jueves, 9 de febrero de 2012

El temps, allò que Proust va cercar (MG)

Maria Guilera (Foto: Felicity Rogers)
Penso en el temps que hem perdut com es perd una arracada que desfà la parella i que hem extraviat perquè potser s’ha obert la tanca, o perquè en retirar el cabell hem fet un gest que involuntàriament l’ha fet caure. I llavors, en lloc d’anar a cal joier amb la que encara conservem i encarregar-ne una d’igual, decidim aparellar-la amb una altra de ben diferent; si l’una és llarga, penja i es belluga al compàs de cada gest del nostre cap, en triem l’altra menuda, rodona i enganxada al lòbul. Així ningú no ens fa observar que l’hem perduda ni pot pensar que, sense voler, amb les presses, ens l’hem posat per error. Lluïm l’arracada solitària de tant en tant, com si guardéssim l’absència de la que ja no tenim i el dur-la fos un gest que ens impedís oblidar-la.
Però potser un dia, sense pensar-hi, apareix dins una capseta o entremig dels coixins o enganxada al coll d’una jaqueta, la joia que crèiem perduda. I des d’aquell moment la tractem amb més cura, instintivament la toquem amb la punta dels dits per comprovar que encara penja de l’orella i apreciem la sort de posseir-la. Ja mai més la portem amb alegria inconscient.
Penso en el temps que s’ha escolat com la sorra entre els dits i l’acarono com si fos l’arracada. I si una música em transporta al passat, si l’ aroma d’espígol em duu cap al lloc on el vaig olorar tantes vegades, si el frec d’una mà em commou perquè sap el record que en conserva la meva pell; si ocorre el miracle, llavors deixo el present de banda, faig lloc al temps recobrat i el tracto com a la joia recuperada. Sóc alhora actriu i espectadora, soldat defensor de cada segon, mainadera d’instants gairebé imperceptibles. Amb tinta invisible, escriptora privilegiada del meu conegut camí. Deixeble de Proust, el gran cercador.

16 comentarios:

  1. Hola,
    Os dejo aquí un certamen de microrrelatos que puede que le interese a alguien. Hay premios interesantes :)
    http://www.ventadepisos.com/concursos/microrrelatos.html

    ResponderEliminar
  2. Es una demostració palpable que una idea, una reflexió no precisa un llarg recorregut explicatiu; sí una síntesi acurada.
    El cas de l’arracada, un objecte quotidià i proper a tots nosaltres, és un exemple palpable del missatge que ens vols transmetre: pots substituir-lo, canviar-lo, maquillar-lo, però es teu i conté la càrrega emocional que li has posat.
    El mateix succeeix amb amics; es a dir, amb persones. Qui no ha retrobat un camarada, un company, un amic que per circumstàncies la vida ha allunyat? En el rencontre, l’amistat s’ha fet més forta i perdurable.
    El temps passat es torna a fer present, i es que el propi Proust el considera continu i, per tant, quasi imperceptible en decurs de la vida.

    ResponderEliminar
  3. "...un soldat defensor de cada segon, una mainadera d'instants..."
    Fas servir les paraules per acariciar allò intangible i posar-lo davant la nostra mirada. Té molt mèrit saber extreure tanta riquesa d'una pobre arrecada perduda o arraconada. Un goig de llegir.

    ResponderEliminar
  4. Mariona, el teu relat curt, però ple de contingut , l’has escrit amb una tendresa que brolla del teu interior, ens situa en l’ahir ple de petjades mig difoses, sense adonar-nos-en que el temps és avui. Gràcies bonica. Maria

    ResponderEliminar
  5. ... ...molt Proustia, poètic, quotidià, d'ara, reflexiu, melòdic, molt bonic...

    ResponderEliminar
  6. Tu relato es precioso, de preciosismo, de algo muy preciado por lo que tiene de profundo. Tiene además el ritmo y la musicalidad de la poesia. María, pareces haberlo escrito en estado de gracia, que dure, que dure.

    ResponderEliminar
  7. El teu relat em fa pensar que tinc una capsa plena d'arracades desaparellades i una muntanya de records que intento conservar... i com n'és de difícil quan cada dia que passa se n'hi afegeixen!

    ResponderEliminar
  8. Curt i precís però amb tant per explicar... el records que no volem perdre i que petits detalls com ara l'arrecada et fan aferrar-te a ells i rememorar aquelles estones "perdudes o no" del nostre passat. M'encanta i aquest relat trobo que és d'una tendresa i una sensibilitat sense límits!
    Petonets,
    Vane

    ResponderEliminar
  9. teresa serramià i samsó11 de febrero de 2012, 9:44

    preciós, Mariona!!
    És un text poètic d'una gran delicadesa. Que desprèn una suau aroma d'enyorança. Que commou profundament..
    Certament, cada moment és com una arrecada de gran valor que sols podem recuperar en el record: felicitats..
    (Les teves paraules m'han deixat impregnada del seu subtil perfum, quina sort llegir-te!!)

    ResponderEliminar
  10. Nostàlgia de temps passats! que fantàstic és viure i poder endreçar els records i els instants viscuts...
    Som el que som perquè hem viscut el que hem viscut!.
    I quan el record no és tristesa, ni melangia, ens empeny a valorar el que tenim a cada moment i a sentir-nos els més afortunats del món!
    Fantàstic relat, especialment per a mi, que converteixo cada record, cada mitjó, cada petó o cada paper... en la més preuada arrecada!. Gràcies.
    MAR

    ResponderEliminar
  11. Lo bueno si breve, dos veces bueno... A veces la nostalgia y la dulce melancolía, nos son muy necesarias para saber que hemos vivido y que seguimos haciéndolo. Una forta abraçada.
    Glòria

    ResponderEliminar
  12. Doncs sí, m'ha agradat. I m`ha agradat per la seva concisió i pels sentiments que comporta, tan veritables.

    Però vaja, quan vulguis te'n farem una de nova (d`arracada, de cara no cal).

    E.Coll (joier)

    ResponderEliminar
  13. ¿Tienes también relatos en castellano?

    ResponderEliminar
  14. Echar la vista atrás no es una barrera que nos impida seguir caminando. Todo lo contrario, nos da un espectro más amplio del paisaje recorrido y del que aún nos falta por hacer.
    Apreciar lo que nunca volverá a repetirse, haya sido bueno o malo, nos torna cuidadosos y agradecidos. Y aunque por un breve instante tomemos consciencia de lo imposible de su recuperación y hagamos firmes propósitos de enmienda, como humanos que somos, olvidamos y seguimos el camino sembrando tiempo y vida.

    Que maravilla de relato, un bello canto a la nostalgia.

    Eres completa y única !!!!

    ResponderEliminar
  15. Gràcies!
    Ja han dit, lo que també penso jo.
    Poètic i PRECIÓS!

    Nurya

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar