un goig meravellós descobrir que la Laura, la meva dona, tenia una rosa tridimensional a la seva galta. Una rosa profunda amb els pètals ben oberts, amb tija i fulles orientada cap a la part posterior del cap.  Passada la primera impressió em vaig proposar veure les imatges que té amagades cada persona. I, certament, que les vaig veure. Algunes eren difícils de fer-les comparèixer, però més tard o més d’hora sorgien. A la gent li resultava molest tenir algú davant seu mirant i no mirant i sovint era probable que et diguessin:
―I tu, què mires?
El més fàcil per sortir-se’n era recórrer a allò que estàs empanat. Però amb el pas del temps vaig aprendre a dissimular i que no se n'adonessin. Vaig arribar a elaborar una teoria que aquesta imatge que tothom porta dins diu alguna cosa essencial del propietari. Uns tenen el buit d’un animal com un gat, altres d’una fruita com una poma, n’hi ha que amaguen el mapa d’un país, altres una bandera o una peça de vestir, o qualsevol objecte. Ni ha una varietat infinita i mai es repeteixen. Un altre joc és provar de trobar la connexió entre la imatge i la persona.
I és en aquest punt on he quedat travat. He volgut veure la meva pròpia imatge, el buit que continc i no he estat capaç d’aconseguir-ho. M’he posat miralls per veure’m de tots els cantons i no ha sorgit el buit. N’estic convençut que si una part de mi contingués una imatge l’hauria vist. Com interpretar que no en tingui?

3 comentarios:

  1. Per veure la pròpia imatge cal emmirallar-se. Però els propis ulls descobriran el buit al rostre que et contempla.
    Així doncs, hauràs de saber llegir el que veu el personatge del mirall a la teva cara.
    Com sempre, som més el que semblem als altres que el que creiem ser.

    ResponderEliminar
  2. Imágenes surrealistas discurriendo a través de la mirada de un solitario filósofo indignado e incomprendido.

    Me gustan los "vacíos" y "rellenos" del relato, son muy significativos.

    ResponderEliminar
  3. Un camino que va abriendo caminos, hasta el infinito. La visión para el protagonista no tiene límites, a excepción de sí mismo. A uno es más difícil pillarse, somos como un dibujo del silencio. Me gustó mucho.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar