jueves, 3 de mayo de 2012

Primeres paraules (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ulita Zlatkova)
El fet de fer-ho entre tres i sis cops al dia, cinc cops per setmana, no treu que cada vegada que he de començar senti el cuquet a la boca de l’estòmac i noti que em falta aire, o que em sobri un batec de cada tres. Provo d’omplir l’espera de l’inici de la cerimònia mirant-me al mirall, maquillant-me les galtes, repassant la pintura dels llavis, pentinant-me i repentinant-me. Intento no pensar en res, en cap idea, i sobretot allunyar de mi tot sentiment. Encara que sóc davant del mirall, em prohibeixo veure’m des de fora. Només em puc permetre pensar en els detalls, en cada acció, no vull pensar en el conjunt. Em nego a imaginar-me com em veuran els que estan asseguts als bancs. Repassar la meva roba, raspallar-la, mirar la faldilla, vigilar que les mitges estiguin impecables, llustrar les sabates. Convèncer-me que jo he passar desapercebuda, que tot el que jo digui quedarà surant en l’aire inaudible per a tothom i, per tant, que serà oblidat. Només són unes frases necessàries perquè tothom fixi els sentiments, només es tracta d’ajudar a fer un ritual de comiat. Però, tot això que em repeteixo una i altra vegada, s’esfuma sempre que entro a la sala i em trobo tota una primera fila de persones emocionades, ploroses, que, només veure’m, sembla que la seva sensibilitat augmenta. Fileres de persones expectants i jo esperant que la música que havia acompanyat la meva entrada disminueixi el volum. Aleshores és quan dic les primeres paraules:
―No hi ha esdeveniment més comú que el del naixement i el de la mort. Avui ens hem reunit aquí per celebrar aquest darrer.

3 comentarios:

  1. lola, sólo lola3 de mayo de 2012, 17:10

    Es difícil ponerse en la piel de otro ya que como somos diferentes, también lo es, nuestra forma de sentir y de expresar.

    No obstante, existen algunas situaciones en la vida que nos igualan.
    Al reflexionar sobre ellas nos encontramos con experiencias parecidas, sentimientos comunes...y es entonces, cuando al identificarnos con el dolor ajeno, lo hacemos propio y aflora de nuevo nuestra sensibilidad impregnada de recuerdos.

    GRACIAS.

    ResponderEliminar
  2. la dona que seu prop una paret de maons3 de mayo de 2012, 23:28

    Llegir tot intentant endevinar.
    Imaginar i refusar la idea.
    Descobrir, a la fi, la coherència de les pistes.
    I tot plegat, no haver llegit els fulls de cap novel·la negra, sino les línies al cor d'una hostessa del darrer viatge.

    ResponderEliminar
  3. Que chulo está este relato. Muy profundo y sentido en la narración.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar