jueves, 21 de junio de 2012

Camamil·la (MG)

Maria Guilera (Foto: Biliana Rakocevic)
Arribava a l’escola quan tots els nens eren dins les aules i així evitava el soroll i sobretot les empentes. Treia de la bossa de xarol el manat de claus –en altres èpoques un avís de la seva presència– i triava, no sense dificultat, la de l’ascensor. Pujava fins a l’últim pis i obria la porta del seu despatx, que encara conservava malgrat que feia molts anys que havia deixat el càrrec. Cada vegada li costava més fer girar la clau. Mai no havia estat fàcil, però darrerament tenia la sensació que algú, potser un alumne rancuniós, havia introduït al pany un paper rebregat, un xiclet o alguna peça petita. Venjances, pensava, degudes a un càstig just o a un diagnòstic veraç, però potser cruel, dels que de tant en tant es veia obligada a transmetre a les famílies.
Un cop dins feia córrer les cortines i la llum evidenciava la pols que, n’estava segura, el servei de neteja deixava expressament damunt la seva taula. S’asseia a la butaca i obria el primer calaix. Treia el dietari i es mullava el dit per a passar la pàgina. No hi havia res escrit. Cap nota, cap visita, cap recordatori.
Alçava la vista i  mirava el cartell emmarcat que penjava a la paret del davant: “L’escola en català, ara i sempre”, hi deia. No recordava qui li havia regalat.
Es girava a poc a poc per agafar una llibreta d’espiral amb la tapa una mica doblegada i la deixava, sense obrir, damunt la taula, al costat del telèfon. Li hagués agradat sentir-lo sonar, deixar que, qui fos que truqués, s’hagués d’esperar una estona. Què es creia, la gent? Que ella no tenia feina?
Es mirava la porta amb l’esperança que algú piqués amb delicadesa i una mica de por. Passa, passa, diria sense entusiasme. I veuria una cara jove, una mica inclinada, que treia el cap i demanava, que molesto?
Desitjava que entrés alguna mestra amb un full dibuixat i li preguntés, què en creu, vostè, d’això? Quin traç més agressiu, oi? O que algun alumne, avergonyit o insolent, es resistís a travessar la porta per molt que la professora l’estirés cap endins.
Tan de bo algú li destorbés la feina, se li amunteguessin fitxes als prestatges, sonés el telèfon.
Parava l’orella quan els nens tornaven del pati. Ja no xisclaven com abans, o potser era cert el que li deia la seva germana i sordejava.
Sortia al replà, caminava amb passes lentes fins a l’office. Ja ningú no li duia la camamil·la a mig matí i s’havia d’escalfar ella mateixa l’aigua per fer-se la infusió. La mà li tremolava una mica quan l’abocava a la tassa. La deixava reposar tres minuts, quatre, cinc. Molta més estona que la que calia. Però no hi havia manera: la camamil·la, tampoc era com la d’abans.

17 comentarios:

  1. Un relat tendre, commovedor….tristot ..
    aquesta mestre que descrius penso que deuria ser una bona peça en el seu temps, castigant i suspenent als alumnes i amb mà dura sense compassió, sense transmetre motivació,, per això ara se sent sola, ningú truca a la porta,,,
    la que jo conec és tot el contrari i no para. No para ni pararà, una per que la seva inquietud no li deixa i l’altre per que encara té molt a dir i a fer i la necessiten,,,,un petonàs.

    ResponderEliminar
  2. Ai Mariona! esperem que mai ens passi això a l'escola! quina tristesa i quin final més...Crec que la prejubilació hauria de ser obligatòria per a tothom sense excepcions!
    Petonillos,
    Vane

    ResponderEliminar
  3. Què és més terrorífic, envellir i assumir les conseqüències, o fer catúfols i mantenir una compostura que ja ningú respecta? Més val no repapiejar i buscar el nou racó que ara ens reserva això tant meravellós que es diu vida.
    Bon relat, real, durillo i avui no gastronòmic.

    ResponderEliminar
  4. teresa serramià i samsó22 de junio de 2012, 8:44

    que bonic i que tendre!!! Molt dolç, molt real..A mi em passa.., molt de tot això.., des de casa..
    Sort que tu ens piques a la porta i podem assaborir la càlida beguda de les teves paraules...., bones, tan bones..com sempre..
    Ostres!!!, quina sort!! rep tot el meu amor i agraïment...per tenir el teu "despatx literari" sempre a punt!!!
    gràcies!!!, guapa........

    ResponderEliminar
  5. Que interesante relato. Me recuerda a mi maestra, soltera, entregada a su vocación. Como fue perdiendo la alegría a medida que las generaciones siguientes respondían con menos respeto y menos interés por las materias.
    Que triste y que bien narrado. Gracias María. Un beso.

    ResponderEliminar
  6. Voldríem ser imprescindibles, centre d'interès permanent, objecte preferent de les emocions dels altres: ens mou el desig de suscitar amor, o respecte, o enveja, o dependència, o fins i tot terror... Però el món no gira al nostre entorn i al capdavall la solitud és indefugible. Per això tota vida massa subsidiària de les altres està abocada al dolor i la frustració.

    ResponderEliminar
  7. Doncs que mentre llegia, tota l'estona pensava, la mestra és una fantasma, una presència que torna i torna al lloc on va ser... i no és així, però si, també és això.

    No cal que ser una gran mestra, només cal ser-ho, crec, perque la melangia t'ataqui en sentir el pas del tempos i com et vas fent un munt de pols al racó on ningú mira.

    I si, prejubilació per a tothom, és clar.

    ResponderEliminar
  8. Una señora similar a la del conte un dia, quan jo era petita em va renyar i li vaig dir que "m'importava un bledo" el que em deia, i ella, decidida, va contestar "i a mi tres!"

    ResponderEliminar
  9. Mariona, en el teu relat hi ha una tendresa que la protagonista cerca en els demés desesperadament. Jo diria que el seu magisteri és tot el que té. Quan això s’ha acabat insisteix anant a l’escola perquè necessita sentir que segueix viva. És tot el que té. Sento llàstima per ella, resulta cruel la seva solitud. Estimada, cada persona és un món. Gràcies pel teu nou relat. Bones vacances.

    ResponderEliminar
  10. Me da por pensar, que en su momento, ella no quiso un contacto mas cercano. Tal vez se recluyó demasiado en su despacho?.
    Añora ahora, desde su soledad, la vida que no supo vivir?.
    Buen relato!

    ResponderEliminar
  11. Ës trist i em sembla que sé qui l'ha inspirat, però és bonic. Diu molt amb molt poques paraules.
    Pilar

    ResponderEliminar
  12. És tris. Fins i tot m'ha semblat veure la persona que hi pot haver darrere i la seva mirada trista ja fa temps. Però és bonic. Dius molt amb poques paraules i això m'agrada.
    Pilar

    ResponderEliminar
  13. Es curioso que tu personaje no me inspire toda la pena que debería sentir ante una situación como la que vive.

    En este caso en particular y en otros parecidos, considero que recogen la siembra de una actitud vital que han llevado y enarbolado como estandarte cuando podían hacerlo.

    Ahora cuando el poder que le otorgaba el cargo ha desaparecido y ha sido sustituido por la indiferencia.

    Ahora cuando lo que desea son saludos, una sonrisas y un poco de compañía, sólo encuentra soledad y recuerdos.

    Ahora cuando sólo es una esperpéntica sombra de la soberbia y la intransigencia del ayer.

    El tiempo nos pone a todos en nuestro sitio... y el de ella, ya no es la Escuela.

    Pero mientras se toma la infusión, sigue pensando que todo ha cambiado a peor, incluso la "camamilla".

    Todo, menos ella.

    ResponderEliminar
  14. María, tus relatos son tan impresionistas y expresivos, muestran tanto mostrando poco, tanto en tu espíritu negro como en el luminoso. Sin duda, es posible adivinarte en cada uno sin leer el autor, tienes estilo propio, inconfundible. Felicitaciones.

    ResponderEliminar
  15. María, tus relatos son tan impresionistas y expresivos, muestran tanto mostrando poco, tanto en tu espíritu negro como en el luminoso. Sin duda, es posible adivinarte en cada uno sin leer el autor, tienes estilo propio, inconfundible. Felicitaciones.

    ResponderEliminar
  16. Ufff que trist el relat ... tenim sort els que et coneixem que aquestes melangies tant sols et duren un parell d'hores. La vida hem de fer-la alegre, bonica, simpàtica ... i això es el que tu saps fer. Felicitats d'un ex, ara anònim.

    ResponderEliminar
  17. La velada de ayer? Un placer.
    El lugar? Un rincón mágico de BCN.
    El ambiente? Un montón de amigos desconocidos.
    gracias.
    http://espiralesdetinta.blogspot.com.es/

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar