jueves, 26 de enero de 2012

Cirrosi (VH)

Vicenç del Hoyo
Un dia del mes de maig vaig anar a l’hospital a visitar el meu oncle. Era una tarda en la qual semblava que l’estiu es volia avançar. Sota el Sol es notava la seva poderosa urpa, però l’aire encara conservava una fredor melangiosa. Horari de visita: de sis a vuit, deien els admonitoris rètols de l’entrada. Jo havia intentat arribar a primera hora, però una munió de visitants s’esperava al costat dels ascensors. N’hi havia tres. Un era d’ús exclusiu pel personal sanitari, ens informava un desgastat rètol. I els dos restants obrien les portes de tant en tant i mostraven una multitud com sardines en una llauna, allà no hi cabia ni una agulla. Provenien dels subterranis i rarament baixava algú a la planta baixa. No hi havia manera d’agafar-ne cap. L’oncle era a la planta onze, així que ràpidament vaig descartar la possibilitat de pujar a peu.
Estava una mica emprenyat amb la humanitat. La majoria actuaven amb un egoisme darwinista i passaven pel davant dels que dúiem una bona estona esperant. Allà, en mig d’aquella cega multitud, la vaig veure. Destacava per la seva quietud i el posat parsimoniós. Al seu voltant, tots ens movíem impacients, prement insistentment els botons desgastats de l’ascensor, sempre il·luminats. Ens miràvem nerviosos el canell, buscant el rellotge i rebufàvem furiosament, com braus engabiats. Ella, en canvi, quieta, mirava tothom i ningú alhora. Recolzava el pes sobre un envernissat bastó de fusta rogenca. Per un moment, em va venir al cap la imatge d’una flemàtica passatgera del Titànic encadenada a uns esdeveniments inevitables. Es va adonar que la mirava.
―Perdoni, jove, em podria dir si la sis és la planta de cardiologia?
Les paraules eren en un català correctíssim, però la pronúncia sonava estranya. Com si fos d’una altra època.
―No ho sé, però aquí estan totes escrites ―vaig dir assenyalant un rètol que hi havia al passadís, al costat de la sala dels ascensors―. Ara li miro.
―Em farà un favor. M’he deixat les ulleres i no sóc capaç de veure-les ―em va explicar.
―No, és la vuit ―vaig dir apuntant amb el dit el rètol.
Ella, quieta, blanca  i lluminosa destacava en mig d’un formiguer d’atrafegats insectes foscos.
―Moltes gràcies. És que no em queda memòria. Vaig venir ahir i ja he oblidat la planta ―em va explicar.
―Ja se sap. Un té moltes coses al cap i els hospitals sempre són grans edificis plens de passadissos repartits per molts pisos ―vaig intentar justificar-la.
Un cop més, va arribar un ascensor. Es va buidar una mica i tots els individus que teníem al davant i al costat van entrar. Just quan ens hagués tocat provar d’entrar a nosaltres, una voluminosa senyora ens va mirar de manera desafiant.
―Ja està ple. Si puja algú més, sonarà l’alarma de l’ascensor.
La situació era ridícula. Les portes van trigar a tancar-se. Van provar de tancar-se. En aquest moment ella es va remoure per acomodar-se. Les portes s’ho van pensar i es van tornar a obrir. Era absurd estar mirant-se de fit a fit, a un pam de la cara, però nosaltres a la planta i ella a dins d’un habitacle enxubat. Quan les portes van tornar a fer el gest de tancar-se, vaig estar temptat de moure la mà per provocar una nova obertura.
―Sap, ahir vàrem arribar d’Egipte ―em va explicar la meva casual acompanyant desentenent-se de l’ascensor―. Però ho vàrem fer en un avió medicalitzat.
―Éreu de vacances? ―vaig preguntar.
Em vaig posar davant de la porta de l’ascensor amb la ferma decisió de pujar dins del proper. Al mirar el rellotge vaig veure que marcava dos quarts de set. No podria estar gaire estona amb el germà del meu pare.
―El meu marit és egiptòleg. I des de fa molts anys vivim la meitat de l’any al Caire i l’altra meitat aquí.
Començava a entendre la seva sorprenent paciència i l’actitud davant del rusc que hi havia a la vora de l’ascensor.
―Al seu costat viure ha estat una aventura permanent, però crec que tot és a punt d’ensorrar-se.
Em sorprenia el to amb què em parlava. Era com si tractés amb algú que ella ja coneixia des de feia molt de temps, i no com un indiferent desconegut, que era el que jo veritablement era. Per confirmar la impressió que m’havia produït, va dir:
―No hem pogut tenir fills. Hem gastat tota l’energia en desenterrar trossos del passat, en omplir vitrines de museus, en reescriure allò que la història ja havia esborrat.
El timbre va indicar que l’ascensor era a punt d’obrir les portes. Vaig agafar pel braç la dona de l’egiptòleg i em vaig plantar reptadorament a tocar de les planxes d’acer inoxidable. Ningú no va gosar disputar-me la prioritat. Volia que fóssim els primers a entrar i ho vaig aconseguir. Un cop dins, vaig prémer els botons de la planta vuit i onze. Després ens vam situar al fons, abans que s’omplís d’altres visitants.
―El cor no li ha resistit ―va continuar explicant-me la dona de l’aventurer―. Quan per fi ha fet el descobriment que justifica una vida de recerca i sacrificis, el cor no li ha resistit.
Parlar dins d’un ascensor té alguna cosa que incomoda. Si, a més a més, són confessions personals, un no sap ben bé on mirar. Ara bé, si l’habitacle està ple de gom a gom, la sensació de ser un actor en mig del teatre nacional fa cremar les galtes. No puc explicar-me com aquella enigmàtica dona va aconseguir que tingués una sensació d’anonimat absoluta. Era com estar en mig d’un desert, a mil kilòmetres de l’oasi més proper. L’aïllament era total. Una tempesta de sorra ens separava del món.
―Que potser ha descobert alguna piràmide? ―vaig preguntar.
―No, no digui ximpleries. De piràmides, no en queda cap per descobrir ―no semblava molesta per la meva broma―. Ha trobat la tomba d’un germà d’en Ramsés II. Intacta. Plena de tots els objectes amb els que el van enterrar. 
Vaig quedar sorprès de la situació. No em podia creure haver conegut algú tan interessant.
―De les mòmies, mai no en queden restes de les vísceres, perquè sempre s’extrauen amb la finalitat d’assegurar la conservació del cos ―em va explicar―. Però d’aquesta ens ha arribat el fetge. Era dins d’un recipient hermèticament tancat, amb un líquid que encara no hem estat capaços d’identificar. Força ben conservat. Les anàlisis demostren que el seu propietari patia una avançada cirrosi hepàtica.
La paraula em va fer pensar en el motiu de la meva visita a l’hospital.
―Planta vuit ―va dir una veu anònima.
No sé com, però la dona es va moure àgilment entre les persones i va desaparèixer. Hagués baixat amb ella per poder seguir escoltant-la. Un moment després les portes es van tancar de manera definitiva. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar donant una puntada de peu a les planxes de ferro que constituïen les portes, forçant l’obertura d’una escletxa per on fer passar el meu cos i saltar fins a la planta vuit. Hagués volgut saber com s’explora un desert durant dècades fins trobar el tresor d’una tomba tres mil anys dormida. Les portes es van obrir un altre cop. Planta onze.
Quan vaig arribar a l’habitació del germà del pare, em va dir que era l’hora de sopar. Les infermeres traginaven uns carretons amb rodes que deixaven anar un eloqüent olor. Li vaig amagar a l’armari un parell d’ampolles de vi de Capçanes. 
―Aquí em fan beure aigua de safareig ―m’havia dit just abans de demanar-me que li dugués vi del poble.
Al cap de vint minuts vaig marxar. No volia trigar una eternitat en retornar a la planta baixa.

3 comentarios:

  1. Em vaig quedar intrigada pel final del relat, alguna cosa se ​​m'escapa, i no sé que és. Bon relat, jo també he viatjat a l'ascensor amb la misteriosa senyora
    Una abraçada

    ResponderEliminar
  2. Caram! Quina paciència! Possiblement la historia de la dona de l’egiptòleg hagués sigut molt més atraient que dur el vi de Capçanes al germà. Encara que el nostre amic es de poble, té molt d’urbanita; ho dic per la descripció de l’escena dins l’ascensor, lloc on els rurals es senten aclaparats i claustrofòbics.
    Una historia senzilla amb bones pinzellades poètiques com la fredor melangiosa de la tarda de maig. Molt bonic.

    ResponderEliminar
  3. bruixa de provença28 de enero de 2012, 20:26

    M'agrada la relació entre el nebot i la senyora, la curiositat de l'un, la naturalitat de l'altra, la tendresa que li provoca a l'un i la desaparició d'escena de l'altra, com si fos també ella sorra del desert en una tempesta.

    (A l'oncle aquest vi no li convé gens. La propera visita porta-li aigua de Vichy i l'ampolla de Capçanes te la guardes per un soparet).

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar