miércoles, 14 de diciembre de 2011

L'home que plora (NL)

Natàlia Linares Castelló (Foto: Audah)
Szyja neteja les botes altes de color negre. Hanka planxa la camisa i l'uniforme, que du una insígnia de creu gammada.
L'habitació, espaiosa, és moblada amb llit, armari i escriptori. Una tauleta auxiliar suporta un gramòfon que fa girar un disc.
La porta oberta del bany deixa veure la banyera plena d'aigua escumosa i un home  que plora desconsolat, embriagat per les ones sonores que omplen l'estança. Com més vibra l'aparell, més aflicció li provoca a l'home que jeu estirat dins la banyera. El mirall sua, com acompanyant el dolor sofert.
El so de Wagner segella un moment màgic, uns llargs minuts en què l'home es descobreix més viu que mai, perquè  percep les emocions que porta tancades, l'amor adormit en un nus ben a dins de les entranyes. Ningú li ha dit com mostrar-se. I s'ofega entre llàgrimes, com aquells centenars d'éssers humans, amuntegats dins un vagó de tren, patint asfíxia, aixafats amb dolor i tragèdia, per acabar en unes càmeres de gas mortal.
L'home de la banyera es commou vençut per la música:  primer un sol de tuba que narra una dolça melodia; acompanyada, ara, per violins que empenyen suau, com el vent  bufa  una  fulla obligant-la a fer dibuixos en l'aire. I s’imposen cada cop  més forts i es repeteixen amb un ritme marcat, que creix cada cop més. Ara, les trompes amb els violins i les violes persisteixen, fent camí en la melodia, però les trompetes volen imposar-se i es fan notar i marquen el ritme i sostenen la narració que culmina sobre un llit de violins tronats per l'arc.
Poc a poc s'arriba a un pianissimo, que els calma, i deixen que parli, un altre cop, el bell so de la tuba, que torna a expressar-se, dolça, suau, mantinguda, en un to constant.
L'home es descobreix insignificant davant la força que experimenta i que omple l'aire que ara respira, entre sanglots.
La roba ja la té a punt, als penjadors.
La música ha acabat. Quan en Szyja entra a l’habitació, l'home surt de la banyera. Amb la mirada fitxa, es deixa ajudar per vestir-se,  i amb veu de comandament, diu:
"Szyja, retira el gramòfon, no el vull més a l'habitació. Em fa mal de cap."

3 comentarios:

  1. La música es un vehículo que nos transporta a esos paraísos lejanos de la realidad.
    Nos hace vibrar, reir, llorar, soñar...
    Consigue que por unos instantes el espíriru venza a la materia, aflorando desde la profundidad sentimientos, emociones, sensaciones que a veces por desconocidas nos asustan.
    Nuestro protagonista no puede ni quiere mostrar su debilidad, su insignificancia ante la grandiosidad y la belleza de la música.
    La sensibilidad está reñida con los monstruos.

    Felicidades Nat, una vez más con unas certeras pinceladas has conseguido un buen cuadro.

    ResponderEliminar
  2. Un conte emocionant. Intel·ligent. Sensible. I terrible.

    ResponderEliminar
  3. Bravo Natalia. Tienes mucho que decir y lo haces cada vez mejor. Me quito el sombrero. Tu historia podía haberse contado de muchas maneras pero has escogido una escena tan original que sobrecoge. Petons,

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar