jueves, 28 de junio de 2012

Desde aquella tarde (MS)

Mónica Sabbatiello (Pintura: Marlene Dumas) 
Las recordaba con olor a flores e iluminadas, en bodas y bautizos, y no como aquella tarde de invierno en la que apenas podía distinguir los rostros de los santos, rotos en dolores o en éxtasis, no lo sabía, ya que las expresiones de ambos estados se parecen.  
Contratada para limpiar la iglesia antes de la procesión, fue sacudida por su olor agrio y antiguo. Cargó un cubo y unos trapos viejos hasta un altar lateral donde las llamas de las velas desplegaban sus coreografías, animadas por una corriente de aire que se filtraba desde algún rincón. Un baile de pesadilla, murmuró Juana, que sentía un malestar casi físico al contemplar esos reflejos en los muros, en los que distinguía formas femeninas de cuyos sexos se derramaban chorros de sombra hacia el piso.
Hundió un trapo en el cubo, lo estrujó y se acercó a la mesa de granito. Limpió una serpiente enroscada sobre un huevo. Volvió a mojar el trapo y a estrujarlo con una queja. Se acarició los sabañones y dejó caer su mano vencida sobre la tapa de la urna. Fue arrastrando el polvo grasiento que se le resistía hasta desprender la pátina de mugre que opacaba el cristal. Y aunque se asomó con prudencia, no estaba preparada para aquello. Desde aquella tarde vive en silencio, ensimismada.

jueves, 21 de junio de 2012

Camamil·la (MG)

Maria Guilera (Foto: Biliana Rakocevic)
Arribava a l’escola quan tots els nens eren dins les aules i així evitava el soroll i sobretot les empentes. Treia de la bossa de xarol el manat de claus –en altres èpoques un avís de la seva presència– i triava, no sense dificultat, la de l’ascensor. Pujava fins a l’últim pis i obria la porta del seu despatx, que encara conservava malgrat que feia molts anys que havia deixat el càrrec. Cada vegada li costava més fer girar la clau. Mai no havia estat fàcil, però darrerament tenia la sensació que algú, potser un alumne rancuniós, havia introduït al pany un paper rebregat, un xiclet o alguna peça petita. Venjances, pensava, degudes a un càstig just o a un diagnòstic veraç, però potser cruel, dels que de tant en tant es veia obligada a transmetre a les famílies.
Un cop dins feia córrer les cortines i la llum evidenciava la pols que, n’estava segura, el servei de neteja deixava expressament damunt la seva taula. S’asseia a la butaca i obria el primer calaix. Treia el dietari i es mullava el dit per a passar la pàgina. No hi havia res escrit. Cap nota, cap visita, cap recordatori.
Alçava la vista i  mirava el cartell emmarcat que penjava a la paret del davant: “L’escola en català, ara i sempre”, hi deia. No recordava qui li havia regalat.
Es girava a poc a poc per agafar una llibreta d’espiral amb la tapa una mica doblegada i la deixava, sense obrir, damunt la taula, al costat del telèfon. Li hagués agradat sentir-lo sonar, deixar que, qui fos que truqués, s’hagués d’esperar una estona. Què es creia, la gent? Que ella no tenia feina?
Es mirava la porta amb l’esperança que algú piqués amb delicadesa i una mica de por. Passa, passa, diria sense entusiasme. I veuria una cara jove, una mica inclinada, que treia el cap i demanava, que molesto?
Desitjava que entrés alguna mestra amb un full dibuixat i li preguntés, què en creu, vostè, d’això? Quin traç més agressiu, oi? O que algun alumne, avergonyit o insolent, es resistís a travessar la porta per molt que la professora l’estirés cap endins.
Tan de bo algú li destorbés la feina, se li amunteguessin fitxes als prestatges, sonés el telèfon.
Parava l’orella quan els nens tornaven del pati. Ja no xisclaven com abans, o potser era cert el que li deia la seva germana i sordejava.
Sortia al replà, caminava amb passes lentes fins a l’office. Ja ningú no li duia la camamil·la a mig matí i s’havia d’escalfar ella mateixa l’aigua per fer-se la infusió. La mà li tremolava una mica quan l’abocava a la tassa. La deixava reposar tres minuts, quatre, cinc. Molta més estona que la que calia. Però no hi havia manera: la camamil·la, tampoc era com la d’abans.

viernes, 15 de junio de 2012

Calor intenso (NL)

Natàlia Linares (Foto: Rick Lewis)
Nos habíamos reunido parte de la familia en la casa de campo. Eran las vacaciones de verano y el sol quemaba aquel día. Estábamos  todos alrededor de la piscina.
Tío Albert, en una silla de jardín blanca. Tía Mei,  tumbada encima de su espectacular toalla de “Le Jacquard Français”. Tío Carles, adormilado en el rincón de más sombra, también  en una tumbona junto a su pareja Dora, que ocupaba otra. Yo, dentro de la piscina. Papá, en el borde remojándose los pies y mamá, con la limonada. Todos asfixiados de calor.
-Parece que no va a aflojar. Mañana también hará calor -dijo papá.
-En agosto ya se sabe -contestó tía Dora.
-Sí, en agosto se saben muchas cosas -le espetó tía Mei mientras se embadurnaba de crema los brazos  y  el escote.
Transcurrían largos los minutos en silencio. Solo se oía a mamá ofreciendo ahora limonada, ahora hielo, el chapoteo del agua y los leves ronquidos de tío Carles.
De repente a papá le dio por explicar con todo detalle las  vacaciones en Mallorca, cuando mis hermanos y yo éramos pequeños. La explicación se convirtió en un monólogo. A nadie pareció importarle un pimiento.
Tío Albert entró dentro de casa. Salió con un vaso de hielo con güisqui.
Volvió a hacerse un silencio cómodo, porque nos conocíamos lo suficiente como para callarnos, por lo menos eso es lo que nos imaginábamos.
-Me voy a Australia -dijo tío Albert removiendo el hielo con un dedo-. Aquí cada día que pasa se está peor y quiero instalarme en Australia durante por lo menos cinco años.   
-Sí. Eso fue lo que me dijo ayer. Así de repente. Y no lo entendiendo -dijo tía Mei incorporándose.
Tío Albert se sirvió una segunda copa y explicó que se iba con un socio y que lo tenía decidido. Que si ella quería acompañarlo, encantado, pero que no podía impedirle que él hiciera lo que su alma le empujaba a hacer. Y que entendía que ella no quisiera.
Sin gritos, pero con un tono incómodo, se reprochaban  mutuamente aspectos de sus vidas. 
-Mujer, no te lo tomes así. Va a probar  suerte. Es cierto que aquí, ahora es mal momento para los negocios -le tranquilizaba mamá.
-Quiere ser cowboy. ¿Puedes imaginártelo? -se reía tía Mei.  Cambiar de vida e irse de cowboy a cuidar ganado.
-Es mi vida y quiero vivirla, ahora es el momento.
-Bueno. Eso es como una separación, entonces -dijo tía Dora.
-Yo solo quiero libertad de acción. ¿Qué pasa, que porque me casé un buen día ya deje de tener espíritu de superación? ¿Condenado de por vida en una oficina todos los días?     
-Pues sí. Eso forma parte del proyecto de familia. Deberías saberlo -continuaba tía Mei- No estoy dispuesta a dejar mi trabajo y mi entorno para seguirte allí donde a ti te apetezca.
-No me extraña, tú siempre has sido el más inquieto de todos los hermanos. Pero debes pensártelo bien, es una decisión demasiado arriesgada para tu familia. ¿Y los niños? -le comentó mamá.
Tío Albert lo tenía decidido desde hacía dos años. Y se refirió a mis primos diciendo que ya eran mayores para entenderlo. Lo tenía todo preparado para irse en el plazo de un mes.
Tío Carles se despertó por las voces. El grupo intentaba calmar a tía Mei, que, ahora sí, había subido el tono de voz. Todos hablaban a la vez. Tía Dora hacía preguntas absurdas y
tío Carles dijo:
-Ayer me encontré a Sonia.
-¿Sonia? ¿Y qué hace esa? Pensaba que se había ido -dijo tía Mei. Me dijo que estaba por aquí, ahora, pero que pronto se iría a Australia, por no sé qué de un negocio.
Volvió el silencio. Esta vez incómodo. El sol había calentado el agua de la piscina Yo entré en casa. Tía Mei recogió sus cosas y se fue. Mamá preguntaba si querían cenar. Papá quiso remojarse de nuevo. Tía Dora preguntaba por el posible menú. Tío Carles se sirvió una cerveza. Y tío Albert se apartó para hablar por teléfono.

jueves, 7 de junio de 2012

Miralls (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: René Magritte)
La culpa va ser del llibre màgic. Uns anys enrere, s’havien posat de moda uns llibres que contenien unes il·lustracions que aparentment eren innocents, però que si passaves una bona estona entrenant la mirada podies arribar a veure altres objectes que estaven amagats. No sé exactament com havia arribat un d’aquests llibres a les meves mans. Mai m’havien seduït aquests entreteniments, em semblaven d’una altra època. Vaig passar hores abans que aparegués la primera troballa. La sorpresa va ser formidable. Realment el llibre era màgic,  i em revelava una realitat amagada. Davant d’una imatge que semblava una mena de camp de flors distribuïdes amb una certa uniformitat, flors grogues i vermelles sobre una mena de fons blavós, va aparèixer una visió tridimensional. Veritablement tridimensional. Era un enigmàtic abisme en el qual no es veia el fons del tot. Semblava com si pogués entrar dins d’aquell pou i veure altres detalls de l'interior, només que mogués una mica el llibre o inclinés lleument el cap. La imatge generada tenia una nitidesa colpidora, inqüestionable. Vaig passar la tarda descobrint realitats invisibles dins de les pàgines d’aquell misteriós llibre.
No puc negar que em vaig obsessionar. Els llibres ja no es venien a les llibreries. Estaven descatalogats, però a llibreries de vell vaig trobar més exemplars de l’antiga col·lecció. Vaig passar setmanes examinant-los detalladament. Feia anys que no havia experimentat una sensació tan engrescadora d’ampliar horitzons. Em vaig adonar que havia viscut amb un coneixement limitat de la realitat, ja que, fins aleshores,  només havia vist la part superficial i aparent de les coses, i que, per tant, mai havia descobert altres realitats que contenen les coses.
La qüestió és que passades unes setmanes es va produir un salt. Quan els llibres i les imatges que contenien van ser explorades fins al més mínim detall vaig buscar, sense adonar-me, en les imatges reals aquesta segona lectura. Era inconscient, era un acte involuntari. Havia passat tantes hores mirant aquells llibres que després era fàcil descobrir-me a mi mateix mirant per la finestra, però sense mirar a l’exterior i veure les façanes de la vorera del davant, sinó mirant aquell punt impossible que queda a dins del vidre, com si fos una imatge plana i esperant veure sorgir la imatge tridimensional.
La veritable sorpresa va ser descobrir l’aparició d’una figura mai vista ni sospitada. Al principi això em passava amb objectes llisos com poden ser una finestra o la sanefa dibuixada en unes tovalloles, però més endavant em va començar a passar amb qualsevol cosa. Amb un sofà, un cotxe o amb un paisatge. El més increïble es va produir quan això em va començar a passar amb les persones. Va ser un goig meravellós descobrir que la Laura, la meva dona, tenia una rosa tridimensional a la seva galta. Una rosa profunda amb els pètals ben oberts, amb tija i fulles orientada cap a la part posterior del cap.  Passada la primera impressió em vaig proposar veure les imatges que té amagades cada persona. I, certament, que les vaig veure. Algunes eren difícils de fer-les comparèixer, però més tard o més d’hora sorgien. A la gent li resultava molest tenir algú davant seu mirant i no mirant i sovint era probable que et diguessin:
―I tu, què mires?
El més fàcil per sortir-se’n era recórrer a allò que estàs empanat. Però amb el pas del temps vaig aprendre a dissimular i que no se n'adonessin. Vaig arribar a elaborar una teoria que aquesta imatge que tothom porta dins diu alguna cosa essencial del propietari. Uns tenen el buit d’un animal com un gat, altres d’una fruita com una poma, n’hi ha que amaguen el mapa d’un país, altres una bandera o una peça de vestir, o qualsevol objecte. Ni ha una varietat infinita i mai es repeteixen. Un altre joc és provar de trobar la connexió entre la imatge i la persona.
I és en aquest punt on he quedat travat. He volgut veure la meva pròpia imatge, el buit que continc i no he estat capaç d’aconseguir-ho. M’he posat miralls per veure’m de tots els cantons i no ha sorgit el buit. N’estic convençut que si una part de mi contingués una imatge l’hauria vist. Com interpretar que no en tingui?