jueves, 22 de diciembre de 2011

Canelons (MG)

Maria Guilera 
La meva filla petita vindrà a dinar amb el seu nòvio. Ella no vol dir-li així, però és el que més s’hi assembla.
Ahir vaig deixar feta la safata dels canelons i només he de preparar la beixamel. Que no hi posi gaire formatge, m’ha dit la nena. Que no és que a l’Alberto no li agradi, però es veu que a casa seva no en mengen gaire. No ho acabo d’entendre, si precisament és el toc de gràcia. Però potser mengen d’una altra manera, a casa d’aquest noi.
De segon, un rostit amb albergínies.
–On vas a parar –va rondinar  ella –Ara ja no es menja tant, mama.
–Per si de cas. I si no en voleu, això no es fa malbé. O te l’emportes a casa teva i ja no hauràs de fer el dinar un parell de dies.

Remeno la farina poc a poc, ha de quedar una mica torrada, si té gust de crua no val res. I penso en el dia que va pujar l’Antonio a casa, que només feia un parell de mesos que sortíem, però els pares ja el volien conèixer; no se’n refiaven gaire perquè no era d’aquí. Pobres, mai no van dir-m’ho, però era natural. I penso en ell, que no parlava ni un borrall de català ni mai no va fer-ho, tossut com va ser tota la vida, quina vergonya que devia passar a taula.
M’agrada afegir la llet calenta poc a poc i després un polsim de pebre blanc, perquè hi poso poca sal; trobo que la beixamel ha de ser suau, com el seu nom. I sense ceba, perquè de vegades pot fer la llet agre.

L’Antonio no tenia cap vestit de mudar, ni tan sols una corbata. Que no me la voy a poner, va dir-me. Que me ahogo con ella.
N’hi vaig comprar una i es va posar com un gall de panses. Que qué me había creído, que si me daba de menos, que tus padres no se van a engañar conmigo, soy un obrero de la Pirelli y si les gusto bien y si no qué se le va a hacer.
Vaig plorar com una magdalena. Sí que comencem bé, pensava. L’Antonio era del morro fort i em va quedar ben clar que no el faria baixar del burro. Jo el trobava decidit, noble, valent. I alhora simpàtic, sense necessitar cap acudit per fer gràcia. Ja m’ho pensava que era orgullós i aquella tarda de la corbata ho vaig saber del cert. Jo li parlava amb la veu dolça i amb una mica de por perquè no volia que ens enfadéssim. Ell em responia sense alçar la veu, em mirava als ulls i feia un gest com de somriure amb pena. No pasará nada por un cacho de tela, mujer. Ya lo verás.

L’olor de la nou moscada és olor de festa. Potser hi ha qui la posa a d’altres plats, però jo no. Els canelons, tot i que hi ha qui diu que aprofiten la carn sobrera, per a mi sempre han estat un plat de diumenge, de dia de sant Esteve o de festa major. Compro la botifarra de Vic, el pollastre de pagès i el llomillo de dos colors. La mateixa recepta que feia la meva mare, sempre igual, i això que ella mai no l’havia escrit en cap paper.

Quan aquell dia la meva germana petita ens va obrir la porta, la vaig sentir de seguida, l’olor de nou moscada. Era una flaire que s’escampava fins i tot pel replà i anunciava als veïns tafaners que a casa nostra hi havia festa, encara que fos fora del calendari. L’Antonio li va donar a la Rita un copet a la galta i ella va dir-li hola, tu eres el Antonio, verdad. Ell li va somriure i li va picar l’ullet. Després vam anar cap al menjador, jo darrera seu, veient-lo  caminar decidit i sense vergonya.
Abans de pujar a casa jo havia advertit l’Antonio que el meu pare era un home de poques paraules. Quan ens va veure entrar se’l va mirar i li va allargar la mà.
–Déu vos guard –li va dir. I ell li va contestar, el gusto es mío.
Es van quedar mirant una estona, a cap dels dos els feien falta paraules. Jo era la que hauria volgut dir-les, però no se m’acudia res. Ens vam asseure de seguida. No en fèiem nosaltres, de vermut.
–Aquestes coses treuen la gana, i després malaguanyat el menjar de debò –ens deia de petites el meu pare. I no li discutíem res, és clar, però ens delíem per les bosses de patates de xurreria i l’oloreta de tonyina en escabetx que sortia del bar. Ara ho penso i em sembla que era trist, no fer el vermut.
            La meva mare va sortir de la cuina fent el gest de deslligar-se el davantal. Se’l va treure d’una revolada i vaig pensar que no sabria què fer-ne. El va deixar damunt la cadira del costat de la porta. Just era la que tenia el seient de plàstic una mica trencat.
            –Mama, l’Antonio –vaig dir molt de pressa.
Ella se li va apropar molt carinyosa. –Ya teníamos ganas de conoserle, va dir. I es va posar una mica vermella.
Al matí jo l’havia ajudat a parar taula amb les estovalles brodades. No teníem prou coberts iguals i estava amoïnada.
–No et capfiquis, mama –li vaig dir mentre posàvem els tovallons, tan ben planxats en forma de triangle, damunt els plats–, l’Antonio és com nosaltres.

Ja està, ja la tinc ben lligada. Suau, sense cap grumoll i no massa espessa. L’enretiro del foc i li dono encara un parell de voltes amb la cullera de fusta. Poc a poc l’aboco damunt els canelons fins que queden ben tapats, però vigilo que s’hi endevini la direcció. Els he de servir sense que es facin malbé, agafar-los per sota amb l’espàtula, de tres en tres, i advertir la família que els deixin refredar una mica, que estan molt calents.

–Nenes, vigileu –ens deien–, que qui s’escaldi la llengua ja no trobarà el gust de res.
Ens ensenyaven a tallar aquells cilindres perfectes només amb el canto de la forquilla, en trossets petits, que cabessin a la boca.
Aquell primer diumenge l’Antonio s’hi fixava, en com ho fèiem. Jo me’l mirava de reüll, hagués volgut ajudar-lo i estalviar-li la mala estona.
–¿Que le gustan? -li va dir la meva mare.
–Están muy finos, señora Fe.
–Nada de señora –li va contestar ella–. Con Fe ja n’hi ha prou.
Tota l’estona em mirava la camisa blanca del meu nòvio, amb el primer botó descordat, i patia una mica perquè sabia que el pare en diria alguna.
–Jo em poso el tovalló per no tacar-me la corbata, noi. Potser fóra millor treure-me-la, oi, Fe? Aquest xicot és de confiança, que caram.
Mentre el pare s’anava afluixant el nus jo me’l mirava amb sorpresa. No hi havia ironia al seu to. Li notava la bondat que de tant en tant se li escapava per sota les parpelles caigudes, com un ocell que trobés separats els barrots de la gàbia. Quan es va haver tret del tot la corbata li va fer un senyal a la meva germana.
–Apa, té. Deixa-la damunt del llit.
Després, amb la mà esquerra va agafar el bocí de pa que tenia al costat i amb la dreta la forquilla que havia repenjat al plat perquè la beixamel no taqués les estovalles.
–Sí, noi, ara sí que s’està a gust–. Va mirar l’Antonio i li va dir:
–I què, ja ets del Barça,tu?

Truquen. És la meva filla amb el seu nòvio. Abans d’anar a obrir poso la safata dels canelons al forn i encenc el gratinador. No hi he posat gaire formatge, a casa de l’Albert es veu que no tenen costum de menjar-ne.

14 comentarios:

  1. hi ha dos instants que quasi m'han despertat la llàgrima incontrolada del record, la tendresa i l'enyor d'una classe de bondat que ja no es troba quasi mai.

    gràcies, senyora.

    ResponderEliminar
  2. Qué bonito Maria, qué sensibilidad y qué facilidad tienes para crear el interés en una historia sencilla. Me parece magistral.
    Entre el padre de los Caracoles y el de los Canelones, me quedo con el segundo, seguro que tu tambien.

    ResponderEliminar
  3. ....m'has dut a la cuina familiar, a la gastronomia d'arrel...m'has tocat els sentits, ben be m'has transportat a casa, quan era molt més jove...Salutacions...

    ResponderEliminar
  4. Exquisito. Nos llevas tan cerca de los pensamientos y sentires!
    De unas maneras de bondad maravillosas, las del día, de ahora.
    Me gustan estos aromas de nuez moscada, y mucho.

    ResponderEliminar
  5. M'han agradat molt els teus canelons. En podem menjar quan vulguis, però que no sigui per Nadal que se'm travessen. Jo poso el cava. ;)

    ResponderEliminar
  6. Ese retrato detallado, visual y olfativo de unos canelones o caracoles presidiendo la mesa, tiene la firma de una artista.

    Un mágico don que sólo alguién como tú tiene, para hacernos pasear con placer y cierta nostalgia por el camino de las costumbres,sentimientos, gestos de unos personajes cercanos, reconocibles por cualquiera de nosotros.

    Tus relatos gastronómicos además de hacerme salivar por sabrosos, me encantan porque tienen DENOMINACIÓN DE ORIGEN.

    ResponderEliminar
  7. Recepta de canalons o repàs mental d’un moment transcendent de la vida?
    Gran Paral•lelisme! Hi ha tres conceptes clau en el relat: el gastronòmic (gràcies per la recepta, la guardaré amb els apunts de cuina), la pujada a casa del noviet de la filla (amb la mateixa il•lusió que la Fe al seu dia) i, per últim, la remembrança d’aquell dia que quasi s’espatlla per una corbata (poc pares tenim tanta empatia).

    Un relat intergeneracional; les situacions es repeteixen, no així les actituds del protagonistes: els nervis d’antany, d’aquell dia de presentació, no tenen res a veure amb la naturalitat d’enguany emprada per la filla. Per sort amb el decurs del temps anem a millor.

    Gran relat de Nadal, gràcies.

    ResponderEliminar
  8. Aish! Amb la llàgrima als ulls tota l'estona he estat. Menys mal que al final tot surt bé, perquè jo ja patia pensant en que hi hauria algun "xasco" per part d'algú i jo acabaria plorant!!!
    Nyaaaammm... ja podries fer canelons algún dia tú! A veure si hi ha sort el pròxim cop que trobi novio! Vés practicant no sigui que el dia arribi i t'agafi sense prou experiència!!!

    ResponderEliminar
  9. ¡Fantástico!
    Sigue siendo tu estilo, fantástica mezcla de cotidianidad, sentimientos, estudio de personajes... ¡me encanta!
    No dejes de escribir... estoy deseando leer una novela.
    El Trasgu

    ResponderEliminar
  10. Molt bons els canelons!Recordar velles histories,repeticions en el temps ,inicials que coincideixen.....Felicitats, no tan sols per la magnifica prosa, sino per tot el que transmets.Bon any, una forta abraçada i molts petonets.Fins aviat .Glòria

    ResponderEliminar
  11. Mariona, gràcies per aquests regals que ens fas en forma de relats.Ho passo molt bé i sento la flaire de casa...Et desitjo un bon Any i que segueixis tan creativa i eixerida
    (La Duquesa de Alba)

    ResponderEliminar
  12. Mariona, Amb una narrativa curta ens has delectat d’un fet que es repeteix i es fa costum de pares a fills. La presentació d’un nou membre a la família. Quants records ens aporten alguns menjars... Un cop més gràcies. Bon any nou!maria

    ResponderEliminar
  13. teresa serramià i samsó12 de enero de 2012, 8:39

    Molt divertit i tendre alhora...Fas que ens entrin ganes de menjar-nos-els.., que bons!!! Ummmm.quina oloreta!!
    Veiem els nois, el pare, la mare...I a tu, recordant, mentre remenes...Magistral,Maria! felicitaaaats..
    I, segueix deleitant-nos amb els teus canelons, ai!, vull dir amb els saborosos canelons de les teves històries fresques, vitals i intel.ligents...
    ...Una abraçada d'any nou!!!

    ResponderEliminar
  14. Paral·lelisme perfecte! La història de la mare i la filla es barregen de forma magistral! I, com sempre, que ben trobat el llenguatge dels pares quan s'adreçaven als nouvinguts! M'ha encantat. Gràcies per situar-te tan bé en el temps i recrear les situacions com si d'un retrat es tractés.
    MAR

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar