jueves, 29 de marzo de 2012

A la ciutat (VH)

Vicenç del Hoyo 
«Ja és curiós, dos anys esperant que vinguis a visitar-me, i quan finalment pots trobar un cap de setmana per deixar Tolosa, la teva família, la feina, i vens a Barcelona resulta que jo he de córrer a l’hospital Trueta de Girona, on acaben d’ingressar la mare de la meva dona. És una pena que no coincidim ni un moment en tot el cap de setmana. Quan el teu tren arribi a l’estació de Sants, jo ja seré fora i quan retorni el diumenge a la nit, tu ja seràs dalt del vagó llitera. Gaudeix del cap de setmana i de la ciutat. Posa't còmode a casa. La nevera és plena i la petita bodega que hi ha al celobert està a la teva disposició...»

He aixecat la vista de la carta que he trobat al rebedor. Ja fa molts anys que el meu germà m’ha donat les claus de casa seva. No he sabut com interpretar aquesta situació. Què faré tantes hores en una ciutat que ja no és meva, en una casa que m’és estranya i tot sol? No he tingut ganes de llegir més, i tampoc d’estar-me a dins de casa. Així que he decidit sortir a buscar un lloc per sopar. Caminar pels carrers d’una ciutat sense cap objectiu definit demana un estat d’ànim apropiat. Sé que no m’he de trobar amb ningú, tampoc he d’anar a un indret concret, de fet no sé exactament on vull anar. He de deixar que els meus peus decideixin, necessito distreure’m. No vull pensar en el caràcter hermètic del meu germà, en la dificultat que té per generar una presència real. Caminant per les voreres, travessant carrers, esperant davant del passos zebra que el semàfor canviï de color, mirant les cares dels vianants, les bufandes que les guarneixen, els gestos despreocupats dels que s’estan sense saber que són observats, dels que enfonsen les mans a les butxaques dels llargs abrics, de les parelles que aprofiten l’espera davant del vermell per abraçar-se, els meus ulls, sense buscar ningú concret, creuen identificar el rostre d’algú que potser podria haver estat un conegut d’una altra època. Penso que és molt difícil que pugui reconèixer ningú, quinze anys fora són molts i més si quan vaig marxar en tenia vint. En algun moment penso que potser el meu germà no ha marxat a Girona, que en realitat ha aprofitat per agafar una habitació a un hotel del centre de la ciutat i així poder fer turisme a la pròpia casa. Seria capaç de reconèixer-lo? Dos anys és molt de temps. Podria estar caminant per aquí mateix i no sé si podria identificar-lo. Quan vivia aquí mai vaig gaudir de la ciutat. Quina frase tan estranya! Com es fa això? Jo el que feia era fer-la servir. Anava on havia d’anar per alguna raó i si no, no hi posava els peus. Déu ser per culpa d’estar sempre molt ocupat. Bàsicament estudiar. Passejar, no ho he fet fins que he tingut un cotxet amb un nen per fer-ho. I per tal de fer això, una ciutat amb riu és molt avantatjosa, doncs ja té un lloc per on perdre les passes. El que jo recordo de la Barcelona de la meva infantesa és que no hi havia llocs per passejar, si no fos pel peculiar lloc que sempre han estat les Rambles. Ara tot ha canviat. Potser també he canviat jo. La ciutat segurament s’ha transformat al mateix ritme que jo, però en direcció oposada. Mentre jo he anat envellint, a ella l’han fet rejovenir. No sé on em portaran aquestes cabòries. I ha estat en aquest moment quan he decidit deixar-me de prejudicis i no dilatar més l’espera i enfonsar-me a la ciutat.

2 comentarios:

  1. Silencios llenos de intención.

    Ausencias que intentan justificar la cobardía de no enfrentarse a una realidad cargada de indiferencia o de cosas ocultas que se han ido sedimentando hasta formar una costra.

    Todo cambia y se transforma y los humanos no vamos a ser la excepción.
    Sentimientos, calles, recuerdos...

    La inercia nos hace seguir caminando hasta que un día sin saber por qué o sabiéndolo, tomamos conciencia de la propia y universal soledad y decidimos abrir los ojos para disfrutarla.

    Me gusta mucho lo bien que sabes hurgar en las llagas.

    ResponderEliminar
  2. bruixa de provença29 de marzo de 2012, 23:51

    Es comença passejant per una ciutat del passat i deixant que les cabòries prenguin el camí que lliurement decideixen. I s'acaba, potser, instal·lat en el record, que és el paisatge que millor ens acull.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar