jueves, 17 de mayo de 2012

Tarzán (MG)

Maria Guilera
–Anirem a passar el cap de setmana a fora –va dir el meu pare–. Però no et vull donar feina, reina.
–Ja m’explicaràs com es fa, això –va contestar la mare.
–Sortirem sense bosses, ni menjar, ni res de res. Viurem dos dies com si fóssim salvatges, buscant-nos l’aliment al bosc, rentant-nos amb l’aigua del riu, dormint sota els estels.
–Sí, sí –vaig dir jo, que tenia set anys, acabava de llegir Tarzán de los Monos en castellà i creia que el meu pare em salvaria dels lleons del Montseny.
La mare va fer un gest estrany i se’l va mirar des de molt amunt. Després es va aixecar de la taula.
–Amb mi no hi comptis –va dir des de la cuina.

Dissabte vam sortir tots dos.
–Mira, mare, mira –deia ell–, amb les mans a les butxaques!
 La mare, amb una cara llarga, em va donar un petonet i va tancar la porta.
–Ara, quan tombem la cantonada, comprarem pa, llonganissa, fruits secs i galetes de xocolata va dir-me el pare mentre em picava l’ullet.
I jo em vaig deixar anar de la seva mà i em vaig quedar molt trista.

8 comentarios:

  1. La decepción es una enfermedad que suele tener su auge en la más tierna infancia y para la cual no existe antídoto ni vacuna.
    Aunque es verdad que cuando nos ataca en la madurez, suele ser menos virulenta. Tal vez se deba a que nuestra mirada es menos admirativa y en cambio más indulgente.
    Tal vez....

    ResponderEliminar
  2. En pocas palabras nos muestras tantas cosas... que he visto a la familia, su universo y la decepción de la pequeña.
    Gracias Maria.

    ResponderEliminar
  3. Crec que va ser Truman Capote que va dir que hi ha un dia en que un descobreix que el seu pare és un noi que mai ha acabat de crèixer. Potser aquest descobriment anticipa les nostres incapacitats futures. És qüestió de temps adonar-se'n.

    ResponderEliminar
  4. Decebre a un infant per no acomplir les expectatives donades, no és bo.
    Fer-ho amb la malifeta d’una mentida a la mare d’un, es pitjor.
    Encara pitjor si el que el qui ho fa és el pare d’un, del qui penses que tota la actuació a la vida és poc menys que exemplar.
    Però el més execrable és que et vulgui, a sobre, contaminar la teva integritat fent-te còmplice col•laboracionista de la trapelleria!
    Molt bo el microrelat. (i uf! breu)

    ResponderEliminar
  5. teresa serramià i samsó19 de mayo de 2012, 9:51

    que divertit!! Les nens, petites dones, ja xomiem amb un tarzán guapíssim...Però l'jhome adult, en aquest cas el pare, li falta temps per decebre, he, he.....Ai els homes....Mentre nosaltres, sovint, viatgem per l'espai interestelar, ells, colpegen fort, la més crua realitat...
    Felicitats, guapa!!!

    ResponderEliminar
  6. Mariona, com sempre molt aguda, en les teves micro-narratives. Dones amb el clau de allò que té d’imperfecte i enganyós.Quantes decepcions que reben els infants. Quina llàstima. Mariona moltes gràcies per ser com ets. maria

    ResponderEliminar
  7. I de cop la decepció.
    Ho dius tot.
    Breu, però molt intens!
    Felicitats!

    ResponderEliminar
  8. La gran fantasía del padre, su vuelo corto hasta alcanzar el ultramarino de la esquina y el desencanto temprano es como una lupa al interior de nuestras vidas.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar